Viatge a Mart des de la cultura pop

Mart ha sigut present sempre en la cultura pop. Revistes ‘pulp’ dels anys 20 i 30, serials cinematogràfics, ‘space operes’ i novel·les barates oferien la imatge més amenaçadora del planeta. La literatura i el cine de ciència-ficció han especulat amb invasions marcianes i amb convertir Mart en colònia humana. La música pop i rock aporta fantasia. En els ‘cartoons’, Marvin el marcià oferia la visió simpàtica en els ‘Looney tunes’, igual que la comèdia televisiva dels 60 ‘Mi marciano favorito’. Novel·la popular La més decisiva és ‘La guerra dels mons’ (1898), del socialista i utòpic H. G. Wells, en la qual la invasió marciana a la Terra li servia per parlar dels estats totalitaris. Orson Welles la va traslladar a la ràdio el 1938: tal va ser el realisme en la interpretació, que molts nord-americans van creure que Mart envaïa realment la Terra. Una joiosa sèrie B de 1953 i la versió d’Steven Spielberg del 2005 porten el text de Wells a la pantalla sense respectar el seu rerefons polític. Edgar Rice Burroughs, el creador de Tarzan, va ambientar 11 novel·les a Barsoom, en realitat Mart: en llengua marciana, ‘bar’ significa vuit i ‘soom’, planeta. Iniciada el 1912 amb ‘Una princesa de Marte’, barreja fantasia i aventura amb els estudis realitzats per astrònoms sobre l’habitabilitat del planeta vermell. El seu protagonista és John Carter, un oficial nordista que, en plena guerra civil, és teletransportat a Mart. Michael Chabon va firmar el 2012 el guió de l’adaptació cinematogràfica. Ray Bradbury va utilitzar la colonització de Mart per parlar en ‘Les cròniques marcianes’ (1950) de tot allò que preocupava la humanitat. Aquest llibre de relats independents donaria nom a un dels ‘late show’ estrella de Telecinco. Més recentment, un dels programes culturals de TV-3, ‘Quan arribin els marcians’, demostra que en les referències marcianes hi ha la novetat. Còmics A més de les adaptacions de John Carter il·lustrades per John Coleman Burroughs (fill de l’autor de les novel·les), Gil Kane o Carmine Infantino, es pot destacar la visió que de Mart van tenir els còmics de l’editorial EC. A la seva col·lecció ‘Weird science’, va adaptar diverses cròniques marcianes de Bradbury amb un estil gràfic contundent i violent que el va enfrontar amb la censura. Tot i que Alex Raymond, el creador del clàssic ‘Flash Gordon’, va convertir l’imaginari planeta Mongo en l’hàbitat quotidià de l’heroi, la histèria marciana que es vivia a finals dels anys 30 va fer que, al ser traslladat al serial cinematogràfic, Gordon viatgés també fins a Mart en ‘Flash Gordon’s trip to Mars’ (1938). En el cine Una de les primeres mostres de la fascinació cinematogràfica pel planeta vermell va ser ‘Aelita’ (1924), ciència-ficció avantguardista soviètica i al·legoria sobre el comunisme. L’artista constructivista i cubofuturista Aleksandra Ekster va dissenyar el vestuari dels marcians i marcianes. ‘Red planet Mars’ (1952) és un film de sèrie B en plena paranoia anticomunista. L’argument ho té tot: un científic nord-americà contacta per ràdio amb Mart, aquest es revela un planeta utòpic, un geni nazi manipula els missatges al servei de la Unió Soviètica i la Terra entra en col·lapse econòmic. Tim Burton va parodiar la bel·ligerància marciana a ‘Mars attacks!’ (1996), ideada a partir d’una col·lecció de cromos de 1962, en els quals els marcians tenen un enorme i bulbós cap. El 2000 es van rodar dues pel·lícules, la cara i la creu. ‘Misión a Marte’, de Brian De Palma, se centra en els perills a què s’enfronta la primera missió tripulada que arriba a Mart, mentre que ‘Planeta Rojo’ estira ecologisme i presenta Mart com a la nova terra de promissió. Un any després, John Carpenter va ambientar ‘Fantasmes de Mart’ a un planeta superpoblat i amenaçat per una civilització atàvica. L’interès no cessa. ‘Marte (The Martian)’ (2015) converteix un astronauta abandonat a Mart (Matt Damon) en un modern Robinson Crusoe. Bradd Pitt interpreta un altre astronauta a la recerca del seu pare en ‘Ad Astra’ (2019); aquí el planeta vermell és una meta difícil d’arribar. I la més imaginativa, ‘Desafiament total’. Dirigida per Paul Verhoeven el 1990, a partir del relat de Philip K. Dick, converteix aparentment el planeta vermell en l’escenari d’unes vacances virtuals. La vida és somni, a Mart. Gemas rock Mart va exercir una especial fascinació en el glam rock. David Bowie i Marc Bolan van concebre ‘Life on Mars’ i ‘Ballrooms of Mars’, respectivament, però Bowie va dedicar tot un disc, ‘The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from Mars’ (1972), a explicar la història d’un extraterrestre androgin que es converteix en estrella de rock. Ràdio Futura va realitzar una memorable versió del tema de Bolan en ‘Divina (Los bailes de Marte)’. ‘Venus and Mars’ (1975) és el títol del quart disc de Paul McCartney amb Wings, i des del rock còsmic d’Hawkind (‘Uncle Sam’s on Mars’) fins al rock dur de Rob Zombie (‘Mars needs women’) passant pel neosoul electrònic de Kelis (‘Mars’), el planeta continua exercint un poder d’atracció especial.

El més llegit