Mor Phil Spector, el Napoleó del pop

Sens dubte Phil Spector va ser el personatge més fabulós que ha donat la música popular moderna, no mancada precisament de personatges fabulosos. Tom Wolfe va escriure sobre ell el 1965 l’article ‘The first tycoon of teen’ (‘El primer magnat de l’adolescència’), que també podria haver titulat ‘El Napoleó del pop’. No menys de 25 cançons produïdes per Spector van entrar al top 40 dels Estats Units entre 1960 i 1965. Tenia 19 anys quan la seva peça ‘To know him is to love him’, del seu grup Teddy Bears, va arribar al número u de les llistes d’èxit americanes el 1958. A partir d’aquí la primera meitat de la dècada de 1960 va ser literalment de les seves produccions, sotmeses sempre al mur de so que va encunyar com a divisa. Tot el que Spector tocava re-tro-na-va gloriosament i gairebé tot era or comercial. Per si no fos prou, tenia el seu propi segell discogràfic, Philles. Amo i senyor. Phil Spector ha mort miserablement aquest diumenge en un hospital penitenciari als 81 anys. Què hauria sigut del pop, el blues i el soul, com abans del cine i el còmic, sense els jueus europeus emigrats als Estats Units és una pregunta digna de moltes entregues de la sèrie de Marvel ‘What if...’ En qualsevol cas, Spector era jueu (el seu avi va arribar d’Ucraïna amb el cognom Spekter), del Bronx, Nova York, per a més informació. El seu pare es va suïcidar i l’epitafi inscrit a la seva tomba no era cap altre que ‘To know him is to love him’. En efecte, el títol de la cançó dels Teddy Bears. Perquè després ens vinguin amb l’elevada autoficció literària. Doble, triple, quàdruple Traslladat a Los Angeles, el jove Spector va inventar el mur de so: no només cascades orquestrals, sinó també, i segurament més important, baixos i guitarres doblats, triplicats, quadruplicats o el que calgués per aconseguir una massa sònica pràcticament comestible. Tot això a càrrec de cracs d’estudi. La Wrecking Crew és com es coneix la formidable col·lecció de músics anònims que van treballar amb Spector i molts altres. Alguna cosa va aprendre d’aquí Brian Wilson, el líder dels Beach Boys, que també va recórrer a la Wrecking Crew i al truc més gran patentat per Spector. Ben E. King, Curtis Lee, The Paris Sisters, Darlene Love, The Righteous Brothers, The Crystals... Era igual qui passés pels Gold Star Studios, a tots aplicava Spector la mateixa recepta, si de cas cada cop més perfeccionada. Fins que van arribar les Ronettes, amb Ronnie al capdavant, una dona bonica i sensual com poques. Spector se’n va enamorar. El matrimoni va ser un infern per ella, una pel·lícula de terror, tot i que sigui en una mansió de Los Angeles a ningú li agrada que el tanquin, però el resultat artístic que Spector es bolqués en la seva estimada van ser monuments com ‘Be my baby’ o ‘Baby I love you’. Un malparit És veritat: Spector era un malparit. Va maltractar Ronnie, patrullava la nit de Los Angeles flanquejat per guardaespatlles que li treien les castanyes del foc quan la liava, això és, cada dos per tres, i ha mort a la presó condemnat per l’assassinat de Lana Clarkson el 2003. En unes de les seves poques paraules que van transcendir des de la presó es queixava que abans quan sonava el telèfon podia ser John Lennon demanant-li que li produís un disc, mentre que a la trena el màxim que rebia eren cartes de Charles Manson proposant-li que es fes càrrec de les seves cançons. Serveix com a final de l’etapa dictatorial de Spector en el pop la cançó (i l’àlbum) ‘River deep mountain high’, de 1966, interpretada per Tina Turner. Aquí Spector va posar tota la carn a la graella i la veritat és que és una bomba sònica. Diu la llegenda que es va rebotar perquè la cançó no va arribar al número u i que, ofès, va renunciar a regalar al planeta el seu do. Fals: el seu temps s’havia acabat. O no del tot. Els Beatles, George Harrison, John Lennon, Leonard Cohen i fins i tot els Ramones van reclamar els seus serveis al llarg de la dècada de 1970. A uns els va provar millor que a d’altres el tractament Spector a les seves cançons. Però convé repetir qui el va trucar: els Beatles, Harrison, Lennon, Cohen i els Ramones. Quan suposadament estava acabat. Romanticisme extrem També el va trucar Dion DiMucci, antic líder de Dion & The Belmonts en l’era del doo wop i un dels millors cantants que hi ha hagut. Un altre tio que era a la cuneta, Dion, atropellat pel temps com un opòssum a la carretera per una camioneta. Junts van fer una obra mestra de títol ‘Born to be with you’ (1975), disc malaltissament romàntic en què tots dos es dediquen a fer el que saben fer: cantar com els àngels i donar pompa a xiular. A les sessions de gravació de ‘Born to be with you’ va assistir una estrella naixent anomenada Bruce Springsteen. I es va quedar parat i es va emportar alguns mocs dels dos veterans. Noi aplicat, Springsteen va prendre bona nota de les tècniques de gravació de Spector (‘Born to run’ és una apoteosi spectoriana) i de la manera de cantar de Dion, que per cert continua fent discos molt bons. Mor amb Spector un cabronàs, ja ho hem dit, però sobretot mor una era.

Mor Phil Spector, el Napoleó del pop

El productor que va dominar dictatorialment el pop de la primera meitat dels anys 60 mor entre reixes als 81 anys

El més llegit