‘Rompan todo’: una polèmica història del rock llatinoamericà

S’esperava amb ganes i s’ha de reconèixer que ha fet córrer rius de tinta. Però, sovint, en sentit negatiu. El documental ‘Rompan todo’, produït per Netflix i subtitulat ‘La historia del rock en América Latina’, ha generat una infinitat d’articles a favor, però gairebé més en contra. Ja des del seu títol es presenta com una obra que resumeix mig segle de música: des de ‘La bamba’ de Ritchie Valens fins als porto-riquenys Calle 13; però les seves sis hores de metratge se centren, principalment, en els triomfadors. Els protagonistes són els grups que van aconseguir travessar fronteres. I la majoria, de l’Argentina o Mèxic: Soda Stereo, Café Tacuba, Molotov, Charly García, Maná, Aterciopelados... El documental és un tràiler infinit que alterna cites actuals de rockers il·lustres i imatges d’arxiu, però en la seva voluntat enciclopèdica oblida esbossar algun eix o tesi de conjunt. I, si n’hi ha, és la següent: en cas de no haver nascut el productor Gustavo Santaolalla, el rock llatinoamericà potser ni existiria, ja que ell va fundar o va produir la majoria dels grups destacats per la sèrie. I, ves per on, Santaolalla és el productor del documental. El director és Picky Talarico, realitzador de videoclips de nombrosos artistes de l’òrbita Santaolalla. ‘Rompan todo’ explora els orígens de la castellanització del rock, destaca antres emblemàtics (La Cueva de Buenos Aires, els clots ‘funkies’ mexicans...), repesca figures de culte (Rockdrigo, Tanguito...), documenta dates clau (aquell Woodstock mexicà que va ser el festival d’Avándaro, la revolta instigada per Billy Bond en Luna Park) i insisteix una vegada i una altra en el caràcter rebel i subterrani del rock a Llatinoamèrica. Però la història que explica és, en línies generals, la dels que van encaixar en l’engranatge de la indústria discogràfica. I les estratègies que va desenvolupar la indústria per vendre els seus productes: la campanya ‘Rock En Tu Idioma’, per exemple, que tindria la seva llançadora transatlàntica a través de la gira ‘Calaveras y diablitos’ que va arribar a Espanya el 1998. ‘Gustavoamérica’ Si ‘Rompan todo’ s’hagués subtitulat ‘Historia del rock gustavoamericano’, la llista de queixes i mems potser hauria sigut menor. En el portal d’opinió argentí Va Con Firma critiquen el documental perquè «fa prevaler les indústries discogràfiques, entronitza com gladiadors indispensables els productors executius i artístics d’aquestes corporacions i ubica en la categoria de déus de la comunicació la cadena MTV». «Res compta com a important fora de la indústria corporativa», remata el columnista Fernando Barraza. En ‘La Nación’ analitzen el gest lleig que fa Santaolalla a Charly García. No perquè parli malament d’una cançó seva, sinó perquè en sis hores de metratge amb prou feines apareixen opinions negatives sobre altres artistes. Fins i tot Andrés Calamaro, present com a opinant i membre de Los Abuelos de la Nada i Los Rodríguez (tot i que desaparegut com a solista), assumeix que a Gustavo se li ha anat la mà amb alguna absència. «Saint és molt bon amic meu, però és com és», escrivia a Twitter. Com assenyala el mateix Calamaro, irritar-se perquè hi faltin grups concrets és perdre el temps perquè mai no cabrien tots en una sèrie de sis hores. No obstant, l’absència de tants països en una història que s’anuncia com d’Amèrica Llatina ja és més problemàtica. En ‘Rompan todo’, Centreamèrica no existeix. Tampoc, l’Equador. L’absència més notòria és la del Brasil. I se’n deriva una conseqüència: el retrat del rock llatinoamericà com un univers 100% blanc. «M’hauria encantat incloure -hi Costa Rica, el Paraguai, Bolívia... Però va caldre seleccionar», s’excusava Talarico davant el diari ‘Clarín’. Ningú no nega que l’Argentina i Mèxic siguin les dues grans potències, però tant desequilibri en el guió ha indignat la premsa equatoriana, la veneçolana, la colombiana... Cronometrem quants minuts ocupa cada país en el tercer capítol: Argentina: 35. Mèxic: 11. ¿I la resta? Zero: no hi surt cap altre país. Objeccions infinites La llista d’objeccions seria infinita. Sorprèn que hi apareguin Toreros Muertos però no s’hi esmenti ni de passada Manu Chao, tan llatinoamericà com Pablo Carbonell, però més rellevant en la vertebració d’una cosa que remotament podríem denominar so llatinoamericà. «Tant de bo arribin més documentals; diguem, un del rock ‘underground’», ha proposat Pacho Paredes, bateria del grup mexicà Maldita Vecindad. I és que ‘Rompan todo’ se centra en bandes que van triomfar més enllà del seu país. Cosa que no hauria de restar importància a artistes clau de consum intern: El Kinto a l’Uruguai, Desorden Público a Veneçuela, Wara a Bolívia... No seria estrany que ‘Rompan todo’ provoqués un ‘boom’ de documentals musicals centrats en països concrets. «Tant de bo se’n facin d’altres i puguem deixar aquest enrere», dispara el crític argentí de cine Santiago García. De fet, ja se n’està rodant un sobre el rock a Veneçuela.

‘Rompan todo’: una polèmica història del rock llatinoamericà

L’ambiciosa sèrie documental sobre el rock a Amèrica Llatina ha despertat crítiques per tot el continent

El més llegit