Juan Marsé, àcid sulfúric

Com diu Ignacio Echevarría, encarregat de l’edició de ‘Notas para unas memorias que nunca escribiré’ (Lumen), aquest és un llibre «vitriòlic». Durant anys, Juan Marsé contestava desdenyós a les insistents preguntes dels periodistes que mai escriuria les seves memòries perquè no considerava que la seva vida tingués prou interès, especialment per a si mateix. L’autor d’‘Últimas tardes con Teresa’ va ser sempre remís a mostrar la seva intimitat i només en llibres molt tardans com a ‘Caligrafía de los sueños’ va assumir i va reconèixer el seu caràcter autobiogràfic, de manera que la promesa d’un diari d’escriptor més de tipus reflexiu suposava en principi tota una novetat. El nou llibre, que es publica pocs mesos després del també inèdit ‘Viaje al Sur’, reuneix un diari que l’escriptor es va obligar a portar el 2004 –l’any de la matança d’Atocha o el tsunami del sud-est asiàtic– a què es va afegir el contingut de tres petites llibretes en què l’autor va recollir des del 2006 fins al 2019 diverses impressions, records, alguna ocurrència divertida, anotacions soltes de tipus diarístic, a més de dibuixos fets pel mateix autor (i que es recullen en aquesta edició) a més de retallades de revistes a tall de ‘collage’. El conjunt apuntala aquesta imatge de tipus rondinaire, gens dotat per a les relacions socials i la vida literària, que a Marsé –bon amic d’un petit cercle d’amics íntims– sempre li va agradar cultivar, però va un pas més enllà, especialment en les seves contundents opinions, no ja les esperables sobre les seves bèsties negres de sempre: Convergència, Jordi Pujol, Baltasar Porcel, Juan Manuel de Prada o els protagonistes del procés, sinó també sobre innombrables editors, autors, cineastes o periodistes, a qui fustiga, sense misericòrdia, que, de segur, quedaran desagradablement sorpresos al veure’s desqualificats amb nul·la o escassa argumentació. Allà hi ha el vidriol, l’àcid sulfúric. En el pròleg Echevarría s’apressa a precisar que aquesta no és una operació editorial sobre la qual un autor difunt pot decidir poc respecte als seus inèdits, ja que va ser el mateix Marsé qui va preparar i va autoritzar la seva publicació, que no es preveia fora pòstuma. Judicis reactius Echevarría apunta al pròleg del llibre dues raons per acceptar publicar aquesta exposició dels seus judicis més punyents. La primera podria ser econòmica però també la necessitat, en els seus últims anys, de buidar el pap de les seves opinions públicament: «Per ofensius que puguin resultar aquests judicis no són de naturalesa agressiva, sinó més aviat reactiva: tots sumats configuren una espècie de cartografia moral que, abans que informar sobre les persones que s’ocupa, trasllueixen la personalitat del mateix Marsé». Així es pot llegir: «Javier Cercas = prosa escarmentada, Carlos Ruiz Zafón = prosa insolvent, Juan Manuel de Prada = prosa ensotanada». O l’entrada que li dedica a Carlos Fuentes: «Era el tipus d’escriptor que jo no voldria ser per res del món. Prepotent, mediàtic i diplomàtic i superlatiu». A Javier Marías. «Té una intel·ligència descapotable i un ego a pinyó fix. Bon escriptor, però massa verbós per ser memorable». A Luis Goytisolo: «Massa paraules per dir tan poc, i massa plomes per a tan petit paó». O a J. J. Armas Marcelo: «És un d’aquests escriptors feliços a qui cal agrair-los tots els llibres que no han escrit». ‘Notas para unas memorias que nunca escribiré’ va molt més enllà de les incorreccions puntuals marca de la casa, tot i que les entrades d’un diari que porta a desgana per disciplinar-se i en què es flagel·la contínuament, també suposen el retrat de la naturalesa contradictòria de l’autor, qui cada dia comprava i llegia tres diaris que alimentaven el seu odi cartaginès als seus periodistes culturals i columnistes. Tal és la seva necessitat de no contaminar-se amb les necessitats editorials del grup Planeta, que explica la incomoditat que li va suposar formar part del jurat que va premiar Lucía Etxebarría i que es pot llegir com un antecedent a les seves desqualificacions a Maria de la Pau Janer i Jaime Baily al polèmic premi Planeta del 2005, un any després. En general és un diari escrit amb un ànim bastant plomís que es mira constantment en un passat lluminós, el de la infància, a què s’afegeix la seva fascinació pel cine clàssic de Hollywood que revisa a la nit al seu DVD. «Si alguna cosa il·lustra aquest diari impregnat d’abatiment –precisa Echevarría– és de quina manera aquesta pàtria [la infància] irradia una llum els esclats de la qual apaguen, per contrast, tota altra experiència, sumint en la grisor i la sordidesa els dies del present. És un Marsé que, afectat per malalties cardíaques i més tard renals, està aprenent a fer-se vell. L’avi nedador

Juan Marsé, àcid sulfúric

Un diari portat per l’autor el 2004 i tres llibretes d’anotacions posteriors es reuneixen a ‘Notas para unas memorias que nunca escribiré’

L’autor d’‘Últimas tardes con Teresa’ dispara amb bala a escriptors, editors, periodistes i cineastes en un llibre pòstum que no ho anava a ser

El més llegit