L’escriptora i activista egípcia Nawal El Saadawi conserva la mateixa energia que li va servir, fa 40 anys, per nomenar la bèstia i aguantar després el bumerang de conseqüències. Amb ‘La cara oculta de Eva’ i ‘Dona al punt zero’, l’autora marxista va assenyalar els abusos i violències masclistes que, a la penombra, exercien des d’homes revolucionaris i governants fins a professors i pares de família. Ben aviat, va descobrir que sortir de la gàbia no surt gratis, com testifica l’historial d’acomiadaments, escarnis, condemnes i fins i tot amenaces de mort a què passa revista amb uns guants blancs d’encaix que potser siguin l’única concessió que fa als seus 86 anys.

-Jo vaig ser una nena molt rebel. ¿Sap? Ja de petita, desafiava Déu.

¿I com desafia Déu una nena? 

La meva àvia era camperola i analfabeta. I l’alcalde del poble, que s’emportava el seu cotó, la solia tractar molt malament, amb molt menyspreu, igual que als altres agricultors. «Sou uns ignorants», els cridava. «I tu, dona –li deia-, ¡no has llegit l’Alcorà! ¡No saps res de Déu!». Però un dia la meva àvia se’n va atipar i li va replicar: «¿Qui t’ha dit que l’Alcorà sigui Déu? ¡Déu no és un llibre, Déu és justícia i el coneixem a través de la nostra ment!». Jo tenia cinc anys quan vaig sentir allò. I vaig comprendre.

¿Què va comprendre exactament? 

Que Déu és justícia. Per això, quan vaig començar a notar que el meu germà tenia més drets que jo, malgrat que jo era millor estudiant, em vaig revoltar. Em queixava i la meva família em deia que els nois valien més que nosaltres. Així que vaig agafar llapis i paper i vaig redactar la primera carta de la meva vida. «Déu –vaig escriure–, la meva àvia m’ha dit que tu ets justícia. Però si no ets just i no arribo a ser igual que el meu germà, no estaré preparada per creure en tu». ¡I només tenia vuit anys!

I després va parlar de la seva pròpia ablació. En lloc d’amagar la ferida, la va mostrar amb insolència i valentia. 

La veritat és que jo havia oblidat la meva pròpia circumcisió. Del tot. Patia amnèsia infantil, un mecanisme de defensa dels nens per oblidar el dolor. No obstant, ja amb 20 anys, quan vaig entrar a la Facultat de Medicina i vaig començar a sentir el plor de nens i nenes a les consultes dels doctors... vaig recordar. Vaig recordar la nit que, amb sis anys, em van treure del llit, em van portar al lavabo, em van obrir les cuixes al màxim, i amb una fulla em van tallar un tros de carn.

I la seva mare era allà, parlant amigablement amb aquells estranys. 

Sí, crec que aquell va ser el cop més dur. La meva família era cultivada, però el costum d’escindir el clítoris en aquells anys estava molt estès al camp i les ciutats. Així que quan vaig recordar el que m’havia passat, em vaig comprometre a treballar en la meva pròpia recuperació i a ajudar totes les nenes. No volia això per a la meva filla. I aquí va començar la meva lluita. Sí, crec que va ser aquí.

També van començar a atacar-la, des d’intel·lectuals fins a religiosos i polítics. Desvergonyida, li deien. 

Sí, havia tocat un tabú molt arrelat. ¡Fins i tot els metges se’m van llançar a sobre! Jo era directora de Salut Pública i el ministre de Sanitat em va acomiadar. Tothom va anar contra mi. El Govern, musulmans, cristians... En aquell temps, també vaig començar a parlar de la sexualitat de la dona, de com se’ns prohibia el plaer, i vaig lluitar contra el concepte de la virginitat. Hi havia dones a qui mataven perquè no sagnaven la nit de noces. ¡I eren innocents!

Llavors va conèixer una prostituta condemnada a mort per haver matat el seu proxeneta i la seva vida, diu, va canviar. 

Firdaus, la protagonista de ‘Dona al punt zero’, és la dona amb més coratge que he conegut. Preferia morir a demanar clemència al president, que segurament l’hauria indultat. Era molt més valenta que jo.

¿Per què la va marcar tant la història de rebel·lió davant les opressions de classe i gènere que li va explicar aquella dona abans de ser executada? 

Perquè després de sentir-la, em vaig començar a avergonyir de les meves pròpies mentides. A partir d’aleshores, vaig començar a rebutjar l’autoritat. Vaig desafiar el president Sadat, després Mubarak, em vaig enfrontar als religiosos de tots els credos, als metges, em vaig divorciar del meu marit. ¡Com m’han odiat els meus marits!

