’La nit de la iguana’: baixes pulsacions al TNC

Tennessee Williams, ‘La nit de la iguana’, la pel·lícula de John Huston amb Richard Burton, Ava Gardner, Deborah Kerr, Sue Lyon... Gairebé res. Carlota Subirós ha portat a la Sala Gran del TNC una obra cabdal del dramaturg nord-americà amb un resultat òptim però que no arriba a les expectatives que pugui crear una peça tan emblemàtica. El pes d’un text tan destacat ha sigut, en aquesta ocasió, massa gran per a la seva translació escènica. ¿Estem davant una proposta fallida? En absolut. Però es mou en un terreny una mica pla, d’excessiva ortodòxia, i amb un ritme irregular: morós en l’arrencada i millorat camí del tancament. I això que l’embolcall de ‘La nit de la iguana’ és magnífic, d’impacte. És un altre protagonista de l’obra. L’escenògraf Max Glaenzel aprofita l’enorme caixa escènica de la Sala Gran per muntar amb tot detall la terrassa d’un hotel a la costa mexicana, a prop d’Acapulco. Ens transporta així a un espai tropical, selvàtic, durant la Segona Guerra Mundial, en el moment en què Adolf Hitler bombardejava Londres. Un antic reverend (expulsat de la seva església per fornicació i blasfèmia, tot un pecador) que malviu com a guia de viatges arriba a l’hotel amb un grup de mestres de Texas. La majoria són veteranes i una de les turistes és poc més que una adolescent (Paula Jornet). El viatge per Mèxic està sent un desastre. El guia Shannon (Joan Carreras) busca un momentani refugi al costat d’una vella amiga, amant al seu dia. És la Maxine (Nora Navas), que regenta el Costa Verda i acaba d’enviduar. L’última a afegir-se al variat grup d’hostes –en què no falta un trio d’alemanys embriagats pel conflicte bèl·lic– és la Hannah (Màrcia Cisteró). Pintora d’aire enigmàtic, busca habitació amb el seu avi (Lluís Soler), un poeta gairebé centenari que persegueix la inspiració per al seu últim poema. Personatges desubicats Són tots ells personatges desubicats, que busquen un punt de llum a la seva vida i no el troben, però que fins i tot així segueixen endavant. Shannon, atrapat pels seus dimonis interiors, es converteix al llarg de la nit en el far de les dones: de la impetuosa adolescent Charlotte –amb qui ha mantingut una breu relació durant el viatge–, de la vitalista i sensual Maxine –que hi busca un nou company– i de la Hannah, una dona que sembla incapaç de deixar-se portar pel desig. Amb aquest quadro humà, Williams converteix el racó en un lloc allunyat del món on se citen la crisi existencial i la pulsió sexual. És tan frondós i poètic el text de ‘La nit de la iguana’ que el repte de portar a l’escena els seus corrents subterranis suposa una tasca monumental. Subirós no sempre ho aconsegueix, malgrat que Carreras torna a demostrar que és un gran i es converteix en el puntal de la peça, que Navas tira endavant amb nota qualsevol paper i que Cisteró és sempre una garantia per la seva traça, tot i que se la vegi una mica hieràtica i encotillada en un personatge de gran complexitat. Queda també la sensació que la directora no ha volgut oblidar ni un detall de ‘La nit de la iguana’, i això ajuda que la peça augmenti les seves pulsacions de manera adequada. Li falta combustió en el desenvolupament. Per exemple, la presència del trio d’alemanys simpatitzants de Hitler és poc més que un paisatge o attrezzo. Les seves aparicions resulten forçades malgrat que la gran veu de la mezzosoprano Claudia Schneider contribueix a alimentar el brillant espai sonor de Damien Bazin.

’La nit de la iguana’: baixes pulsacions al TNC

Carlota Subirós munta una ortodoxa adaptació de l’emblemàtica peça de Tennessee Williams que es mou en un terreny una mica pla

Joan Carreras exerceix de puntal d’un muntatge que té en la impactant escenografia de Max Glaenzel un altre gran protagonista

El més llegit