De Bob Dylan a Nick Cave: poetes del rock buscant Déu

El rock’n’roll va fer camí amb els cops de maluc d’‘Elvis the Pelvis’ i les destrosses de guitarres de Pete Townshend, però junt amb les pulsions físiques van sorgir perspectives més transcendents, la trobada de la cançó amb el misteri del món. Respecte de certs artistes capitals, de Bob Dylan a Nick Cave, l’espiritualitat no és un ingredient poc important ni accidental a la seva obra, sinó la causa mateixa de la seva grandesa: així ho sosté Alberto Manzano (Barcelona, 1955), estudiós d’aquests autors de cançons i signant d’un llibre amb aura celestial, ‘Aleluya. Mística y religiones en el rock’ (Libros Cúpula). Per Manzano, traductor i biògraf de Cohen, el volum és un nou pas en el que descriu com la seva «croada» a favor de la poesia del rock. «Em vaig adonar que aquests grans poetes de la música ho eren pel treball espiritual que havien portat a terme en la seva vida, i havien reflectit a la seva obra», reflexiona el també poeta, periodista i promotor, que, segons confessa, practica la meditació zen «des de fa molts anys». La seva pròpia recerca de respostes als grans interrogants es va veure així «molt reflectida» als textos de, sobretot, quatre artistes, els que ocupen el gruix del llibre: Bob Dylan, jueu amb un episodi de conversió cristiana; Cat Stevens, que va abraçar l’islam; George Harrison, seduït per l’hinduisme, i Leonard Cohen, jueu que va encaminar els seus passos cap al budisme zen. Quatre exemples que, al final del llibre, en sumen, amb un tractament més breu, set més, entre ells Patti Smith i Nick Cave.BOB DYLAN Els avis del cantautor, jueus asquenazites, van fugir dels pogroms d’Europa oriental, si bé aquesta adscripció familiar va ser compatible amb la seva alimentació bíblica, visible en el seu cançoner de joventut: les referències al diluvi universal de ‘Blowin’ in the wind’ i d’‘A hard rain’s a-gonna fall’, o l’ombra de l’Arca de Noé projectant-se a ‘When the ship comes in’. El llibre recorda que Dylan un dia va afirmar que no tenia cap religió, perquè «les esglésies estan dividides i no s’aclareixen», afegint: «I jo tampoc». I presta atenció al seu retir a la granja de Woodstock, després de l’accident de moto de 1966. Temps de recolliment familiar i d’àlbums que, per a l’autor, respiren una destil·lada espiritualitat: ‘Nashville skyline’, ‘Self portrait’ i, sobretot, ‘New morning’, on figura ‘If not for you’, «la primera cançó absolutament mística composta per Dylan». Un altre focus el posen els tres àlbums que van reflectir el seu gir al cristianisme. Temes com ‘Gotta serve somebody’, que el projectava com un predicador envoltat en cors gòspel, i gires (o «croades apostòliques») que van dividir els seus seguidors. D’allà a les cavil·lacions d’‘Oh mercy’ (1989), a l’agra ‘Political world’ i la lletania de ‘Ring them bells’, i la síntesi de ‘Love and theft’ (2001), amb la «resplendor mística» de ‘Moonlight’. LEONARD COHEN A la seva primera novel·la, ‘El juego favorito’ (1963), Cohen va marcar distàncies amb el judaisme, la religió en què va créixer, i a poc a poc, la seva espiritualitat es va anar fent inquieta i híbrida, amb intrusions en el budisme (‘El llibre tibetà dels morts’, del segle VIII), així com el cristianisme i el confucià ‘I Yijing’. Cohen, ens recorda Manzano, «ha begut de totes les fonts, incloent-hi el sufisme», si bé va ser el budisme zen el que li va marcar el camí de la mà del seu amic Steve Sanfield, integrant del «cercle esotèric» que va freqüentar a l’illa grega d’Hidra. Tot i que el cantautor era escèptic davant els «sants carismàtics», Sanfield va aconseguir despertar el seu interès pel mestre japonès Joshu Sasaki Roshi, fundador, el 1971, del centre zen de Mount Baldy, que l’acolliria als 90. La seva «màxima expressió de simbolisme religiós» recau en ‘Hallelujah’, el cant de joia universal que dona títol al llibre. Dedicat al rei David, transfereix un missatge de beneplàcit davant els nusos gordians de la vida, com va assenyalar el seu autor: «Hi ha un moment en què obrim la boca i obrim els braços de bat a bat i ens limitem a dir: ‘Mira, no entenc res... ¡Al·leluia!’». La seva obra de crepuscle, ‘You want it darker’ (2016), és l’últim reflex d’un vincle amb la religió proveït d’una perenne tensió interior, expressant fins i tot certa ràbia i rancor, i «una espècie de rebel·lia cap a Déu». GEORGE HARRISON El descobriment del sitar per part del ‘beatle’, el 1965, va posar