¿Quin tipus de misèries va descobrir als seus tres matrimonis? 

Suposo que les mateixes que les altres dones. Fins i tot diria que vaig ser una mica més afortunada, perquè cap marit, ni ningú, m’ha arribat a oprimir.

No obstant, diu que va sobreviure de miracle als seus tres matrimonis. Al seu segon marit fins i tot el va amenaçar amb el bisturí per aconseguir el divorci. 

¡Exactament! Era un home de dret i em deia «¡és la llei, la llei, aconseguiràs el divorci quan les granotes tinguin pèl!». Però ho vaig aconseguir. El matrimoni és una institució opressiva. I la maternitat, també, perquè es pot convertir en una presó.

¿Una presó? 

Sí, perquè ens obliguen a sacrificar-nos pels fills. Conec moltes dones que es volen divorciar dels seus marits, però es queden amb ells pels nens. Jo no era així. Mai, mai, em vaig sentir esclava ni dels meus fills ni de ningú. El meu nom va estar durant molts anys en una llista de gent amenaçada de mort pels integristes islàmics. I jo preferia que em matessin abans que convertir-me en esclava.

No obstant, es va acabar exiliant als EUA. ¿Quin és el preu més alt que ha pagat? 

Vaig aprendre molt vivint fora del meu país. Fins i tot a la presó, on em va enviar Sadat per oposar-me als Acords de Pau entre Egipte i Israel. Va ser una experiència dolorosa, sí, però també enriquidora. Allà, amb paper higiènic i de fumar, vaig escriure ‘Memorias de la cárcel de mujeres’, una de les meves obres més reconegudes. Així que, sens dubte, el preu més alt que he pagat ha sigut veure com el Govern amenaçava i coaccionava els meus fills per castigar-me. Sí, això ha sigut el més dolorós.

¿S’ha trobat sola? 

No, ha sigut la meva elecció. A més, en la lluita política sempre he estat envoltada de gent jove. Milers de joves m’han donat el seu suport. Homes i dones.

Alguna vegada ha dit que si la vida descobreix que no tens fibló et devorarà. ¿L’escriptura ha sigut el seu fort? 

¡Exacte! Escriure ha sigut la meva arma.

I també l’ha posat en perill. 

Sí, però també ha sigut la meva protecció més gran, perquè m’ha donat poder. Ara ningú em pot tocar. ¿Per què m’han de matar? Els meus llibres ja són aquí, seria una cosa inútil. Fa anys tenia por que em matessin i també temia l’exili. Ara ja no. ¡Ja he passat per tot! Ja m’he habituat a tot, excepte a l’edat.

¿I com es veu el món des dels 86 anys? 

Amb ambivalència. La lluita en favor de la igualtat entre homes i dones i rics i pobres és una batalla que es va guanyant i perdent alhora. Sempre es guanya i es perd. Així és la vida. No obstant, crec que el capitalisme i les religions, no només l’islam, són els principals problemes de les dones a tot el món.

Es parla poc de les dones migrants. 

I la seva situació és horrible, terrible. L’Àfrica és un continent molt ric empobrit pel colonialisme. I ara dones i homes emigren a Europa per poder recuperar els seus diners. ¡No venen a demanar almoina! Però molts europeus no ho entenen i creuen que arriben per robar-los.

Va ser molt activa a la revolta de Tahrir. ¿Desesperançada, al veure com han acabat les protestes? 

¿Per què? ¡Jo continuo molt esperançada!

Sembla que la repressió amb el president Al-Sisi és pitjor que amb Mubarak. 

El que fa Al-Sisi és mantenir unit l’Exèrcit, perquè Egipte no es dessagni i es converteixi en una altra Síria. I la gent el recolza. ¿Sabria dir-me per què Europa, els EUA i Israel estan en contra seu i diuen que és un dictador? Perquè prefereixen un país dividit i feble per tornar a explotar-nos.

Senyora Saadawi, Aministía Internacional denuncia, per exemple, que hi ha més de 40.000 presos polítics. 

¡Això són grans mentides! ¿Potser han vingut a comptar els presos? També n’hi ha a Israel i els EUA. ¿Per què no en parlen? ¿O és que Egipte és l’únic país que en té? ¿Vostè creu que Amnistia Internacional està interessada en la meva llibertat? Hahaha. Vivim en una jungla de mentides.

Escolti, ¿vostè mai abaixa els braços? 

L’esperança és poder. Els meus pares em van inocular una gran confiança en mi mateixa. I quan notes aquesta força interior, és molt difícil que algú et pugui doblegar. ¿Sap? Jo m’he notat poderosa fins i tot a la presó. Crec que aquesta força em ve de la meva àvia i de la deessa Isis. Sí, igual soc una mena de neta seva.