Crítica d’‘El Madrileño’, de C. Tangana: un viatge amb llegenda

‘El Madrileño’ és el disc d’un inconformista. Té part de rebel·lió, de reivindicació. És el d’un molt ambiciós xaval de Madrid que, una vegada conegut l’èxit, va decidir buscar el respecte de diverses generacions després d’aconseguir convertir-se en ídol de la seva. Preguntant-se com, cap a on apuntar, C. Tangana va arribar a la tradició, al més pròxim. I revisar-la amb una pota a la modernitat. Antón Álvarez emprèn a ‘El Madrileño’ un viatge cultural –del poble, a la gran ciutat i d’aquesta, al món– que explica a partir d’un minuciós treball que, més enllà d’aconseguir l’aplaudiment ajuntant-se amb grans noms de diferents latituds, té un punt d’arqueologia de la música popular. Una cuidada antologia del folklore i el pop patri i llatinoamericà. Reuneix passat i incorpora avantguarda malgrat que, de vegades, xoquin, com, per exemple, amb alguns missatges. La introspecció és molt més profunda en l’àmbit estilístic. Un inici imparable ‘El Madrileño’ té un inici imparable que només podria perdre força per conegut. Les excel·lents quatre primeres cançons (‘Demasiadas mujeres’, ‘Tú me dejaste de querer’, ‘Comerte entera’ i ‘Nunca estoy’) havien sortit com avançaments del disc (de 14 temes, 6 van ser ‘singles’). Una inauguració amb passos de setmana santa, batxata i rumba, bossa nova (amb Toquinho) i una preciosa cançó amb aplaudiment al pop espanyol de finals dels 90, amb versos d’Alejandro Sanz i Rosario Flores. Tot passat per un precís filtre contemporani (en això, a la producció, hi han tingut a veure Alizzz i Víctor Martínez). Per allà passen al llarg del disc tangos, ‘corridos’ mexicans... C. Tangana sosté durant l’àlbum el seu paper més vulnerable, tot i que per moments al disc li sobre virilitat. Una imatge reforçada també per l’imaginari visual creat per a ‘El Madrileño’ i algunes col·laboracions. No és el cas de ‘Párteme la cara’, una de les més destacables i sensibles cançons (amb ‘lambos’ i ‘porsches’ pel mig) de l’àlbum amb el mexicà Ed Maverick. El disc torna a sonar a placeta amb ‘Ingobernable’, una passional rumba amb els Gipsy Kings en què C. Tangana galopa còmode. Tarden –potser massa– a tornar a aparèixer les ‘palmas’. A partir d’aquí el viatge és més irregular. Els últims dos ‘singles’ llançats, ‘Nominao’ (amb Jorge Drexler) i ‘Hong Kong’ (Andrés Calamaro), creen turbulències. Aquest últim és un rock passat i testosterònic prescindible. Però en el tancament del disc (‘Muriendo de envidia’, ‘Cambia!, ‘Cuándo olvidaré’...), C. Tangana s’acobla molt millor al folklore llatinoamericà, i crea bones sintonies que no el fan semblar en absolut un turista. Al final de l’àlbum hi ha un bon resum de la trobada generacional que suposa ‘El Madrileño’ des de l’òptica espanyola: C. Tangana i Kiko Veneno a ‘Los tontos’. Una perfecta connexió entre tots dos. ‘El Madrileño’ és un àlbum arriscat, laboriós, mimat i acabat de manera més que notable, i que situa C. Tangana just on volia.

Crítica d’‘El Madrileño’, de C. Tangana: un viatge amb llegenda

L’artista compon una cuidada antologia del folklore i el pop llatí, una revisió de la tradició, acompanyat de grans noms de totes les latituds

‘El Madrileño’

El més llegit