¿Per què tothom odia els Eagles?

Allen Klein, l’únic agent musical de tot el món que podia vantar-se d’haver sigut demandat pels Beatles i pels Rolling Stones, tenia reputació de ser un dels paios més tèrbols i despietats del negoci. Ell procurava estar sempre a l’altura de la seva fama. El 1997, els productors d’‘El gran Lebowski’ el van sondejar per poder utilitzar el ‘Dead flowers’ dels Stones, en versió de Townes Van Zandt, als crèdits finals de la pel·lícula i Klein es va despenjar demanant 150.000 dòlars pels drets. En un intent una mica desesperat per estovar-lo, el director musical del film, T-Bone Burnett, li va organitzar una projecció privada de la cinta. Quan va arribar l’escena en què El Nota (Jeff Bridges) deixa anar la frase: «He tingut una nit difícil i odio els putos Eagles», Klein es va posar dret i va dir: «Està bé. Podeu utilitzar la cançó». L’anècdota revela una veritat incontestable: no hi ha gaires coses que generin tant consens en la indústria de la música popular com l’odi als Eagles. La nòmina d’artistes, productors i crítics que en algun moment han expressat el seu menyspreu per la banda de Los Angeles és més llarga que el solo de guitarra d’‘Hotel California’, tot i que pocs han arribat als extrems de virulència del cantautor de ‘rockabilly-punk’ Mojo Nixon, que el 1990 va publicar una cançó titulada ‘Don Henley debe morir’, dedicada al bateria i cantant que va coliderar els Eagles entre el 1971 i el 2016 al costat del guitarrista Glenn Frey, ja mort. Sexe, drogues i ‘soft rock’ ¿A què es deu aquesta aversió generalitzada? El periodista musical Barney Hoskyns (Londres, 1959) aporta algunes claus al llibre ‘Hotel California’, que l’editorial Contra acaba de publicar a Espanya, un fascinant i poc complaent retrat de la molt exitosa escena pop que va florir i es va pansir a la ciutat de Los Angeles entre mitjans dels anys 60 i finals dels 70; del folk-rock, el ‘flower power’ i la marihuana al polit country rock de radiofórmula, les gires en jet privat i les muntanyes de pols blanca. El títol de l’assaig pot pecar de previsible, però el subtítol va a totes: ‘Cantautores y vaqueros cocainómanos en Laurel Canyon’. Els Eagles, és clar, tenen gran protagonisme. Armat amb un munt de testimonis obtinguts en entrevistes personals, Hoskyns relata la història de com un grup de cantautors talentosos i abstrets (Joni Mitchell, Neil Young, Jackson Browne, James Taylor...), bandes amb seriosos problemes d’incompatibilitat personal (The Mamas and The Papas, Byrds, Crosby, Stills & Nash, Flying Burrito Brothers, Eagles...) i astuts executius es van barrejar de forma incestuosa per convertir el sud de Califòrnia en el centre de l’univers pop i després ho van arruïnar tot davant la lúcida mirada d’un grapat de franctiradors amb poques ganes de socialitzar (Phil Ochs, Frank Zappa, Randy Newman, Tom Waits, Warren Zevon...). Patint a la tanca de fusta Zappa, que residia a Laurel Canyon i solia alternar amb la flor i nata del nou món però sense implicar-se molt en les seves mogudes, va ser dels primers a alertar del rumb que prendrien les coses. Ho va fer amb la seva proverbial mordacitat a l’apuntar que l’escena pop i folk-rock de què havien sortit grups com els Byrds, Buffalo Springfield i Love estava deixant pas a «un prototip terrible d’artista, cantant, cantautor, ser sofridor sensible de nyigui-nyogui, avalat en una tanca de fusta cortesia del departament artístic de Warner Bros Records, que té la deferència de llogar-la a totes les altres discogràfiques que la necessitin per produir la seva pròpia versió de la mateixa merda». El dard estava impregnat de verí però anava dirigit al mateix centre de la diana. En pocs anys, la comunitat d’artistes blancs instal·lats a Laurel Canyon, amb les seves boniques cançons, el seu idealisme de basar tibetà i les seves peces texanes, es va erigir, als ulls del món, en l’encarnació del so del sud de Califòrnia, desplaçant el veritable Los Angeles multiètnic a les cantonades del qual convivien el rhythm and blues, el doo-wop i la música surfista. Phil Spector, un dels grans damnificats per aquest auge dels cantautors introspectius que convertia en anacrònics els seus mètodes de producció, va proclamar en veu alta la seva impaciència. «Mira –va dir a un entrevistador–, m’estic