La nova pel·lícula d’Ursula Antoniak, ‘Más allá de las palabras’, s’ocupa dels anomenats immigrants invisibles, aquells no immediatament identificables com a ‘outsiders’ però tot i així susceptibles de tenir dificultats per sentir-se acceptats. En concret, posa el focus en un advocat obsessionat per semblar alemany i avergonyit per les seves arrels poloneses que, de sobte, es veu obligat a enfrontar-s’hi quan el seu progenitor reapareix de manera inesperada en la seva vida.

A partir d’aquesta premissa, Antoniak mira d’explorar les dificultats que heretar o forjar una identitat comporta, argumentar que els nostres orígens no defineixen per complet les nostres vides i plantejar interessants qüestions sobre la inclusió i l’exclusió i fins i tot sobre l’essència del nacionalisme actual. Si no ho aconsegueix és en bona mesura perquè la relació entre pare i fill no té força emocional, i perquè les motivacions de tots dos es mantenen inescrutables i no especialment creïbles. A tot això contribueixen una afectació formal que voreja la paròdia i el tipus de diàlegs que converteixen els personatges en símbols i metàfores errants de les tensions racials que assolen Europa. I, en aquest sentit, resulta qüestionable que totes les minories ètniques que apareixen a la pel·lícula funcionin exclusivament com accessoris amb què remarcar la crisi del seu blanquíssim protagonista.