‘Les lleis de la frontera’, estiu del 78 a la Girona marginal

Daniel Monzón no recorda qui li va regalar la novel·la de Javier Cercas ‘Les lleis de la frontera’, però sí que té una imatge molt clara de com es va obsessionar a portar-la al cine des del moment en què va començar a llegir-la. El va colpejar d’alguna manera, el va traslladar a la seva infància amb 10 anys quan vivia a València en una zona on, si mirava pel balcó, veia un descampat on estaven els quinquis del seu barri. Es creuava moltes vegades amb ells, sentia por, però alhora una estranya fascinació: la de viure al marge de les convencions socials. Aquest va ser el germen de la seva adaptació de ‘Les lleis de la frontera’, que ha escrit conjuntament ambel seu col·laborador habitual, Jorge Guerricaechevarría, està produïda per Atresmedia Cine, Ikiru Films i La Terraza Films, serà distribuïda per Warner Bros Espanya i va ser rodada en temps de pandèmia, d’agost a novembre. Visitem el director al seu centre d’operacions, on es troba muntant la pel·lícula amb Mapa Pastor. Des de l’escala se sent una cançó que sembla endinsar-nos en un altre univers. Són els Derbi Motoreta’s Burrito Kachimba, la banda que ha encunyat el terme ‘quinquidèlia’ per definir la seva música i que s’encarrega de la banda sonora de la pel·lícula. «Volia que tingués una aroma musical, que hi hagués un tema emblema com el ‘Me quedo contigo’ de Los Chunguitos a ‘Deprisa, deprisa’», diu Daniel Monzón. ‘Les lleis de la frontera’ explica la història del Nacho, la Tere i el Zarco a l’estiu del 1978. El primer és un estudiant introvertit de 17 anys que viu a Girona i coneix en uns recreatius dos joves delinqüents del barri xino de la ciutat que l’integraran a la seva espiral de furts, robatoris i atracaments. «És una pel·lícula romàntica en tots els aspectes, ja que recorda aquells temps des d’aquesta perspectiva, la d’aquells malfactors de llegenda que eren els quinquis, però explicada des del present, des del record del protagonista, que en aquell moment era un adolescent que el que volia era cridar, córrer, follar, ballar i saltar-se els codis», continua Monzón. Reconstrucció històrica Mentre parlem, a la sala de muntatge veiem una de les escenes sobre les quals està treballant Pastor, una espectacular persecució de cotxes per uns carrerons estrets que recorda les que va filmar en el seu moment José Antonio de la Loma, però en aquest cas en versió estilitzada. Monzón reconeix que es tracta d’una reconstrucció històrica. El cine quinqui, tal com es va fer als 80, resulta impossible de reproduir, perquè és fill del seu temps. Però sí que ha intentat que el repartiment fos ple de frescor i de cares noves. A Nacho el Gafitas l’interpreta Marcos Ruíz (era el nen de ‘Felices 140’); la Tere és Begoña Vargas, que es va convertir en una autèntica revelació a ‘Malasaña 32’, i el Zarco, Chechu Salgado. La resta de la banda la va treure fent molts càstings en ravals: el Piernas, el Chino, el Drácula, el Guille, el Gordo i la Quina. Quan ja estava tot llest per començar a rodar, la producció, que no té data d’estrena, va haver de parar-se per la pandèmia, però el procés de confinament va servir perquè tots els joves intèrprets fessin pinya entre ells. «Fèiem reunions de Zoom, els enviava pel·lícules de l’època, música, notícies, els vaig fer un diccionari de termes i, sobretot, els vaig demanar que no es tallessin els cabells, així que a poc a poc es van anar convertint en neoquinquis». La pel·lícula ha sigut rodada en diverses localitats catalanes, principalment a Girona, tot i que el treball de reconstrucció ha sigut ardu. «Els barris lumpen han sigut reconvertits, tots els espais que tenien una ànima rebel han sigut aplanats per màquines allisadores per convertir-los en zones domesticades. Tot el que tenia un component més lliure i salvatge ha intentat ser apaivagat i silenciat».

‘Les lleis de la frontera’, estiu del 78 a la Girona marginal

El director Daniel Monzón ha rodat durant els mesos de pandèmia la versió cinematogràfica de la novel·la de Javier Cercas

El més llegit