L’”opera prima” de Bernabé Rico és una d’aquestes comèdies sense gaires pretensions que tenen un calat humà que les dignifica. Suposa el xoc entre dues generacions de dones a través d’una septuagenària que intenta disfrutar al màxim del temps que li queda rebel·lant-se contra la dictadura de la vida sana (fumant i bevent) i una dona d’uns trenta anys amb èxit en l’àmbit professional obsessionada amb l’ordre i la rigidesa.

La pel·lícula parteix de l’obra teatral de Juan Carlos Rubio, ‘100 metros cuadrados’ que al seu torn es basa en històries reals sobre la venda de pisos que imposen com a condició allotjar el seu propietari original fins al dia de la seva mort. Aquest origen fúnebre es converteix en material còmic per a una pel·lícula que parla sobre la solitud en la vellesa des d’un punt vitalista i sobre la importància que li donem a les coses supèrflues. Missatges una mica gastats i fins i tot una mica moralistes per la manera en què s’aborden, sense gaires més arestes i sempre a través de frases fetes poc afortunades.

Tot i que si per alguna cosa destaca ‘El inconveniente’ és per Kiti Manver i la seva composició d’aquesta excèntrica anciana capaç de convertir-se en el centre d’atenció sense gaire esforç. Juana Acosta aconsegueix mantenir el tipus i juntes componen un tàndem sòlid que sembla tret d’una pel·lícula clàssica. Llàstima que la sensació general sigui rutinària més enllà dels assoliments interpretatius.