‘Soul’ i Pixar: ¿cine per a nens o per a adults?

La Mia, de 3 anys, parla de ‘Soul’ com «la pel·li del nen que cau per la claveguera i mor». Des que es va estrenar a Disney+ el 25 de desembre, l’ha vist diverses vegades a trossos, tan atreta pel colors com despreocupada pels difícils conceptes dels que parla: l’ànima, la mort i el sentit de la vida. En canvi el Marcel, de 9 anys, ha preferit veure-la només una vegada: el va impressionar l’escena en què el protagonista va al més enllà a través d’una cinta transportadora còsmica. El va inquietar la visualització del concepte metafísic d’eternitat, el moment en què les ànimes arriben a la llum blanca i s’hi esvaeixen després d’un simple espurneig. ‘Soul’, ja ho deuen saber, explica la història d’un professor de jazz que cau accidentalment per una claveguera i que, després d’arribar a les portes del cel, farà tot l’impossible per tornar a la Terra en companyia d’una ànima que, en canvi, no té ganes de viure. Sona complex i ho és, però també és molt entretingut i, sobretot, inspirador i estimulant. Com era de preveure, la pel·lícula de Pete Docter per a Pixar ha reobert el debat sobre els límits entre l’animació infantil i l’adulta. Ja va ocórrer amb el seu anterior treball, ‘Del revés’ (‘Inside out’), un estudi arriscat sobre les emocions humanes. ¿Són pel·lícules fetes per a nens o per a adults? ¿Els nens estan preparats per entendre certes idees simbòliques que tracten? ¿Pixar ha renunciat a fer cine infantil i prefereix posar la vista en els joves adults que van créixer veient ‘Toy story’? Segons la definició de Docter, «són pel·lícules prou intel·ligents per als nens i prou simples per als adults». One of my very first sketches for what a soul might look like. #PixarSoul pic.twitter.com/WHXWf4KRND — Pete Docter (@DocterPete) 1 de enero de 2021 En realitat, el cine de Pixar sempre ha sigut una mica així: obres de múltiples capes, alhora simples i complexes, preocupades tant per entretenir com per fer pensar en grans temes com l’ecologia (‘Wall·E’), el trànsit a l’edat adulta (‘Toy story 3’), les pors infantils (‘Monstres S.A.’) i la mort (‘Coco’). «En efecte, són pel·lícules pensades perquè totes les edats s’hi sentin identificades. La qüestió amb Pixar és que cada vegada puja una mica més el llistó del que és habitual i en aquest sentit s’han convertit en una revolució en el cine familiar, perquè han aconseguit ampliar l’espectre de públic com ningú ho havia fet abans», explica a aquest diari Manuel Cristóbal, productor d’‘Arrugas’ i ‘Buñuel en el laberinto de las tortugas’’. «Ni es pot, ni s’ha de subestimar la imaginació dels nens», assegura Mario Torrecillas, director del PDA (Petits Dibuixos Animats), taller audiovisual destinat a fer pel·lícules d’animació en escoles de tot el món, inclòs un camp de refugiats a Haití. «Sempre hem associat les pel·lícules de dibuixos als nens. I l’animació és un llenguatge audiovisual amb abecedari propi. No només hi ha l’A. També existeixen la B i la V. La clau de l’èxit de Pixar és ajuntar l’A amb la V i fer pel·lícules de cent milions de dòlars amb un abast d’arribada molt potent, ajuntant diferents lletres de l’abecedari com només Miyazaki i el seu estudi Ghibli s’havien atrevit a fer fins ara», explica Torrecillas. Per al guionista (i extaekwondista), Pixar sap el que es fa. El seu gol és de mig camp: «Han sigut capaços de tenir un parc temàtic amb una atracció de ‘Ratatouille’ a París i alhora aconseguir que aquesta pel·lícula sigui una meravellosa reflexió adulta sobre un crític gastronòmic tastant un plat que li evoca un record perdut de quan era un nen feliç. No hem d’oblidar que són americans, porten bé els números i saben que una pel·lícula exclusivament per a nens no fa rendible un pressupost de 100 o 150 milions de dòlars. Per això les han de diversificar, fer-les per a nens i per a adults». Una pel·lícula útil per a pares i fills María Abellán és psicòloga infantil i ha vist ‘Soul’ pensant en els nens però també en els pares. «Em sembla brillant per replantejar certes coses: la sobreexigència, el suposat ‘propòsit’ de la vida... De fet, molts casos de fracàs escolar, d’addiccions i de conducta apareixen precisament perquè els nens pensen que no valen per a res. Com que s’han de sentir importants en alguna cosa, s’escuden en el passotisme i la rebel·lia. Aquesta exigència