¿En què consisteix aquest espectacle, ‘Cuentos y canciones’?

Sorgeix de parlar amb el meu germà Amaro sobre com les restriccions fan que el recinte on toques canviï. Ens molava pensar en un xou per veure assegut amb mascareta. El primer que vam fer va ser treure del repertori ‘Turnedo’, ‘Años 80’, ‘El equilibrio es imposible’... Aquestes cançons en les quals el públic vol aixecar-se, cantar i ballar. L’Amaro va amb la guitarra, jo amb el piano, i tots dos tenim uns aparatets electrònics. El que fem és explicar la nostra història, amb fotos i vídeos, i tocar cançons que no són les que sempre són al repertori.

Més enllà de la seva base com a compositor, ¿creu que sempre ha tingut una vocació de figura de l’escenari, de ‘showman’ o monologuista?

Jo no diria tant, tot i que el meu germà i jo de petits anàvem a un col·le on hi havia una classe de teatre, marionetes, expressió corporal i coses així, i suposo que allà vam acabar entenent el que és un escenari. Vam tenir sort que ens ho ensenyessin. Però si jo disfruto de l’escenari és perquè m’agrada cantar cançons.

¿Què aporta l’Amaro al seu món?

Tots dos treballem per a la cançó, sense suspicàcies de germans. Quan vam començar a tocar, volíem posar-nos el nom d’un grup, però ell va dir que no, que ens havíem de dir Iván Ferreiro perquè jo cantava. Però jo diria que a hores d’ara l’Iván és meu i el Ferreiro és l’Amaro. Ell em posa davant, però treballem tots dos. Diu que el que canta hauria de manar. 

El seu últim disc va ser l’antologia ‘15 años entre canciones para el tiempo y la distancia’ (2019); abans va publicar el tribut a Golpes Bajos, ‘Cena recalentada’ (2018), i l’últim àlbum amb material original va ser ‘Casa’ (2016). Aquesta era pandèmica, ¿l’ha impulsat a compondre, o al contrari?

Tot això al principi em va frustrar i me’n va treure les ganes. Veia absurd estar escrivint un disc en un moment que era com la fi del món, i em vaig posar més amb la botànica que amb la música.

¿Literalment?

Sí, sí, enciams, alfàbrega... Ara amb el bon temps em començarà a tocar fer planters. I respecte al disc, doncs ara mateix tinc més ganes de treure ‘singles’ que àlbums. Tinc cançons que estan llestes per treballar-hi, i no m’agrada que se’m tornin agres al disc dur.

¿En quina direcció van aquests nous temes?

Són diferents dels altres. És l’únic que puc dir. Diferents. I encara no sé com els deixaré anar, ni quan. 

La Covid-19 ha posat la música contra les cordes. ¿Se sent enfadat amb les polítiques, o la seva absència, respecte a la cultura?

Que no es cuida la cultura ja és com dir que existeix el masclisme, ¿saps? És una cosa que ha sigut així sempre. És un sector que simplement caldria regular. No pot ser que un sigui ‘backliner’ i quan faci la declaració de la renda li diguin que aquest ofici no existeix. El problema és de base. És una indústria important, i tenen la gent vivint als marges. Jo mateix tinc una fiscalitat raríssima i bastant injusta. El meu ‘road manager’, igual que jo. Si en aquesta professió els ingressos són intermitents, la fiscalitat hauria de ser diferent. I hi ha els falsos autònoms. Però quan arribi la normalitat, el sector de la música es refarà, perquè ja ho hem fet 80.000 vegades. 

Va compondre per a Raphael i Sergio Dalma. ¿Tornarà a treballar per a altres cantants?

Això passa quan em truquen. Jo faria encantat cançons per a Sergio Dalma cada dia, ¿saps? O per a Raphael. Salvant les distàncies, gràcies a Raphael soc en una llista d’autors seus que admiro molt, des d’Algueró fins a Perales passant per Manuel Alejandro. Els grans de la cançó espanyola, aquests grans compositors increïbles dels 70. Això ja no existeix. 

L’any passat ens va sorprendre firmant un admiratiu text sobre l’àlbum ‘Posible’, de Bunbury. ¿Què el va moure a fer-ho?

Feia un parell de mesos que l’escoltava, perquè l’Enrique me l’havia enviat, i la companyia em va plantejar fer-ne la nota de premsa. Intrusisme, amic, ¡ho sento! A Espanya la gent no s’adona de qui és l’Enrique, o té una idea passada d’ell. Va tenir la banda de rock en espanyol probablement més gran de la història, i quan el vaig conèixer, el 2001, em vaig trobar amb algú molt despert, en continu moviment. De vegades no mirem el que passa a Amèrica, i la seva dimensió allà és incontestable, més enllà dels prejudicis. 

També mira a Amèrica el seu amic Xoel López, amb qui compartirà cartell a Porta Ferrada el 5 d’agost. ¿De què anirà aquella ‘Noche atlántica’?

Ell farà el seu xou amb la seva banda, i jo el meu amb l’Amaro. Ens ho va proposar el festival i ens va semblar molt guai, perquè així ens veuríem. A tots dos ens agraden músiques molt diferents, però el que tenim en comú és que ens estimem molt.