Raimon, des de la talaia

Els aniversaris rodons de Raimon han sigut tradicionalment ressenyats a la premsa, però aquesta és la primera vegada que l’efemèride agafa el trobador apartat, i per sempre, dels escenaris. Ens acostem així a l’artista des d’una perspectiva diferent, no tan atenta a l’èpica de la seva resistència sobre les taules, sinó dotada de la serenitat que dona la distància. Des de la seva retirada, el 28 de maig del 2017, Raimon, que dimecres passat va fer 80 anys, s’ha esfumat de la mirada pública, i ens queda la seva obra, que no comprèn únicament les seves cançons i els seus discos, sinó l’exemple de la seva manera de ser al món. Ara que el paisatge cultural i cívic se’ns mostra tan fragmentat, la figura de Raimon imposa pels seus contorns imperials, d’artista total, alhora popular i culte; músic refinat i veu de «cant cridat però meditatiu» (com el va qualificar el filòsof Manuel Sacristán); figura capacitada per motivar multituds, ja sigui clamant per la llibertat o recitant textos d’Espriu o Ausiàs March, i amb autoritat moral suficient perquè tots callem cada vegada que agafa la paraula. Personalitat de grans consensos en el catalanisme (fins fa molt poc), vingut de la perifèria, tant per la seva extracció social menestral (pare ebenista) com per geografia: aquest «carrer Blanc», de Xàtiva, evocat en les seves primeres cançons, d’on va sortir amb rumb, primer, a València (estudis d’Història), i després, a Barcelona, epicentre d’una ‘nova cançó’ capitalitzada per Els Setze Jutges, col·lectiu en el qual prevalia l’ascendent burgès. Una esponja de sons El d’uns vint anys Ramon Pelegero i Sanchisno podia haver accedit a l’ecosistema barceloní de les millors mans: la cadena de complicitats que, travessant el riu Sènia, anava de Joan Fuster a Enric Gispert (director d’Ars Musicae), i que el va portar a debutar en una cita col·lectiva al Fòrum Vergès (1962). Raimon no posava tant l’accent en la resistència cultural com en l’atenció cap a les «classes subalternes», amb la memòria republicana com a substrat.I mentre els seus col·legues del nord es nodrien de Brel, Brassens i companyia, ell manejava un mosaic de referents sorprenentment ampli, vestigi (en part) de les seves temporades punxant discos a la ràdio de Xàtiva: rock’n’roll, melodistes italians, copla, música clàssica i antiga. Tot això va cristal·litzar en un cant trencador, que conjugava la víscera amb una modulació cristal·lina. ¿De quantes coses ha sigut pioner Raimon? De l’ús de la paraula ‘recital’ com a sinònim de concert, amb el seu fons poètic, com ha fet notar el seu biògraf, Antoni Batista. De la difusió internacional de la ‘cançó’: seu va ser el primer Olympia del gremi (1966), avantsala de gires que el portarien per Europa, Llatinoamèrica o el Japó. De l’aliança de la paraula cantada amb l’art plàstic, plasmada de manera primerenca a la portada de Miró per a les ‘Cançons de la roda del temps’ (1967). Fixant-nos en aquest elapé, hi ha una revolució de fons en la seva conversió del cicle de poemes d’Espriu, observació del pas de les hores del dia en paral·lel a les estacions de la nostra vida, en cançons que es fundin amb l’ànima contemplativa. Cançó sense limitacions Qui abordava aquesta missió tan subtil era el mateix cantant que, no molt temps abans, havia acudit al Festival de la Cançó Mediterrània amb la victoriosa ‘Se’n va anar’,d’Andreu i Borrell, i que s’havia enamorat a la joventut contestatària amb els himnes atòmics ‘Al vent’ i ‘Diguem no’. Raimon mai ha fet seva l’etiqueta de ‘cantant protesta’, si bé coneix a fons els seus orígens en l’escena folk nord-americà (que va conèixer de primera mà a través de Pete Seeger, qui va portar a actuar a Barcelona el 1971), i va anar encaminant els seus passos cap a una cançó lliure d’estigmes, tan oberta a la metafísica com a l’apunt costumista, la sensualitat o la lírica amorosa. Aquestes últimes, incentivades per la crucial presència d’Annalisa, la romana (d’Ostia), convertida en dona i (fèrria) mànager. Un altre àlbum amb alta empremta plàstica, ‘Per destruir aquell qui l’ha desert’ (1970; portada d’Antoni Tàpies), va estrenar la seva audaç introducció en la poesia medieval, aconseguint que els poemes d’Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi o Anselm Turmeda adquirissin una nova dimensió i captivessin a una generació de joves que aplaudien els seus recitals com inequívoques expressions antifranquistes. Però, tot i que dediqués una cançó com ‘T’he conegut sempre igual’ a un dirigent polític (Gregorio López Raimundo, del PSUC),Raimon mai es va casar amb un partit, aplicant a aquesta dimensió la mateixa independència que sempre ha practicat en les arts. I si bé, en els seus inicis, compartir escenari era pràctica corrent, amb el temps tendiria a evitar fins i tot els concerts amb convidats, despatxats per Annalisa com «desfilades de models». Raimon va entrar al segle XXI com a símbol d’integritat, dosificant els seus àlbums (l’últim va ser ‘Rellotge d’emocions’, 2011), i manejant amb argumentada discreció el desacord ideològic amb el seu públic més afí al procés, mentre era objecte de sonats reconeixements, com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Al final, el detonant del seu adeu va ser el seu retrobament amb els escenaris valencians arran de la victòria de Ximo Puig. La trucada de la terra més sentida, certificada en el seu últim gest, la cessió de tot el seu llegat al Centre Raimon d’Activitats Culturals de Xàtiva.

El més llegit