Edith Wharton va publicar ‘Los reflejos de la luna’ el 1922, dos anys després que guanyés el Premi Pulitzer per ‘L’edat de la innocència’. Wharton estava llavors a la cúspide de la seva activitat creativa i en la maduresa de les idees que es va proposar traslladar a les seves obres. Bona prova d’això és ‘Los reflejos de la luna’, un clàssic del seu extens repertori.
Editorial Alba reedita ara aquesta novel·la i la converteix de nou en un fet transcendent a l’escenari actual de novetats literàries atesa la mateixa magnitud i rellevància de la mateixa. Alba ha estat editant des de fa anys els millors títols de Wharton, com ‘La casa de l’alegria’, ‘Els xiquets’, ‘L’escull’, ‘Ethan Frome’ o ‘Els costums nacionals’.
A ‘Los reflejos de la luna’ Wharton ens planteja els dilemes i contradiccions de Nick Lansing i Susy Branch dos joves, atractius, brillants però sense recursos. El Nick malviu d’un minvant patrimoni familiar i d’escriure articles per a una enciclopèdia, tot i que la seva ambició és ser novel·lista. La Susy, filla d’un pare malgastador ja mort, porta des dels disset anys sabent «arreglar-se-les», i vivint de deixat a les múltiples cases, a Nova York i a Europa, de les seves amigues milionàries. Cap dels dos té un centau però estan enamorats i decideixen casar-se, amb la condició que se separaran amistosament si en un futur algun d’ells troba «un partit millor». Comencen a celebrar el seu modern pacte amb una lluna de mel a la vila que els deixa un amic al llac de Làrio. No tarden, no obstant, a sorgir conflictes de «sensibilitat moral»: ¿es pot ser un paràsit d’una manera més lícita que una altra? ¿Hi ha límits? ¿La moralitat pot ser sinònim d’arrogància? ¿Hi ha vida i amor més enllà dels diners i el luxe?
En aquest excepcional relat d’aires jamesians, Wharton desplega tota la seva capacitat irònica per realitzar, de la manera més elegant i subtil, una denúncia de dos universos que es repel·leixen en la mateixa mesura en què s’atrauen. Wharton explota la que va ser una de les seves obsessions recurrents: les opcions de la dona del seu temps i estatus a la tramoia social que la coarta.
Tot i que Wharton era d’idees conservadores en el polític, va defensar idees progressistes al terreny social i, especialment, en el de la dona i això ho va projectar als seus llibres però la seva literatura és profundament progressista. Per això a ‘Los reflejos de la luna’ critica durament els límits «estrets» del matrimoni, dibuixa l’impuls eròtic que xoca amb les convencions i és una poderosa veu que es nega a ser empresonat per les idees dominants. La seva lectura resulta essencial en aquests moments d’avenç i lluita del feminisme.