‘Akira’: la pel·lícula amb què el Japó va conquistar el món

‘Akira’ va arribar tard a les nostres pantalles. Es va estrenar al Japó el 1988, va competir a Berlín un any després i va saltar a les pantalles nord-americanes el 1990.El 1991 va ser presentada al festival de Sitgesi el 1992 va ser distribuïda finalment en cines espanyols, quan el còmic en què s’inspira, obra del mateix realitzador del film, Katsuhiro Otomo, s’havia convertit en un fenomen. L’obra gràfica d’Otomo va tenir la mateixa virtut que gairebé mig segle abans ‘Rashomon’.Si el film d’Akira Kurosawa va obrir les portes al cine japonès a Occident, després de la presentació a la Mostra de Venècia,el còmic i la pel·lícula d’Otomo van donar a conèixer de forma més massiva el manga i l’anime japonès. Restaurada ara en 4K i tornada a les pantalles 32 anys després que es realitzés, ‘Akira’ és una obra magna del ciberpunk i la distòpia postatòmica, un relat vertiginós i violent sobre un futur inclement. L’autor de còmics francèsMoebius (Jean Giraud) no va dubtar a dir que «Akira és tan indefinible com quan Akira Kurosawa i Kenji Mizoguchi es van donar a conèixer al públic europeu, forma part d’una evolució en imatges, artística i filosòfica, que ens sorprèn com si fos una revolució», mentre que el xilèAlejandro Jodorowsky, també cineasta i guionista de còmics, va arribar a comparar Otomo amb Arthur Rimbaud. Disseccionem aquesta obra fonamental en cinc claus. Del manga a l’anime Del manga a l’animeEl còmic japonès, el manga, és inesgotable. Són autors com Osamu Tezuka, el gran mestre, i Goseki Kojima, Masamune Shirow, Jiro Taniguchi, Naoki Urasawa, Suehiro Maruo i Shintaro Kago entre tants d’altres. I està, situat en la primera línia al mercat internacional gràcies a ‘Akira’,Katsuhiro Otomo, un excel·lent narrador en vinyetes que a més ha dirigit alguns innovadors animes i és arquitecte i urbanista. ‘Akira’ és la seva obra més coneguda, però no li van al darrere còmics potser menys premonitoris, però igual de virtuosos, com ‘Memorias’, ‘Pesadillas’ i la sèrie titulada ‘La leyenda de madre Sarah’, realitzada amb el dibuixant Takumi Nagayasu, títols editats en castellà per Norma i La Cúpula. Otomo va començar a publicar ‘Akira’ el 1982 a ‘Young Magazine’, i el 1988 va decidir traslladar-la a la pantalla. La sèrie gràfica no es va completar fins a 1990, motiu pel qual la pel·lícula té un final diferent al del manga (Otomo va cancel·lar la publicació del còmic durant 18 mesos per centrar-se en el film). Realitzat en blanc i negre,el còmic va ser acolorit per a l’edició nord-americana amb supervisió d’Otomo.Aquesta versió en color va ser la que es va imprimir per primera vegada a Espanya, de 1990 a 1996, en 38 volums, tot i que sense respectar el sentit de la lectura japonesa, de dreta a esquerra. El seu altre gran assoliment com a director és ‘Steamboy’ (2004), una autèntica elegia de l’‘steampunk’, una derivació del ciberpunk que basa la seva imatgeria en la tecnologia del vapor en l’era victoriana.També són molt interessants ‘Memories’ (1995), pel·lícula dividida en tres episodis que adapten tres històries, dirigides pel mateix Otomo, Koji Morimoto i Tensai Okamura, i ‘Neo-Tokio’ (1987), un altre film d’episodis compartit amb Rintaro. No content amb els seus assoliments en el camp de l’animació, Otomo va passar a la imatge real amb ‘Mushishi’ (2006), film sobre esperits malignes i guaridors que va competir a Venècia. Clau en l’estètica ciberpunk A principis dels anys 80 va començar a disseminar-se la llavor del ciberpunk, un moviment contracultural que posava de manifest les tensions generades per la deshumanització de la societat, l’alienació i les noves tecnologies. Es va convertir enuna nova sensibilitat que revolucionaria l’àmbit literari, musical i cinematogràfic. Dins d’aquest context se situa ‘Akira’, convertint-se en una obra programàtica dins del moviment, ja quehi podem trobar tots els elements fonamentals:futur apocalíptic, armes de destrucció massiva, estètica de la destrucció, una urbs tecnificada sense ànima en la qual els individus se senten sols i perduts, grans corporacions que prenen el control, malestar social, paranoia, dependència tecnològica i, com a conseqüència de tot això, la pèrdua d’identitat i la confusió entre el real i el virtual que dona lloc a una metamorfosi producte de la unió entre la màquina i la carn (la Nova Carn), que porta a un