L’última onada de les músiques urbanes ens ha recordat que Mala Rodríguez era allà des de molt abans, i que ja són 20 anys els que acumula el seu àlbum de debut, ‘Lujo ibérico’, fet de rimes de carrer, ‘beats’ guerrers i pulsió flamenca. Aniversari que la gaditana (criada a Sevilla) commemora ara amb els materials que pot: un senzill mà a mà amb la guitarrista veneçolana María José León que potencia la Mala lletrista, més cantant que rapera, però amb les ungles esmolades, com vam poder observar aquest divendres a la sala Barts (festival Guitar BCN). ¿Mala Rodríguez, en versió cantautora? Les esquivades melòdiques del repertori, la seva gola i el seu carisma ho permeten, si bé en aquest Lujo ibérico unplugged va quedar fora de focus la Mala total, majestàtica i escènicament dominadora, la de l’estiu passat al Fòrum. Aquesta es va insinuar en un moment esvalotat, quan es va aixecar de la cadira per deixar-se anar a ‘Tengo un trato’, un sotrac acollit entre crits de joia. Es va obrir pas una Mala més serena, però amb les seves arestes líriques, assaborint les síl·labes més que escopint-les, i donant un sentit profund a cançons com ‘Especias y especies’, en la qual floten trèmuls assumptes familiars, o ‘Yo marco el minuto’, amb les seves invectives determinades («me hago tirabuzones / con las bombas que me tiran»). Mala en família, cantant amb sentiment, propensa al comentari desenfadat entorn de peces com ‘En mi ciudad hace caló’ («no sabía que hablaba de sexo anal, era yo bien inocente») i arrodonint el repertori amb cites a cançons d’altres discos, com ‘La niña’, aquesta amb cert esquinç vocal, o la recent i serpentejant ‘Superbalada’. Però el missatge de fons va ser que ‘Lujo ibérico’ és un àlbum que queda aquí per sempre, ja sigui a cavall d’un ‘sound system’ o d’una guitarra de cordes de niló.