el preàmbul al seu interès per l’espiritualitat hinduista. No van tardar a arribar dos temes, ‘Think for yourself’, «sorgit de la introspecció», i ‘If I needed someone’, on Harrison acostava la seva guitarra Rickenbacker al so de la tambura índia. I el sitar i la taula de ‘Love you to’, i les càbales de ‘I want to tell you’. D’allà a la primera trobada amb Ravi Shankar, que li va regalar un exemplar de ‘Raja-Ioga’. «Quan vaig llegir: ‘Totes les ànimes són divines i el seu objectiu és manifestar aquesta divinitat’, va ser molt important per a mi», va confessar Harrison. Més enllà dels cors de ‘My sweet Lord’ («hallelujah, hare, hare»), el triple elapé ‘All things must pass’ (1970) va introduir misticisme en peces com ‘Hear me Lord’ o ‘Art of dying’, aquesta última portadora d’un missatge que Manzano situa en l’òrbita del budisme ‘anitiya’, amb vista a la reencarnació. L’autor fa notar les contradiccions d’aquell Harrison superestrella, amb «un peu en el món material i un altre en l’espiritual», enredat en «embolics amorosos» amb les dones de Ringo Starr i Ron Wood, i amb la nòvia de Rod Stewart. La música podia ser la salvació, estima, i la graduació mística va tendir a suavitzar-se a la seva obra posterior. CAT STEVENS Una tuberculosi contreta en la seva joventut, que va posar el cantautor britànic a punt de la mort, li va modificar perspectives i el va impulsar a practicar ioga. El llibre budista ‘The secret path’, de Paul Brunton, li va fer fer un gir brutal amb la frase «mai estaràs satisfet fins que arribis a la veritat», que va desitjar no haver llegit mai. «Des d’aquell moment, ja no vaig poder descansar». Un altre episodi en el qual la seva vida va córrer perill, quan, nedant a la platja de Malibú, el corrent el va portar mar endins, va precedir la seva conversió a l’islam. Quan se sentia perdut, Stevens va cridar: «¡Oh, Déu, si em salves, treballaré per a tu!». Dies després, el seu germà David li va regalar un exemplar de l’Alcorà, punt de partida de la seva conversió, que va formalitzar el 4 de juliol de 1978 a l’adoptar el nom de Yússuf Islam. Manzano veu aquest artista com «un home senzill amb un missatge senzill: «Feu coses senzilles i sereu homes senzills amb un gran potencial per canviar les coses». Principi que va ser, estima, el detonant de la Primavera Àrab, quan, el 2010, el tunisià Mohamed Bouazizi es va immolar en protesta per un abús policial. PATTI SMITH L’autora de ‘Horses’ (1975) va créixer en un ambient familiar de testimonis de Jehovà i va marcar després distàncies amb les ortodòxies religioses, amb mostres definitòries com el poema ‘Oath’ (‘Jurament’), de 1971, embrió de la seva cèlebre introducció per a la versió de ‘Gloria’, de Them: «Jesús va morir pels pecats d’algú, / però no pels meus», comença dient la seva reinterpretació del tema, afegint-hi una «abraçada a Eva» i un comiat a Crist. Rebuig als dogmes, sense temps per a déus i herois, apunta Manzano, si bé l’halo espiritual està projectat en nombrosos episodis de la seva obra, en peces com ‘Ain’t it strange’, on fa seva la imatgeria sufí i es veu a si mateixa ballant «com un dervix», sentint «la mà de Déu». Però l’espiritualitat de Patti Smith no només és un vers lliure, sinó també mestissa, amb exponents com ‘Beneath the southern cross’, que l’autor vincula al budisme. NICK CAVE L’australià va començar a tenir consciència de la idea de Déu quan, al complir 13 anys, el seu pare va procedir a recitar-li fragments d’obres de Shakespeare, Dostoievski i Nabokov, cridant-li: «¡Això, fill meu, és literatura!». Va comprendre que l’art de la paraula «l’elevava, l’esquinçava de la normalitat», i que al final d’aquest camí hi havia la raó divina. Ho explica l’assaig, reproduït al llibre, ‘La carne hecha palabra’, que Cave va escriure el 1996 per a la BBC i que recorre l’evolució de la seva relació amb el cristianisme. Fa seva la veu de Jesús a l’Evangeli segons sant Joan («les paraules que us dic són esperit i són vida»), explicatives del seu «amor a la literatura». A la divinitat «se li ha de donar la llibertat de fluir a través de nosaltres, a través del llenguatge», assevera Nick Cave per situar la seva posició davant l’enigma de la vida.

De Bob Dylan a Nick Cave: poetes del rock buscant Déu

El llibre ‘Aleluya. Mística y religiones en el rock’, d’Alberto Manzano, aprofundeix en l’espiritualitat de grans figures de la música, incloent-hi Leonard Cohen, George Harrison o Patti Smith

El més llegit