La figura del pare present o absent ha impregnat bona part de les ficcions universals des que el fantasma de Hamlet va fer la seva aparició espectral, o més lluny encara des que un mal dia Èdip va matar el seu progenitor, però en els últims temps, amb l’empenta de la literatura del jo i la tirada pel pacte autobiogràfic tan en voga entre els autors –fins i tot entre els espanyols–, molts s’han posat a evocar el pes que el pare va tenir en les seves vides. N’hi ha per a tots els gustos. Des de la claredat de la presència amantíssima i a estones dolorosa –hi ha Manuel Vilas amb ‘Ordesa’–, fins a la queixa fosca i esquinçada del fill a la seminal ‘Carta al pare’ de Franz Kafka. Aquí, sense ànim de ser exhaustius, destaquem 10 ibres marcats per la memòria i l’autobiografia que amb els seus diversos vessants componen una figura amb nombroses facetes, algunes d’elles, estan avisats, gens edificants.