Esther Safran Foer: «Va ser aterridor ser davant la fossa en què els nazis van assassinar la meva família»

Esther Safran Foer va néixer en un camp de desplaçats a Lodz, Polònia, el maig de 1946. Vuit anys després, el seu pare, supervivent de l’Holocaust, es va suïcidar. Ella, mare de tres fills escriptors, Franklin, Joshua i el cèlebre novel·lista Jonathan Safran Foer, relata a ‘Todavía seguimos aquí’ (Paidós) la recerca de la seva família assassinada pels nazis. En la seva investigació, que la va portar fins a Ucraïna va visitar les fosses comunes on van ser sepultats i va bussejar en els secrets del passat. Tants anys després, ¿què la va portar a investigar la història familiar? Portava la major part de la meva vida ajuntant peces del puzle de la història de la meva família, al meu cap, però també amb arbres genealògics. No obstant, no va ser fins a la publicació de la novel·la del meu fill mitjà [Jonathan Safran Foer], ‘Todo está iluminado’, quan la gent em va donar informació més concreta sobre el meu pare, la seva família i on va viure. Llavors vaig saber que havia de viatjar a Ucraïna per veure què podia esbrinar per mi mateixa. Era el moment adequat. Havien passat 65 anys des de l’Holocaust i encara hi havia testimonis vius del que va passar disposats a parlar-ne. Mai vaig pensar que coneixeria el nom de la meva germanastra. Si no, el seu nom o el fet que hagués viscut haurien caigut en l’oblit. Hi va haver tants nens i nenes assassinats els noms dels quals mai se sabran... El nom d’Asya és a la base de dades de víctimes de l’Holocaust de Yad Vashem, a Israel. El que més valoro és que quan a la meva neta de tres anys li pregunten pel seu nom i respon orgullosa: Bea Asya Foer. Algun dia, gràcies a la investigació i al meu llibre ella coneixerà la història de la seva família i honrarà el nom de la seva tia àvia Asya Safran. ¿Com cal combatre els moviments feixistes i racistes que encara neguen l’Holocaust? Educació. Educació. Educació. Conèixer-nos com a persones reals, no com a estereotips. Tant de bo ho sabés. Això porta generacions succeint. «Després de la guerra ningú volia saber res dels supervivents de l’Holocaust» Durant la seva investigació, ¿què li feia més por descobrir? La meva mare va intentar convèncer-me que no anés al lloc on els nazis havien assassinat tota la seva família, en ocasions ajudats per la mateixa població local. Les seves paraules de comiat van ser: «No cometis cap estupidesa». Just abans de viatjar vaig visitar a Patrick Desbois, autor de ‘El Holocausto por balas’, un capellà francès que va crear un gran projecte dedicat a localitzar milers de fosses comunes no identificades de víctimes de l’Holocaust. Ell havia visitat la zona on jo anava i va insistir encaridament que contractés un guardaespatlles, però no ho vaig fer. Per sort, em vaig sentir segura durant tota la meva estada a Ucraïna. ¿Allà, què va sentir davant la fossa comuna on van matar la seva família? La primera fossa comuna que vaig veure va ser la de Kolki, oculta en les profunditats d’un bosc. Un lloc tan remot que va ser difícil trobar algú que ens guiés fins allà. Allà van assassinar la meva àvia, la meva tia àvia, els meus cosins i tants altres membres de la meva família. M’imaginava com els havien portat fins allà, probablement conscients del que els passaria, i com els assassinaven un a un, bala a bala, inclosos els meus cosins més petits. Va ser aterridor estar en aquell dens bosc que gairebé sentia tancar-se sobre meu. Vaig sentir com si hagués estat allà amb les víctimes. Ho sento fins i tot ara, a mesura que ho explico. També va trobar la pista de la seva germanastra, una nena de cinc anys, de cabell negre i llarg a qui li agradava jugar amb la pilota. Estava enterrada a l’última fossa que vaig visitar, al mig d’un camp. Moltíssimes vegades durant el viatge vaig sentir la presència de la meva família, però també la seva absència i l’absència de milers de jueus assassinats. «Mai arribaré a entendre per què el meu pare es va suïcidar. Crec que va sortir viu de l’Holocaust, però que no va poder sobreviure» Molts supervivents van callar sobre el patit. ¿A què atribueix el silenci dels seus pares? Hi havia moltíssimes raons per no parlar mai de l’horror que van viure els meus pares i del que els va passar a les seves famílies. Alguns supervivents van preferir guardar silenci per no tornar a despertar el dolor sofert a les