Chris Frantz: «La història de Talking Heads només s’ha explicat des d’un costat»

Els camins de Chris Frantz (Fort Campbell, Kentucky, 1951) i Tina Weymouth (Coronado, Califòrnia, 1950) es van creuar fa 50 anys a l’Escola de Disseny de Rhode Island i no s’han separat des d’aleshores. La seva relació sentimental ha sobreviscut no només al temps sinó també, i això sí que és un veritable prodigi, a la convivència al si d’un grup de rock. I no d’un grup qualsevol, sinó d’un que va construir la seva exemplar carrera sobre els fonaments d’un desafiament sistemàtic a les convencions i la demolició de murs de tot tipus. El nom de la banda és Talking Heads. No és una reducció exagerada dir que així com David Byrne ha sigut sempre considerat el cervell dels Talking Heads, Frantz (bateria) i Weymouth (baix) constituïen el cor del grup. I no només en termes musicals. Al revelador llibre de memòries ‘Amor crónico’ (Libros del Kultrum), Frantz reivindica el paper de la parella en els assoliments de la banda, denuncia l’afany gairebé patològic de Byrne per atribuir-se mèrits aliens i celebra la joiosa irrupció, ara fa quatre dècades, de Tom Tom Club, l’exitós projecte paral·lel que el bateria va posar en marxa juntament amb la seva dona. De tot això parla amb EL PERIÓDICO des de casa seva, a Westport, Connecticut, on ha passat diversos mesos de confinament després de recuperar-se d’un infart. «Amb l’ajuda de la Tina i tres ‘stents’, el meu cor torna a funcionar perfectament», afirma. ‘Amor crónico’ pot llegir-se com una llarga carta d’amor a la Tina i també com un intent d’explicar la història dels Talking Heads des d’una perspectiva nova en què David Byrne deixa de ser l’element central per passar a ser un membre més del grup... Durant molt temps la història de Talking Heads s’ha explicat només des d’un costat. Moltes de les coses que s’han escrit sobre la banda semblen haver passat per alt la importància del paper que la Tina, el Jerry [Harrison, guitarra i teclats] i jo vam exercir des del principi fins al final, i volia canviar-ho. ¿No el va preocupar que el llibre es pogués veure com una venjança? Era conscient del risc. Veuràs, a la premsa musical sembla agradar-li molt el conflicte, i tot i que nosaltres en vam tenir una bona ració, també vam disfrutar d’un temps meravellós junts. Espero que el llibre ho reflecteixi. Aquesta no és una història amarga. Repeteix sovint que, sense la presència de la Tina, Talking Heads hauria sigut com qualsevol altre grup. ¿No podria dir-se el mateix de David Byrne? No hi ha dubte que l’aportació del David va ser fonamental per a l’èxit de Talking Heads, però també ho va ser la de la Tina, el Jerry i el Chris. El grup sempre va ser una experiència compartida per tots quatre, tot i que el David mai es va molestar a explicar-ho a ningú. Mai ho va fer. Aquesta és una de les raons per les quals vaig escriure ‘Amor crónico’. El llibre comença amb una evocació d’un concert a Roma el 1980, durant la gira de ‘Remain in light’. ¿Per què va triar aquell moment en particular? Si els Talking Heads vam fer alguna vegada un concert dolent, jo no ho recordo. Però aquest concert de Roma ha quedat en la meva memòria com un moment especialment màgic. A més, la gent ho pot comprovar. Només ha de buscar ‘Talking Heads in Rome’ a Youtube i veurà exactament del que estic parlant. Va ser un espectacle magnífic i el públic va respondre com una bèstia salvatge. En els inicis de la banda, David Johansen [cantant dels New York Dolls] li va dir en una ocasió que vostè era «massa maco» per al rock’n’roll. ¿Eren conscients de com d’anòmales que resultaven la seva imatge i les seves maneres a l’escena del punk rock novaiorquès de 1976? Ummm... Els Talking Heads podíem vestir pols Lacoste i camises Brooks Brothers, però érem una banda de rock que treballava