El text que acompanya l’àlbum comença parlant de «la primavera en què es va parar tot». ’Clamor’, ¿surt de la pandèmia?
Maria Arnal: Hi havia unes intuïcions prèvies que naixien d’una emoció que ressona molt ara; aquesta sensació de vulnerabilitat i de llimbs. A finals del 2017, estàvem fent bolos i teníem la sensació que una etapa s’acabava. Jo ja pensava en el pròxim disc, i m’estava separant, i em preguntava quantes vegades en una vida has de tornar a néixer, i et sents en un espai lúcid però fosc, de transformació i també de fe.
Després, el món es va aturar.
Maria Arnal: I van cobrar forma totes aquelles idees, la fe en la capacitat infinita de transformar-nos i de renéixer en un món travessat per moltes crisis. Pensant a fer una cosa original, hem arribat a un lloc que està entre el retaule de veus i la faula amb ecos amb referències com Björk o Maria del Mar Bonet, barrejant molts mons, com la filòsofa feminista de Donna Haraway.
El ‘nosaltres’ des del que sempre han cantat, ara es diria que ja no és només humà, sinó orgànic i còsmic.
Maria Arnal: Era la idea del clamor. Quan se’ns va ocórrer el títol vam tenir clar que la idea coral es resumia bé en això, gairebé com si fossin veus que ens estan volent dir coses, però no les entenem encara.
Quan un primer àlbum ha agradat, el corrent és repetir la fórmula. Però ‘Clamor’ planteja canvis rellevants de llenguatge musical.
Marcel Bagés: No volíem seguir el mateix procés de composició, de guitarra i veu, perquè possiblement ens hauria portat a llocs molt similars. Em vaig comprar una caixa de ritmes, que també és ‘sàmpler’, i vaig començar a generar des d’allà.
Maria Arnal: Som curiosos i ens agrada aprendre. No volíem que aquest disc es pogués explicar com un duo de veu i guitarra. Ens vam proposar treballar la base rítmica i també la veu des del punt de vista coral. I enfocar les lletres com si t’expliquessin una història fantàstica en la que has de viure dins de cada cançó per aprendre a veure el món des d’aquest punt de vista.
Marcel, ¿prefereix ser considerat un músic en un sentit ampli, un fabricant de sons, més que un guitarrista?
Marcel Bagés: Al disc toco molt poc la guitarra. Tinc la sensació que amb els teclats i l’ordinador puc arribar a molts més llocs. I David Soler toca millor que jo.
Maria Arnal: ¿Per què no aprofitar-ho? ¿Per què quedar-nos en una veu i una guitarra? No fem de personatges del que ja hem sigut.
El primer senzill ha sigut ‘Fiera de mí’, una cançó juganera i «una broma», va dir l’altra nit al teatre Joventut, de L’Hospitalet. ¿A què es referia?
Maria Arnal: Volia que al disc hi hagués un arc emocional variat, i aquesta és la cançó més alegre, vital, sensual, seductora i també irònica. No deixa de ser una cançó d’amor. Rara, i que consisteix en fer una llista de raons per les quals no voldries néixer humà. Les vergonyes de la humanitat, d’una manera bàsica.
En contrast, és l’adaptació del medieval ‘Cant de la Sibil·la’, on col·laboren Holly Herndon i el duo vocal Tarta Relena.
Maria Arnal: El personatge de la Sibil·la em fascina, i m’agrada molt l’adaptació de Maria del Mar Bonet, que fins i tot conservant l’eco medieval, té el punt de la cançó popular. Va ser la referència. Holly Herndon ens va proposar treure’l de l’església i anar a cantar-lo al mig d’un camp ple de cabres, i allà vam anar, a un projecte que es diu Badecabras, a la Serralada de Marina, Badalona.
El ‘Cant de la Sibil·la’ parla de la fi del món i es pot llegir avui en clau ecologista, tot i que Maria del Mar Bonet sempre afegeix que deixa un marge per a l’esperança.
Maria Arnal: Doncs m’agrada molt que digui això. ’Apocalipsis’ és una paraula comuna en grec i significa ‘treure el vel’, la ‘revelació’. Allà connecto molt amb l’esperança, vinculada al moment en què cauen murs de pensament, quan fas el clic i entens alguna cosa amb totes les cèl·lules del teu cos.
¿Continuen veient el seu com a cançó popular?
Maria Arnal: En la intenció que sigui útil i que la gent connecti, sí. No presenta una empremta prèvia tan definida com el ‘Cant de batre’, però les referències estan allà. ’Milagro’ és pura cançó; és Violeta Parra. Són dècimes. ’Tras de ti’ és una copla. ’Meteorit ferit’ és més pop, però és cançó-cançó. A ‘Ventura’ m’imagino un cor de dones mentre renta la roba.
Holly Herndon, ¿ha sigut una figura inspiradora a l’àlbum?
Maria Arnal: Ella és molt interessant, perquè té una part d’investigadora i una altra de música i compositora. Coneix la música coral medieval i la tecnologia, i és una apassionada de les veus.
El clamor ha derivat aquests últims dies en cert soroll als nostres carrers. ¿Quin efecte té en vostès aquesta energia?
Maria Arnal: Crec que, en aquesta situació de canvi, transformació i vertigen, és sa que la gent es queixi, sobretot la gent més jove.
Marcel Bagés: Ens demostra una altra vegada que les vies per canviar l’’statu quo’ no funcionen. No justifico res, però si no hi ha una confrontació real, costa molt canviar-ho tot. Nosaltres som de la generació postdictadura i no veiem canvis reals.
Maria Arnal: Jo crec que queden quatre dies i que estem a prop de canvis ‘heavies’. Prefereixo pensar així i contribuir al canvi des de la meva vida quotidiana, artísticament. Sí que hi ha canvis: mirem el que ha passat amb el feminisme. I n’hi haurà més, perquè l’aire que respirem es farà tòxic, i veurem com hi ha més gent que mor de contaminació que del càncer. Hem d’imaginar altres maneres de queixar-nos. La dels carrers és una, però n’hi ha altres que poden ser constructives, i boniques, i poètiques, i que fins i tot consisteixin a pensar.