El diccionari del 'berlanguiano'

L’adjectiu ‘berlanguiano’ ja forma part del diccionari de la RAE. És una de les 2.550 paraules que s’han afegit a aquesta última actualització 23.5 i la seva incorporació coincideix precisament amb el desè aniversari de la mort del cineasta valencià. S’afegeix així a ‘buñueliano’, l’ús del qual es va normativitzar fa deu anys. Es tracta d’una demanda que es remunta al 2008, quan José Luis Borau va ocupar la butaca B de la Real Academia Española. En el seu discurs d’ingrés a la institució va explicar les raons de la seva proposta que es podrien resumir dient que es tracta d’una paraula que serveix per descriure personatges o situacions de la vida quotidiana. En efecte, Luis García Berlanga, a les seves pel·lícules, va saber capturar la idiosincràsia espanyola a través d’un estil i un univers a mig camí entre la sàtira i el disbarat amb què no resulta complicat sentir-se identificat. I aquest esperit caòtic i burlesc a l’hora de parlar tant dels nostres problemes polítics i socials com de les nostres penúries íntimes, s’ha quedat incrustat en el nostre imaginari col·lectiu. Ara, aquesta manera de mirar i retratar el món ja té per fi una definició oficial: «Pertanyent o relatiu a Luis García Berlanga, cineasta espanyol, o a les seves obres. Estudis ‘berlanguianos’. Que té trets característics de l’obra de Luis García Berlanga. Una situació ‘berlanguiana’». Però ¿què és realment «el berlanguiano»? Esperpent per representar la realitat Amb les seves pel·lícules el director s’ha convertit en cronista de la història d’Espanya des d’un punt de vista profundament crític. No es va privar de qüestionar cap estament, des de l’Església fins al poder polític i militar, va testimoniar els anys del franquisme i més tard els de la Transició per evidenciar les seves misèries i sempre va utilitzar l’humor negre com a arma subversiva. La seva missió, distorsionar la realitat sense que perdés la seva essència perquè ens en riguéssim com si es tractés d’una cosa frívola quan per sota corria a doll una enorme càrrega de bilis. Berlanga és hereu directe de l’esperpent de Valle-Inclán. ‘Valleinclanesco’, també admès per la RAE, es defineix com la manera en què es deforma sistemàticament la realitat recarregant els seus trets grotescos i absurds. Petites poblacions castellanes que es disfressen d’andalusos per rebre els americans o que s’inventen miracles perquè torni el turisme, senyores que organitzen campanyes benèfiques falses per atendre els pobres a la Nit de Nadal. La picaresca i el matusser elevat a la categoria d’element idiosincràtic. Festiu i faller L’esperit ‘berlanguiano’ es troba directament relacionat amb la procedència mediterrània, i concretament valenciana, del director. Amb les festes, les traques, l’esvalot, la plantà, els ninots, el caloret, la paella i la fanfàrria. En definitiva, amb les falles. Al cap i a la fi, el propòsit d’aquests monuments efímers té a veure amb la necessitat del poble de satiritzar la realitat que l’envolta a través de l’element excessiu i distorsionat que es converteix en un símbol que es crea per després destruir-se a través del foc com un exercici de catarsi col·lectiva. No resulta casual que una de les seves pel·lícules més personals fos ‘Calabuch’ (1956). Hi posa de manifest el seu caràcter mediterrani, la seva necessitat d’allunyar-se del sentit tràgic de la vida i en lloc de delectar-se en els problemes, tirar focs artificials i reivindicar el plaer pel plaer. La seva última pel·lícula, ‘París-Tombuctú’ (1999), connecta directament amb ‘Calabuch’ des d’una mirada crepuscular i, a tall de testament, hi apareixen totes les seves obsessions. Potser per això, pot ser que l’escena de la paella gegant a la plaça del poble funcioni com un resum a tall d’epitafi de tota la seva obra. Sentiment coral En el ‘berlanguiano’ té una importància especial el sentiment coral. Pràcticament totes les pel·lícules del director tenen una gran multitud de personatges protagonistes. Berlanga retrata microcosmos, siguin petites localitats costaneres o zones de grans ciutats, siguin barris humils o grans extensions de camp on aristòcrates, burgesos i industrials practiquen la caça. La màxima expressió d’aquesta coralitat és ‘¡Bienvenido, Míster Marshall!’ (1953). També ‘Calabuch’, ‘Los jueves milagro’ (1957), ‘la vaquillla’ (1984), ‘Moros y cristianos’ (1987) o la saga dels Legineche inaugurada amb ‘La escopeta nacional’ (1978). I perquè es tracta d’agrupar tants personatges rellevants no en la història, sinó en un mateix pla, Berlanga va començar a utilitzar aviat el pla-seqüència, cosa que li permetia tenir sempre en focus a tothom i remarcar encara molt més aquest sentiment coral que cap altre director ha practicat com ell en el cine espanyol. El plaer del secundari Lligat a la coralitat apareix un altre dels aspectes rellevants de Berlanga. Si els anomenats secundaris són essencials en el seu cine, no ho són menys els intèrprets que va escollir per encarnar-los, una fecunda galeria de comediants a qui va acabar convertint en rostres plenament ‘berlanguianos’, indissociables del seu estil. El més important seria Manuel Alexandre, un d’aquests grans intèrprets que sembla absent, però que sempre hi és. A Cassen només el va dirigir en una ocasió i li va donar rang de protagonista a ‘Plácido’ (1961). José Isbert va treballar amb tots els cineastes espanyols dels 40 i 50, però se’l recorda sobretot per les seves composicions a ‘¡Bienvenido, Míster Marshall!’ (¿hi pot haver un alcalde de Villar del Río millor que ell?), ‘Calabuch’, ‘Los jueves milagro’ i ‘El verdugo’ (1963), al seu paper d’expert en el garrot. També José Luis López Vázquez, Amparo Soler Leal, José Sazatornil (convertit en empresari català i pactista a ‘La escopeta nacional’), Luis Ciges, Agustín González i, sobretot, Luis Escobar, ni més ni menys que el setè marquès de la Marismas del Guadalquivir, recordat pel seu paper del marquès de Legineche. Erotòman Tan corrosiva com desesperada, ‘Tamaño natural’ (1974) trenca amb el coral per retratar la solitud d’un individu (Michel Piccoli) i la seva obsessió amb una nina inflable. Acusat de vegades de misogin, Berlanga va descriure en aquest film un erotisme fosc, a contrapeu de la seva manera més lúdica de tractar el sexe en altres títols. La pel·lícula no va trobar el seu públic. Berlanga explicava que «a Londres es va estrenar en els circuits porno, i a la gent li va decebre. No conec cap home que m’hagi dit que se li va posar grossa veient la pel·lícula». Com a bon erotòman i ‘voyeur’, Berlanga va dirigir per a l’editorial Tusquets una sèrie de literatura eròtica anomenada ‘La sonrisa vertical’. El 2018, vuit anys després de la seva mort, van sortir a subhasta els prop de 3.000 volums d’art i literatura eròtica que Berlanga havia col·leccionat al llarg de tota la seva vida.

El diccionari del 'berlanguiano'

La Real Academia Española normativitza el concepte que defineix l'estil del famós cineasta espanyol

El més llegit