molt dur i els altres grups ens respectaven per això. No érem simples diletants. El que David Johansen volia dir és que jo li semblava massa maco per enfrontar-me al negoci de la música. Anys després va reconèixer que estava equivocat. Van fer la seva primera gira europea com a teloners dels Ramones. Al llibre explica que quan van arribar a París els membres dels Talking Heads se’n van anar de museus i llibreries mentre els Ramones buscaven un McDonald’s. Eren com dos universos paral·lels. I malgrat aquest contrast, les dues bandes van encaixar la mar de bé. Érem molt molt diferents, però nosaltres estimàvem els Ramones i ens sentíem privilegiats per haver sigut escollits per telonejar-los en aquella gira històrica. La primavera de 1977 va ser el pinacle de la música punk a Europa. Tot el que havien de fer els promotors era penjar cartells que diguessin ‘Rock novaiorquès des del CBGBs’ i esgotaven les entrades. I aquell era un programa doble fantàstic. En aquell temps la gent jove era molt oberta a l’hora d’escoltar música, les coses no estaven tan compartimentades com ara, i el públic podia disfrutar dels Ramones i els Talking Heads per igual. ¿Era Johnny Ramone tan aterridor com sembla? El Johnny sovint es comportava com un perdonavides molt desagradable. Suposo que arrossegava problemes des de la infància. Anys després va patir una fractura de crani i el seu caràcter va millorar. A diversos passatges del llibre, la Tina s’enfronta a la misogínia d’alguns personatges de l’escena musical. El Johnny n'és un. Phil Spector, un altre. Suposo que en aquells anys, va haver d’aguantar un munt de porqueria sexista, però mai ho ha esbombat. N’hi va haver molt, sí. Però la Tina sol dir que si el sexisme d’alguns tios era terrible, no era res comparat amb el d’algunes dones. Sovint es va sentir més compresa i avalada pels homes que per les dones. Jo me la crec. Segons el retrat que ofereix el llibre, no sembla que David Byrne fos un d’aquests homes comprensius i servicials. Diguem que les relacions personals no eren el seu fort. Potser haurien d’haver d’acceptar la suggerència del productor Tony Bongiovi perquè el David gravés la veu principal de ‘Psycho Killer’ amb un ganivet de cuina a la mà. [Rialles] Al David l’estaven comparant molt amb l’Anthony Perkins de ‘Psicosi’ i ell ho odiava, així que la suggerència de Bongiovi no semblava una gran idea. El David era psicològicament fràgil i no volíem que toqués el dos de l’estudi durant la gravació del nostre primer elapé. Resulta impactant llegir que Byrne maniobrava a esquena del grup per modificar els títols de crèdit dels discos. ¿Com podia passar una cosa així? Aquesta és la mateixa pregunta que ens fèiem nosaltres. I, sobretot, ¿per què? Però és una cosa que el David va fer en repetides ocasions. Nosaltres li demanàvem explicacions una vegada i una altra, però al final ens va quedar clar que si volíem seguir endavant amb el grup hauríem de passar per alt coses com aquestes. Això és el que vam fer. També van haver de passar per alt el menysteniment a què els va sotmetre el productor Brian Eno durant la gravació de ‘Remain in light’. ¿Es penedeix d’haver sigut vostè qui li proposés produir la banda? No, en absolut. El Brian i Talking Heads vam fer un treball veritablement meravellós junts [els elapés ‘More songs about buildings and food’, ‘Fear of music’ i ‘Remain in light’]. Penso que ell també va treure profit de la nostra col·laboració, perquè gràcies a ella es va establir com un gran productor i va aconseguir feines importants. A Brian Eno li va agradar molt el primer àlbum de Tom Tom Club... Així és. Ens va trucar per dir que adorava el disc i que tant de bo ell hagués fet alguna cosa així. El gran èxit de Tom Tom Club, ¿va alterar d’alguna manera la dinàmica interna de Talking Heads? El David no es va