La peripècia vital de Juan Manuel López (Deifontes, 1981) tenyeix de certa impostura l’actitud del 90% dels escriptors que irrompen avui dia al món literari fent onejar la bandera de la pertinença a la classe treballadora. Fill i net de temporers, Juarma (tal és el seu nom d’escriptor, dibuixant i fanziner) va concebre les històries que componen ‘Al final siempre ganan los monstruos’ mentre veremava a França i verguejava oliveres al seu poble granadí. El que al principi només era una col·lecció de relats inconnexos que l’autor compartia al seu mur de Facebook amb un exclusiu club de lectura format per persones del seu entorn va acabar convertint-se en una novel·la que va tenir una primera edició domèstica i limitadíssima. ‘Al final siempre ganan los monstruos’, un retrat frenètic, divertit i terrible d’una generació incapaç de mirar als ulls a la realitat, ha sigut comparada amb el ‘Trainspotting’ d’Irvine Welsh (la multiplicitat de veus i la presència de la droga serveixen d’esquer), però Juarma prefereix parlar de la influència de ‘Knockemstiff’, de Donald Ray Pollock, amb qui comparteix una galeria de personatges ferits i atrapats en un forat negre d’on sembla impossible fugir. Amb el guiatge de Blackie Books, la novel·la ha arribat ara als aparadors de les llibreries de tot Espanya. Inclosa aquella de la qual no fa gaire van fer fora l’autor al crit de «¡quinqui de merda, ja sé com sou la gentussa com tu!».