Moderns, però espanyols: els orígens franquistes del flamencobeat

Amb una sorprenent contumàcia, apareix cada cert temps a les xarxes socialsun fascinant vídeo en blanc i negre d’un minut i nou segonsen el qual el bailaorAntonio Gades,amb el gest seriós i reconcentrat de qui està pensant en l’alliberament de les masses proletàries, executa una sèrie de bracejos, girs i floretes davant una reduïda però embadalida audiència mentre, darrere d’ell, un grup de xicots imberbes interpreta una crua versió del clàssic dels Kinks ‘All day and all of the night’. En una viralització més recent, l’escena, extreta de la pel·lícula ‘Último encuentro’ (1967), d’Antonio Eceiza i Elías Querejeta, ha aconseguit captar l’atenció del Dave Daviesen persona, cofundador i atòmic guitarrista dels Kinks, que diumenge passat no va dubtar a donar-li la seva benedicció via Twitter amb un comentari inequívoc:«Aquesta és la meva versió favorita».Guau. Els joves corresponsables d’aquest admirable aliatge de rock de garage protopunk i ball flamenc són Los Shakers, una banda madrilenya (no confondre amb el molt recomanable grup de beat uruguaià del mateix nom) formada el 1963 per dos germans. Igual que els Kinks, tot i que els entorns socials i familiars d’on procedien uns i d’altres no podien ser més diferents. Ricardo (bateria i cantant) i José Luis (òrgan) erenfills del cineasta José Luis Saenz de Heredia,prohom de l’oligarquia franquista en l’extensa filmografia del qual com a director figuren títols emblemàtics de l’‘ancien régime’ com ‘Raza’ (1942) i l’encomiàstic documental ‘Franco, ese hombre’ (1964). Copla vs. ritmes moderns El 1967, el mateix any en què Antonio Gades es movia al ritme de Los Shakers, Saenz de Heredia va dirigir la pel·lícula ‘Pero... ¿en qué país vivimos?’,una carpetovetònica comèdia musical la trama romàntica de la qual transcorre enmig d’un concurs de cant que enfronta un intèrpret de copla (Manolo Escobar) i una representant «dels ritmes moderns» (Concha Velasco). Tant el certamen com la història acaben ambl’inevitable triomf de l’amor i de la pàtriaquan la noia ie-ie es deixa d’estrangerismes per cantar ‘La morena de mei copla’, conquerint així l’espanyolíssim cor del seu contrincant. Tot i que ‘Pero... ¿en qué país vivimos?’ sigui un film de valors cinematogràfics escassos i ideologia discutible, el conflicte que dibuixa entre una joventut àvida de noves sensacions importades i un ‘establishment’ ancorat en la tradició ‘cañí’ i recelós davant el potencial contaminant de la música pop arribada de fora retrata amb eloqüènciala inquietud que el règim franquista sentia davant l’avenç incontenible de la beatlemaníai, en general, de la contestatària cultura del rock’n’roll d’estirp anglosaxona. ‘Spain is different’ «Si ells tenen el beat, nosaltres tenim el Cid», diu la pancarta que, en un moment de la pel·lícula, sostenen uns partidaris d’Escobar. El lema bé podia haver sigut creat als despatxos d’aquellMinisteri d’Informació i Turismeque, sota la direcció de Manuel Fraga, encunyava en aquells mateixos dies el memorable eslògan ‘Spain is different!’. El mateix Manolo Escobar, vestit amb jupa texana, reblaria aquest clau uns anys més tard a l’interpretar a la pel·lícula ‘En un lugar de La Manga’ (Mariano Ozores, 1970) una cançó de títol definitiu: ‘Moderno, pero español’. Aquesta tensió entre, justament, el modern i l’espanyol va portar els executius dels segells discogràfics més prominents del moment aimposar als grups de pop la inclusió en els seus repertoris de números arrelats en el folklore patri,ja fossin coples, pasodobles, cançons populars i fins i tot cants de traginers, en una operació politicocultural que els mitjans de l’època van voler vendre amb l’enrotllat nom de ‘Spanish Sound’. Comptaven per a això amb l’aval del fenomenal èxit comercial de ‘Flamenco’, de Los Brincos,una peça firmada pel grup i llançada el 1964 com a cara B del seu primer ‘single’ que combinava elements nítidament autòctons (la guitarra flamenca del pròleg, l’harmonia, els xivarris vocals reminiscents del tablao) amb un ritme i uns cors propis del beat. Els mateixos Brincos van mirar de repetir la jugada dos anys després amb la insofriblement fanfarrona ‘A mi con esas’. Aleshores, altres bandes ja s’havien aventurat, sovint contra la seva voluntat, als procel·losos mars del flamencobeat, amb resultats desiguals. Alguns exemples destacats són ‘Válgame la Macarena’, de Los Cheyenes(«quan ens van ensenyar la cançó, em va sonar horrible i vaig pensar: ‘La destrossaré’», recordava anys després el ferotge guitarrista Roberto Vercher); ‘María Lola’, de Los Gatos Negros(que s’obre amb un arpegi flamenc i la memorable frase «¡María Lola, que nos vamos a Liverpul!»); ‘A tu vera’, dels Tomcats(cinc expatriats anglesos, grenyuts i borratxets, cantant en espanyol de ‘doña Croqueta’ la copla que havia popularitzat Lola Flores el 1962); ‘Ave María Lola’, de Los Roberts,i, anem ja tancant el cercle,la formidable lectura en clau ‘freakbeat’ que Los Shakers van fer del bolero ‘Gitana’,de Julio Merino. Poc després arribarien grups com Gong, Smash, Triana i Veneno que, amb un propòsit més seriós i plantejaments molt més rigorosos, donarien veritable carta de naturalesa al maridatge de rock i flamenc, obrint camí a una exploració que encara avui ofereix de tant en tant tresors inesperats. Però aquesta és, definitivament, una altra història.

Moderns, però espanyols: els orígens franquistes del flamencobeat

Un vídeo viral d’Antonio Gades ballant una versió dels Kinks dona l’ocasió d’evocar els primers intents de maridar folklore patri i pop anglosaxó

El més llegit