mostrar gaire entusiasmat amb l’èxit de Tom Tom Club. De fet, mai el va esmentar. Però l’impacte de cançons com ‘Wordy Rappinghood’ i ‘Genius of love’ va fer que molta gent en la indústria s’adonés d’una cosa que haurien d’haver sabut des del principi: que la Tina i jo aportàvem a Talking Heads més del que el David estava disposat a admetre. Aquell disc va ser màgic i va suposar un gran estímul emocional, i també financer. Una cosa que la Tina i jo realment necessitàvem en aquell moment. ¿Algun pla en marxa per commemorar el 40 aniversari de Tom Tom Club? Ho hauríem de celebrar, però s’haurà esperar que sigui segur fer-ho. Aquesta pandèmia és un pal, tio. Això sí, reeditarem el nostre àlbum de 2000 ‘The good, the bad and the funky’ en vinil de color per al Record Store Day. Una curiositat. ¿Per què Talking Heads mai van incloure Espanya a les seves gires europees? Doncs no en tinc ni idea. Recordo que una vegada el nostre agent britànic, que era qui organitzava les gires, va dir que el públic que assistia als concerts a Espanya estava «massa boig». Però sí que vam tocar a Itàlia i Grècia, així que... Crec que va ser un gran error no tocar mai a Espanya. En una cèlebre aparició del grup en el programa televisiu ‘American Bandstand’, la Tina va dir que l’objectiu de Talking Heads era «deixar la seva empremta en la història de la música». ¿En quin moment van tenir consciència que havien arribat a l’objectiu? Tots els artistes desitgen influir de manera duradora en altres artistes. Suposo que la nostra influència en bandes de generacions posteriors, com Radiohead, MGMT, Blur, Franz Ferdinand i Vampire Weekend, per citar-ne algunes, és un bon indicador que ho hem aconseguit. La gent continua parlant de nosaltres al cap de 40 anys. Al llibre no fa cap menció del projecte ‘No talking, just head’, el disc que el Jerry, la Tina i vostè van publicar el 1990 sense David Byrne sota el nom de The Heads. ¿Tan doloroses van ser les males crítiques? Aquell era un disc molt interessant, però les reaccions que va suscitar no van ser gaire divertides. El David ens va voler demandar per utilitzar el nom The Heads, tot i que al final ho va deixar córrer. En la gravació van col·laborar grans cantants, però la persona que vam escollir per cantar a la gira, Johnette Napolitano [de Concrete Blonde], en aquells moments tenia problemes seriosos amb les drogues i la beguda i allò es va convertir en un malson. No és un record agradable i vaig preferir deixar-lo fora del llibre i concentrar-me en coses més positives. Com la seva relació de gairebé 50 anys amb la Tina. Exacte. Una parella tan duradora al món del rock’n’roll sona a criatura mitològica. ¿Quin és el seu secret? ¡Ah, aquesta és una gran pregunta! Suposo que soc un tio amb sort. Si no m’hagués creuat amb la Tina la tardor de 1971, la meva vida hauria sigut molt diferent. Però la vaig conèixer i li vaig proposar muntar una banda amb mi i, contra tot pronòstic, la cosa va funcionar bastant bé. Crec que el nostre secret és no només donar amor sinó també ser capaços de rebre’l. Ens respectem l’un a l’altre i ens fem riure. A més, jo soc un gran cuiner, ¡i això a la Tina li encanta! L’última pregunta és gairebé obligada. ¿Ha tingut alguna notícia de David Byrne després de la publicació del llibre? ¿Alguna reacció? Li vaig preguntar si volia que li enviés un exemplar abans que sortís a la venda, però em va dir que no el llegiria perquè així, si algú li preguntava què pensava del llibre, podia limitar-se a dir que no l’havia llegit. Així és el David. Adoro aquest tio.

Chris Frantz: «La història de Talking Heads només s’ha explicat des d’un costat»

Al llibre de memòries ‘Amor crónico’, el bateria de la banda novaiorquesa acusa David Byrne d’atribuir-se mèrits aliens i minimitzar les aportacions de la resta del grup

El més llegit