també pot fer aparèixer la depressió, l’ansietat i els trastorns psicològics. Precisament són les dues fases per les quals passa el personatge de 22», apunta Abellán amb referència a la petita ànima que no vol anar a la Terra a ocupar un cos. Però tornem als nens. La psicòloga infantil destaca la importància de modificar el discurs hegemònic que havien dominat les pel·lícules de Disney, que es basaven en valors heteropatriarcals i que en pel·lícules com ‘Del revés’ i ‘Soul’ es comencin a suggerir conceptes nous: de sobte, no només existeix l’alegria i la tristesa, sinó també la vergonya, la nostàlgia, la ràbia i la mort. «Aquestes pel·lícules tenen una forta tasca educativa perquè, al posar nom a aquests conceptes, fan que existeixin; és un primer pas per integrar-los en l’imaginari, en la cognició dels nens.» ¿Quina edat mínima es recomana per veure ‘Soul’? «El més important és que el nen estableixi una connexió amb la pel·lícula, encara que sigui a través dels cops d’humor. Pixar ja s’encarrega d’incloure gags que captin l’atenció, tot i que sigui des d’un nivell superficial», opina Abellán. Pel que fa al rerefons filosòfic, tot i que no arribin a entendre’l del tot, els queda una mena de pòsit: «Són conceptes presents en la vida que s’acaben convertint en una font de diàleg amb els progenitors». ¿Realment és una pel·lícula infantil? «Soul’, segons el meu parer, no és una pel·lícula infantil. Però no ho és com no ho són les obres que es coneixen com a literatura infantil, com ‘Alicia’, ‘Moby Dick’ i ‘L’illa del tresor’», afirma Javier García Rodríguez, escriptor i professor de Literatura Comparada de la Universitat d’Oviedo. «En el cas de ‘Soul’, crec que tot és molt evident, molt obvi: el sentit de la vida, les decisions, amb viure n’hi ha prou. Un missatge que crec que no arriba als nens perquè exigeix un pensament simbòlic que potser encara no tenen, però sí que els exigeix superar certes limitacions, i això és bo». Alberto Vázquez va guanyar fa uns anys el Goya a la millor pel·lícula d’animació amb ‘Psiconautas, los niños olvidados’, que té una recomanació d’edat mínima de 16 anys. Recorda casos com el de ‘Los Simpson’, que al principi es tractava d’animació adulta però que ha passat a convertir-se en un fenomen cultural consumit per tots els públics, especialment per nens que avui se saben de memòria molts capítols. Reflexiona sobre la seva generació, que veia continguts adults que feien créixer la imaginació. ¿Fins a quin punt hi ha en la nostra societat una sobreprotecció del menor? «A la televisió es veuen coses més dures», comenta. «No s’ha de tenir por de veure pel·lícules que toquin certs temes; en queden molts per tractar. El més important és que tinguin sentit, que no siguin forçats». Animació per a tots els públics El novembre passat, Netflix va estrenar ‘Bob Esponja: un héroe al rescate’, tercer llargmetratge protagonitzat per la carismàtica criatura groga i el seu amic rosa, Patricio Estrella. En aquest film no hi ha discursos existencialistes profunds com a ‘Soul’, perquè el seu propòsit principal, com havia quedat clar en les 13 temporades de televisió a Nickelodeon, era l’entreteniment desacomplexat i el deliri colorista, l’equivalent audiovisual a una festa infantil amb barra lliure de Fanta i llaminadures. Tot i així, la pel·lícula acabava sent una sincera i emocionant exaltació de l’amistat; com la sèrie, des de sempre, havia desprès una alegre ‘joie de vivre’ tan poc discursiva com efectiva. En realitat, bona part de les sèries que hem pogut disfrutar en els últims anys en canals com Cartoon Network (‘Hora de aventuras’, ‘Historias corrientes’, ‘El sorprendente mundo de Gumball’, ‘Tito Yayo’ i ‘Somos osos’, per posar-ne cinc exemples) han sabut combinar amb magnífica habilitat l’entreteniment per als més petits amb atrevits acostaments a la fantasia sense embuts, la cultura popular dels vuitanta o la família heterodoxa que han atret tant els més petits com els adolescents i adults d’esperit obert. «Em fa la sensació que aquesta mena de pel·lícules i sèries tenen menys por, són més valentes, confien més en els nens que en els adults. És necessari confiar en els nens, pensar que són capaços d’entendre-ho, perquè és l’única manera de presentar-los reptes, valors i conceptes perquè els captin, elaborin i desenvolupin», conclou María Abellán.

El més llegit