altre estat evolutiu, a la creació d’un ésser monstruós i superior, en aquest cas Akira i l’hereu dels seus poders, Tetsuo. Otomo aconsegueix plasmar tot aquest imaginari d’una forma tan rica visualment com conceptualment, des de la megalòpolis il·luminada per neons fins al braç mutant convertit en arma de Tetsuo,passant per la icònica motocicleta de Kaneda, la maquinària militar i una infinitat d’elements industrials de fascinant i sinistra bellesa. El col·lapse de la civilització El col·lapse de la civilització‘Akira’ comença amb l’esclat d’una bomba atòmica que destrueix Tòquio el 1988 a causa d’una tercera guerra mundial. La pantalla es queda en blanc fins que ens traslladem 31 anys després a una urbs reconstruït, Neo Tokio, onconviuen els gratacels i els baixos fons plens de misèria.Hi ha manifestacions al carrer a causa dels impostos, una crisi econòmica que aboca els ciutadans a la desesperació, hi ha aldarulls, intervenció dels cossos antiavalots, violència, vandalisme, caos. La civilització s’ha reconstruït ien un temps rècord s’ha descompost per culpa de la corrupció política i el poder de les empreses convertides en noves formes de tirania.Ha arribat el col·lapse, ja no hi ha remei per a l’home en un món així. El poble es revolta davant les injustícies i comencen a aparèixer els cultes messiànics, els fanàtics religiosos i les sectes que esperen l’arribada del salvador. La pel·lícula d’Otomo és una de les que millor han descrit l’adveniment de l’Apocalipsi en un món que està a punt literalment d’explotar per culpa de les desigualtats. Pot ser que sigui una història de ciència-ficció, peròen molts aspectes resulta premonitòria,raó per la qual el seu missatge continua sent tan actual i, per desgràcia, segurament ho continuarà sent, ja sigui per culpa de Donald Trump, el terrorisme islàmic o la pandèmia. Monstres socials Monstres socialsOtomo defineix Kaneda i els seus companys d’aventures amb moto com aestudiants d’un centre d’educació especial i marginats socials d’un futur negre.Després de la deflagració atòmica el 1988 (1992 al còmic) que origina una tercera guerra mundial, de les cendres de la qual sorgeix el 2019 (2030 als dibuixos) la desequilibrada Neo Tokio, la divisió de classes és encara més radical. El poder se n’aprofita.I busca de forma obsessiva enfortir-se a través de la creació d’uns éssers amb poders especials, els nous monstres.En una picada d’ullet atroç als científics que, com el baró Frankenstein, van desafiar Déu intentant insuflar vida als cossos morts, el megalòman coronel d’‘Akira’ controla altres científics, potser més terrenals, per trobar els individus mutats que els permetin dominar el que denominen l’energia absoluta. Tetsuo serà el conillet d’índies, l’arma humana i mortífera que pot arrasar amb tot el planeta. Referències a la cultura popular Referències a la cultura popularIgual com a Otomo el van influir pel·lícules nord-americanes per conceptualitzar el seu univers (de forma molt específica ‘Blade Runner’, ‘2001: Una odissea a l’espai’ i ‘Videodrome’), la importància d’‘Akira’ en la cultura popular no s’ha esvaït amb el temps i podem rastrejar nombrosos exemples que ho confirmen.Són molts els autors que han citat l’obra d’Otomo com a inspiració.Per exemple, Rian Johnson a ‘Looper’ per parlar de la telecinesi, Josh Trank a ‘Chronicle’ i els germans Duffer a ‘Stranger things’ a l’hora de crear el personatge d’Eleven a imatge i semblança dels nens amb poders mentals i envelliment progressiu amb els quals realitzen experiments per utilitzar-los com a arma destructiva. Hi ha referències molt explícites, com l’homenatge a l’estètica d’‘Akira’ per part de Kanye West al seu videoclip ‘Stronger’, i altres de més subtils, com la de Wes Anderson a ‘Isla de perros’. Hi ha fins i tot experiments tan bojos com ‘Bartkira’, un ‘crossover’ inesperat entre Bart Simpson i ‘Akira’.I a ‘Ready player one’, la picada d’ullet de Steven Spielberg als anys 80, apareix la motocicleta de Kaneda. Fa dècades que l’adaptació en imatge real d’‘Akira’ pul·lula pels estudis de Hollywood. Es va parlar de George Miller, de Jordan Peele i recentment de Taika Waititi, però el cert és que mai s’acaba de materialitzar (una cosa que sí que va ocórrer amb ‘Ghost in the shell’). En qualsevol cas,resulta difícil imaginar que es pugui plasmar en aquests temps la brutalitat i la violència que envaeixen la pel·lícula.

El més llegit