cansant d’escoltar els problemes sentimentals de tot el món». Arriben els taurons El somieig californià no va tardar a atraure l’interès de mànagers i executius discogràfics, que van irrompre en l’escena dels canons disposats a transformar tot aquell moviment utòpic i confessional en una pròspera indústria. En aquesta tasca va destacar David Geffen, un empresari novaiorquès de cobdícia desmesurada de qui el productor Jerry Wexler va arribar a dir que «seria capaç de ficar-se en una piscina de pus per sortir amb una moneda de cinc centaus entre les dents». Amb la col·laboració del seu soci Elliot Roberts, Geffen va capturar alguns dels artistes més destacats de Laurel Canyon (Joni Mitchell, Linda Ronstadt, Jackson Browne o els altament disfuncionals Crosby, Stills, Nash & Young) i els va convertir en una espècie d’aristocràcia de Los Angeles, aïllant-los del món i inflant els seus egos a base de llagoteries, diners, sexe i cocaïna. Aquella ingènua comuna ‘hippy’ que havia produït discos de bellesa inqüestionable es va convertir així en ‘El gran Gatsby’, un lucratiu espectacle de privilegi i decadència; una festa privada en un reservat per a vips en què sonaven cançons amb l’emoció més cauteritzada que l’envà nasal dels seus intèrprets. Els Eagles van ser el producte més refinat (també el més exitós) de tot aquest procés de corrupció. Pistolers de nyigui-nyogui Per començar, i aquest és un tret molt comú en tota l’escena de Laurel Canyon, cap dels membres de la banda era californiana, de manera que els seus intents de fondre’s amb la història i la mitologia de l’estat daurat van ser percebuts des del principi com un cas de cinisme o d’impostura. O de les dues coses alhora. Animar el seu públic a prendre les coses amb calma (’Take it easy’) quan ells vivien muntats en un carrusel de festes i farlopa no va fer gaire per apuntalar la seva credibilitat. I quan es van disfressar de pistolers del Salvatge Oest per a la portada del seu segon elapé, ‘Desperado’, un àlbum inspirat en la discutible idea que les estrelles del rock són els malfactors de l’era moderna, van créixer les crítiques i els comentaris malèvols. «Aquests paios no serien capaços d’enxampar el seient d’una ‘chopper’», va escriure el càustic Lester Bangs. Però els Eagles van perseverar perquè tenien molt clar que el seu objectiu no era arrencar l’aplaudiment de la seva gent sinó «triomfar tant a les emissores d’AM com en les de FM i guanyar molts diners», com proclamava Glenn Frey. Ho van aconseguir per sobre de les seves previsions més optimistes, tot i que per a això van haver de llimar a consciència les arestes d’aquest country-rock que els va servir d’inspiració original fins a deixar-lo reduït a un so pla i agradable que les radiofórmules van acollir amb entusiasme. Narcisisme i desenfrenament El grandiloqüent èxit dels àlbums ‘Their greatest hits (1971-1975)’ i ‘Hotel California’ va empènyer Frey i Henley a abraçar un estil de vida que acabaria formant el clixé de l’estrella del rock narcisista i decadent: mansions, Ferraris, escàndols sexuals, cocaïna a dojo i capses de Château Lafite Rotschild arribades amb avió. El nas de Frey va haver de ser reconstruït no una sinó dues vegades. Henley va encunyar la frase «estima-les i envia’ls un jet» per al·ludir al seu abusiu costum d’enviar avions privats a diferents punts del país a recollir les seves cites, no sempre majors d’edat. ¿Com es podia no odiar-los? Des d’aleshores, els Eagles han sigut un blanc fàcil. Però tal com suggereix Hoskyns l’èxit de les seves inofensives cançons i la seva vida de luxe i desenfrenament van ser només el símptoma, no la causa, de la malaltia que el virus del capitalisme desbocat havia provocat en una comunitat d’artistes tan dotats com egocèntrics. «Al vendre la seva ànima a canvi de fama i riquesa –escriu cap al final del llibre–, les estrelles dels 60 i els 70 van contribuir a crear un món en què el consumisme passiu va acabar per substituir la implicació sentimental i el compromís polític». Hi ha unes quantes lliçons per aprendre allà. «Menja’t un présec»

¿Per què tothom odia els Eagles?

Barney Hoskyns reconstrueix a ‘Hotel California’ la convulsa història de l’escena musical de Laurel Canyon, emblema del pas de l’idealisme ‘hippy’ al rock corporatiu

El més llegit