Judit Neddermann: «No vull fer l’efecte de ser poc ambiciosa»

El 2020 havia de ser el seu any de més projecció, però tot ha anat a càmera lenta. Tenia moltes expectatives, i la pandèmia ha sigut una lliçó. He après que les coses no es poden preveure ni controlar. Però no m’espero un boom. Mai l’he tingut ni ho desitjo. De vegades, els booms baixen molt ràpid. Això seu va a un ritme diferent d’una Rosalía. El de Rosalía és un boom que pot durar dècades. Està molt alineada amb el que li està passant, que és molt orgànic. De tota manera, el que faig, com a més gent arribi, millor. Em fa il·lusió pensar que aquest disc pugui escoltar-se a Llatinoamèrica. El que faig és artesanal, acústic, íntim, però no vull fer l’efecte de ser poc ambiciosa. Sí que ho soc. Treballo molt per créixer i no tenir sostre, i veure fins on puc arribar. No em conformo. ¿Va enfocar aquest àlbum d’una altra manera per tractar-se del seu debut en una multinacional (Universal)? No, crec que és fins i tot menys comercial que altres discos que he fet. A una multinacional li hauria costat menys vendre l’anterior, ‘Nua’ (2018), que aquest, que és molt cru i no és tan amable. Té llum, però també moments tèrbols. Ha passat de tenir com a còmplice Pau Figueras a treballar amb el seu germà petit, Arnau. ¿Com ha sigut? El Pau em va suggerir que treballés amb l’Arnau, perquè és un geni i perquè creia que podia portar-me a un lloc diferent. És el tipus de ment que té, que et fa treure el millor de tu. El disc no sona gaire produït, i això és un èxit. Hi ha un buidatge que m’ha fet créixer molt. L’àlbum passa per molts estats anímics. En el procés va ser molt important la sensació de connectar amb una força interna i sentir-me apoderada. És un disc amb molt agraïment, amb un tema dedicat a la meva mare (‘Jo et canto a tu’), o ‘Luna’, més mística i dirigida a la lluna, que ens uneix a totes les dones del món, o ‘Baracoa’, sobre un lloc de Cuba on em vaig sentir molt tranquil·la i inspirada. A ‘Canta’ barreja castellà, català i portuguès, tot i que ‘cantar’ es diu igual en les tres llengües. Entendre’s, ¿és una qüestió de voluntat? La llengua no pot ser una barrera, i menys per a la música. Em feia vertigen treure un disc amb tantes cançons en castellà. Tinc un públic molt estable aquí, acostumat a ser sentir-me majoritàriament en català, també en castellà i portuguès, però aquí la proporció s’ha invertit. Aquesta cançó és una petició: faig música i és igual en quin idioma la canti. És trist que a Catalunya hàgim d’estar pensant sempre com provarà això o allò. Sembla que si fas un disc en castellà has de donar més explicacions que si el fas en anglès o en portuguès. L’àlbum transmet una emotivitat tranquil·la, aromàtica i acollidora. ¿Una resposta al soroll del món? No és una reacció contra res, i si ho és, és sense voler. Sí que em reconec en això que dius. D’algun temps ençà m’he tancat una mica perquè sento que m’he de protegir. Hi ha molt soroll, que distreu molt, i falta profunditat. Entres a Twitter i veus tothom atacant-se, a veure qui és el més llest i el que destrossa l’altre amb més habilitat. A la segona part del disc hi ha una mica més de foscor, sobretot a ‘Vicio’, la peça més electrònica, amb cadència r’n’b i una actitud vocal irada: «no me interesa lo que dices». Aquesta cançó és la que més em fa pensar. Crec que encaixa en el disc, però és de les que he escrit amb més ràbia, com enfadada. Em porta a una Judit que no m’agrada tant. M’agrada estar tranquil·la i contenta, però no sempre ho aconsegueixo. L’enuig i la ràbia no crec que siguin camins. Es preveu que estreni l’àlbum el 27 de març en el Guitar BCN, amb una banda de sis músics. ¡El dia que faig 30 anys! ¿Comença a sentir-se una veterana o es veu com algú que encara està començant? Soc al mig. Obrir una porta amb aquest disc em fa sentir molt jove. Perquè aquí ja he fet un recorregut, però tinc moltes ganes de viatjar. Si em diuen: «agafa la guitarra i vine a Xile a tocar en clubs o a telonejar no sé qui», jo, encantada.

El més llegit