Emma Riverola: «El procés ha fet que molta gent es replantegi el seu lloc a Catalunya»

L’escriptora i columnista d’EL PERIÓDICO Emma Riverola debuta en la literatura en català amb ‘Sal’ (Edicions 62), suposada novel·la negra amb diverses capes de lectura. Perquè, sí, hi ha de fons un antic i reconeixible conflicte mediambiental, no debades és tan alt com el Tibidabo, però ni de bon tros només això. -A ‘Sal’ es menja bastant. ¿La va inspirar Vázquez Montalbán? -No. Soc absolutament eclèctica amb les lectures i no sé si res m’influeix o si tot m’influeix. Quan començo un llibre no penso en ningú i tampoc en el gènere. Aquesta novel·la s’ha etiquetat com a negra, però jo no vaig pensar a escriure una novel·la negra. -El menjar ajuda a establir una complicitat entre el Manuel i la Núria, dos personatges entre els quals salten espurnes del molt que en el fons s’assemblen. En concret el menjar de les seves famílies emigrades a Catalunya. -D’alguna manera tot el procés m’ha fet pensar en coses que no havia pensat abans. En el pes del passat, per exemple, en com m’ha influït o no en el llenguatge, en la manera de comunicar-me... I el menjar familiar, que és una cosa tan íntima, també acaba formant una identitat. Volia reflexionar sobre aquestes arrels i sobre com a Catalunya potser es viu diferent si tens arrels en la immigració, potser interpretes la vida i la política d’una manera diferent. La paraula xarnego, que l’havíem desterrat pràcticament, ha tornat. Hi ha certa reivindicació de xarneguisme i crec que això és bo perquè els catalans estem formats per una allau de moltes coses. -¿A què atribueix un fenomen com la reivindicació del xarneguisme? -Hi havia una integració, i sobretot hi havia una possibilitat d’integració. El meu pare i la meva mare van néixer aquí però venien de famílies de la resta d’Espanya i a casa meva es parlava castellà. Als 14 anys jo vaig començar a parlar català, i per a mi era un pas dificultós, les llengües se’m donen fatal, però era un orgull, em feia il·lusió, m’agradava. Però crec que en aquests últims 10 anys amb tot el tema identitari hi ha hagut radicalitat, i en aquesta evident polarització també n’hi ha hagut alguns que semblava que repartien carnets de catalanitat. Això ha fet que moltes persones s’hagin replantejat el seu lloc a Catalunya. Està clar que hi ha hagut, bé, un excel·lent treball de relacions públiques d’una empresa i que governs de tots els colors han ajudat aquesta empresa -¿Com es produeix la potassa? -La potassa s’extreu de la terra i el residu és sal bàsicament. Tres o quatre tones de sal per tona de potassa. Al Bages hi ha mines de potassa des de fa molt i també els problemes de la salinització que produeix venen de lluny. Ja dels anys 20 del segle passat una empresària tèxtil va denunciar que les turbines de la fàbrica se li espatllaven per culpa de la salinitat de l’aigua causada per les mines de potassa. És el conflicte ambiental més antic de Catalunya. -Tots sabem de quina empresa parla, però no l’anomena. ¿Per què? És que només hi ha aquesta. És un tema que m’interessa des de fa anys. Hi ha hagut mil problemes i ha passat per tots els tribunals. Em venia de gust utilitzar-lo. Quan va arribar el moment de posar-me a escriure sobre això vaig pensar: ¿faig una investigació periodística? I no em vaig veure capaç perquè no soc periodista de professió. Vaig decidir utilitzar-lo com a escenari de la novel·la i necessitava treure el seu nom de la història perquè volia tenir llibertat. És evident de què parlo, però a partir d’allà el cas en si i les persones comprades són ficció. Jo em volia alliberar. No puc denunciar una cosa que no he investigat. La informació és pública i és allà, això sí. -O sigui que la trama de corrupció és fabulada. -Exacte. Però està clar que hi ha hagut, bé, un excel·lent treball de relacions públiques d’una empresa i que governs de tots els colors han ajudat aquesta empresa. -¿Va visitar La Botjosa, l’antiga colònia de la mina de potassa? -Sí. Fa la sensació que estàs en un no lloc. Està no entre la gran muntanya de sal, alta com el Tibidabo, però sí una petita muntanya de sal i l’autovia. Els carrers són amples i les cases petites. Hi va haver una època en què hi va haver vida i hi havia una escola, un economat... Però tot això es va tancar i ara queda poca gent. Gent de llavors, molt gran, i alguns nets que amb la crisi van tornar. A ‘Sal’ aquestes persones són com un símbol. La lluita ambiental és al cap i a la fi un tema de justícia social. Se’ls està contaminant la terra als pobres i condemnant a mort -¿De què? -De tanta gent que va ser utilitzada en un moment i deixada després en un marge. Per a mi és una novel·la de la gent que en un moment donat, sobretot amb la crisi econòmica, va ser deixada de banda pel mercat i també de la gent que va venir, va ajudar a construir un país i emocionalment se la va deixar a la frontera. -També és una novel·la de lluita de classes. -O de justícia social. Abans es deia ‘la terra per a qui la treballa’ i ara és la terra contaminada, la del pobre. Això passa a tot el món. La lluita ambiental és al cap i a la fi un tema de justícia social. Se’ls està contaminant la terra als pobres i condemnant a mort. A la Catalunya ‘rica i plena’ també passa. -I també és una novel·la crepuscular d’una era del periodisme. -Una forma de periodisme ha mort des del moment en què no hi ha masses de persones pagant per la premsa, no hi ha munts de publicitat, no hi ha empreses independents que guanyin diners a cabassos com passava fa 20 o 30 anys. Això permetia fer un periodisme diferent. Però no soc catastrofista: hi ha molts periodistes entossudits a fer periodisme. -De fet internet salva la papereta a la novel·la. -Genera noves oportunitats. Estem en un moment de canvi, una cosa està morint i una altra cosa està naixent, però és evident que hi ha oportunitats i aquestes en el futur acabaran dibuixant un nou periodisme. Perquè el periodisme no morirà: és imprescindible. Es necessita la fiscalització del poder i ja està. No és des del purisme i el castell com es defensarà el català -Últim també: ‘Sal’ també és una oda a l’amistat. Total. Per això em costa acceptar l’etiqueta de novel·la negra, per a mi és molt emotiva. És una novel·la de perdedors, de tantíssima gent que va viure per al treball perquè era una vocació i que ha sigut apartada. Llavors diuen: ¿què em queda? Doncs et queda molt. Et queda l’amistat o l’amor, coses a què de vegades no se’ls dona gaire valor. Al final la novel·la és la unió dels de sempre, una unió que els fa forts. Tant, que potser poden fins i tot canviar les coses. -¿Per què en català? -Em venia de gust feia temps però era un no m’atreveixo. Em feia molt respecte. A aquest punt personal s’afegeix un punt de reivindicació de la normalitat. El català ha sigut atacat, també per un Govern central que moltes vegades menysprea les llengües que no són el castellà. Recordem Wert. I durant el procés certs individus han volgut utilitzar el català com un element més de combat, creant una certa percepció de què alguns símbols i el català s’han d’identificar amb una ideologia, i de què el castellà és la llengua dels colons. Mentre que a mi em sembla que defensar el català és fer que passin tantes coses com sigui possible en català. Em va costar atrevir-me perquè pensava que potser no utilitzaria aquest català tan pur i que es reconeix tant. Però no és des del purisme i el castell com es defensarà el català.

El més llegit