seves pròpies carns i la tragèdia de perdre les seves famílies. No volien reviure aquell horror ni que els seus fills heretessin el dolor, i jo crec que potser aquest va ser el cas de la meva mare. El meu pare es va suïcidar quan jo tenia vuit anys. Crec que estava destrossat pel dolor de l’Holocaust. Molts se sentien culpables per haver sobreviscut. Pot ser que hi hagués alguna cosa d’això. La meva mare va explicar fins al dia de la seva mort que no li havia dit adeu a la seva mare quan va fugir del seu ‘shtetl’ [població amb molts jueus] mentre els paracaigudistes nazis tocaven terra. El meu pare va haver de viure amb la culpa que assassinessin la seva primera dona i filla mentre ell havia sortit del gueto per realitzar unes feines per als nazis. No va poder protegir-les. Ell va viure, mentre que a elles les van assassinar. Quan els supervivents van abandonar els campaments de desplaçats per emigrar als EUA, Israel, el Canadà o altres llocs, ningú volia escoltar les seves històries ni van ser especialment ben rebuts. Eren uns estranys per a la història d’èxit dels jueus nord-americans i la de la construcció d’una nova terra al Pròxim Orient. En aquests llocs la gent no preguntava ni volia saber res de com havien sobreviscut. Els treballadors socials es van centrar a ajudar-los a trobar una vivenda i una feina. No eren psicòlegs ni psiquiatres com per ajudar-los a lidiar amb el trauma. Van haver de recompondre’s i seguir cap endavant. La generació dels meus pares està entre les més desafortunades de la història i jo vaig néixer en una de les que més sort va tenir. ¿La va ajudar el que va descobrir per entendre per què es va suïcidar el seu pare? Sé que mai arribaré a entendre per què el meu pare no va poder més. Ni tan sols no sé pel que va haver de passar després de l’assassinat de la seva dona i la seva filla. Es va amagar a casa d’una família local, però crec que només va ser uns mesos al final de la guerra. És difícil jutjar la realitat d’una altra persona des de fora. Elie Wiesel va escriure sobre Primo Levi, que va patir reiterades depressions després de l’Holocaust, i va dir que «Levi va morir a Auschwitz 40 anys després». Jo opino el mateix: que el meu pare va sortir viu de l’Holocaust, però que no va poder sobreviure’l. «El feixisme i el racisme només es combaten amb educació, educació i educació» ¿Com va ser per a vostè parlar amb la seva mare? La meva mare no va compartir amb mi gran part de les seves experiències, però sí que ho va fer més amb els seus nets. En les nostres converses sempre estava present el dolor com una amenaça si alguna de les dues anava massa lluny, però explicar-ho als seus nets li va donar una immortalitat. Ells l’adoraven i la veien com una superheroïna, una supervivent forta i resilient. Sorprèn que tardés tants anys a mostrar-li la nota de suïcidi del seu pare, on hi havia una part per a vostè i el seu germà. Crec que la meva mare veia aquestes notes com un missatge molt íntim per a ella. Jo tenia vuit anys i el meu germà tres. Érem massa petits per comprendre. La meva mare les va amagar en una caixa secreta juntament amb altres documents importants sobre la seva història i la del meu pare. Els seus tres fills, Franklin, Jonathan i Joshua, són escriptors i l’han ajudat amb la investigació. ¿Què opinen del llibre? Estava una mica nerviosa per com reaccionarien, sobretot davant la meva manera d’escriure, més que pel contingut, perquè són escriptors consumats. No els vaig ensenyar el manuscrit fins que gairebé el tenia acabat, i em van fer alguns suggeriments editorials. Sempre vaig saber que comprenien la importància del que estava fent per la nostra família i que m’estarien agraïts per dur a terme la dura tasca d’esbrinar la història i plasmar-la en paper perquè la tinguessin els seus fills i els fills dels seus fills. El matí en què es va publicar el llibre, en ple Covid i amb la gira mundial de presentació cancel·lada, un dels meus nets em va preparar un vídeo sorpresa en el qual apareixien el seu pare, els seus oncles, el seu germà i els seus cosins donant-me les gràcies.

Esther Safran Foer: «Va ser aterridor ser davant la fossa en què els nazis van assassinar la meva família»

L’escriptora relata a ‘Todavía seguimos aquí’ la recerca de la seva família assassinada pels nazis a Ucraïna

L’autora és mare de tres escriptors, entre ells el cèlebre novel·lista Jonathan Safran Foer

El més llegit