John Cassavetes, la gran icona ‘indie’, a la Filmoteca

Aquest divendres la Filmoteca de Catalunya inicia, amb la projecció de ‘Shadows’, una retrospectiva dedicada a l’actor i director nord-americà d’origen grec John Cassavetes (Nova York, 1929 - Los Ángeles, 1989). El cicle inclou totes les seves pel·lícules darrere de la càmera –amb l’excepció de ‘Un nen espera’, el seu únic film realitzat dins de Hollywood i que va ser massacrat pel seu productor, Stanley Kramer–, i algunes de les més representatives que va interpretar per a altres directors, com el ‘Código del hampa’ del Don Siegel, ‘Els dotze del patíbul’, de Robert Aldrich, i, sobretot, ‘La llavor del diable’, el seminal relat de terror abstracte realitzat per Roman Polanski el 1968. Si alguna cosa marca el perfil de Cassavetes és la seva independència, portada a uns límits de coherència artística i personal que només han trobat una certa continuació a l’obra d’un altre cineasta novaiorquès i ‘indie’, Jim Jarmusch. Per poder dirigir les seves pel·lícules completament al marge del sistema, Cassavetes intervenia com a actor en produccions de gran pressupost. Era molt bo, i sol·licitat. El que guanyava amb una d’aquestes pel·lícules li servia per viure i per invertir en un dels seus propis films, ben lluny de Hollywood. Pla perfecte amb el Diable ‘La llavor del diable’, en què encarna el marit de Mia Farrow, embarassada del príncep de les tenebres en persona, es va estrenar a Nova York el juny de 1968. Havia costat una mica més de dos milions d’euros. El setembre d’aquell mateix any es presentava al festival de cine de Nova York ‘Faces’, el quart llargmetratge de Cassavetes com a director i el primer que feia després de la frustrant experiència a Hollywood. ‘Faces’ va costar només 335.000 euros, una mica menys del que va cobrar pel seu treball com a actor a ‘La llavor del diable’. Un pla perfecte. Al costat d’aquesta insubornable independència, que el portaria a realitzar pel·lícules lliures i allunyades de modes imperants, retrats realistes de diferents àmbits novaiorquesos marcats per un gran accent documental, dos detalls més expliquen bé el perfil de Cassavetes. El primer, i potser el més important, és l’excel·lent relació professional que va mantenir amb la seva dona, l’actriu Gena Rowlands, protagonista de la majoria de la seva filmografia. Trets feministes És difícil dissociar l’experiència de veure títols com ‘Faces’, ‘Así habla el amor’, ‘Una dona ofuscada’, ‘Nit d’estrena’ i ‘Corrientes de amor’, de la forma en què Rowlands interpreta els personatges principals, en un cine de trets extremadament feministes –o de retrats equànimes de personatges femenins– realitzat per un cineasta masculí. El 1980 Cassavetes va dirigir el drama criminal ‘Gloria’, un homenatge tant a Rowlands, que interpreta la dona madura que protegeix el fill petit d’un comptable assassinat per la màfia, com a Nova York. Rowlands no és a ‘Maridos’, un film perfecte per explicar l’altre detall fonamental del cineasta: el relat convuls i etílic. Protagonitzada el 1970 pel mateix Cassavetes i els seus dos grans companys dels tres que va tenir, Ben Gazzara i Peter Falk –el tercer era Seymour Cassel–, el rodatge de ‘Maridos’ va estar marcat per la generositat a la beguda dels seus protagonistes, el que és molt visible en diversos plans, així com per un altre element característic del director, la improvisació. Per això es va envoltar sempre d’intèrprets i tècnics de la seva total confiança. I no va dubtar a tornar-la-hi: Cassavetes va dirigir i va protagonitzar un episodi de ‘Colombo’, la sèrie que va convertir el seu amic Peter Falk en una icona televisiva en els 70. Longeva parella de Hollywood ‘Shadows’, el seu debut darrere de la càmera i el film fundacional el 1959 del New American Cinema, va ser improvisat als carrers i tuguris novaiorquesos i va sorgir d’una experiència teatral també improvisada, quan Cassavetes feia classes en una escola d’interpretació i amb els seus alumnes més avantatjats va crear el text en què es basa el film, centrat en músics de jazz i problemes racials. Sempre s’ha dit que Paul Newman i Joanne Woodward van formar una de les parelles més llargues i ben avingudes del cine nord-americà. Van estar junts 50 anys, fins a la mort de Newman el 2008, i van tenir tres fills. Rowlands i Cassavetes es van casar el 1954, també van tenir tres fills –Nick, Zoe i Xan, els tres dedicats al cine– i van estar junts 35 anys, fins que ell va morir a causa d’una cirrosi hepàtica. Detectiu més ‘cool’ Com a actor no només va ser el detectiu més ‘cool’ de la història de la televisió, ‘Johnny Staccato’, que se citava amb els seus clients en un club de jazz on tocava el piano. També va mostrar el seu talent amb Martin Ritt, Robert Parrish, Siegel, Aldrich i Polanski. El seu últim treball important va anar el 1978 a les ordres de Brian De Palma, ‘La furia’. Si bé el seu fill Nick (‘El quadern d'en Noah’) ha rodat pel·lícules que no s’assemblen en res a les del seu pare, fins i tot quan en ‘Atrapada entre dos homes’ va rescatar un dels característics guions de Cassavetes sobre la complexitat de les relacions amoroses, el director de ‘Shadows’ ha exercit notòries influències entre gent molt diferent. D’Almodóvar a Scorsese ‘Todo sobre mi madre’, de Pedro Almodóvar, està connectada amb ‘Nit d’estrena’, i Gérard Depardieu, fan confés de Cassavetes, va adquirir als anys 90 els drets de cinc de les seves pel·lícules per distribuir-les a les sales de cine i va coproduir la primera de Nick, ‘Tornar a viure’, protagonitzada per Depardieu i Rowlands. Martin Scorsese i Jarmusch sempre s’han desfet en elogis cap al director, i Woody Allen va fer un conat d’acostar-se-li quan va comptar amb Rowlands per a una de les seves pel·lícules més íntimes, ‘Una altra dona’.

John Cassavetes, la gran icona ‘indie’, a la Filmoteca

L’espai barceloní dedica un cicle al director de ‘Gloria’ i protagonista de ‘La llavor del diable’, una figura marcada per la seva independència

El més llegit