Miguel Gallardo, del càncer a la pandèmia

Miguel Gallardo ha viatjat «a la Lluna sense casc» i ha aconseguit tornar «sense mapes ni guies». Quan a mitjans de febrer ningú imaginava que un mes després estaríem confinats per l’amenaça d’un virus desbocat, el dibuixant va anar al metge per «un petit mal de cap». Desequilibris al caminar i altres símptomes «rars» van acabar amb ell a urgències, a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona i, el 27 de febrer, li van extirpar amb èxit un tumor de quatre centímetres al cervell. Una setmana després, «enmig d’una emergència planetària», el van enviar a casa i va començar la químio i la radioteràpia mentre cuinava galetes de civada, passejava la seva gosseta i baixava les escombraries, com a vàlvules d’escapament en ple estat d’alarma. «Però sense melodrames», puntualitza avui, i igual que va aplicar el seu personal humor quotidià i desgreixant a l’explicar el seu dia a dia al costat de la seva filla autista al còmic ‘María y yo’ i després a ‘María cumple 20 años’, ara Gallardo (Lleida, 1955) dibuixa a ‘Algo extraño me pasó camino de casa’ (Astiberri-Z como Sanz), que arriba a les llibreries el dijous 26 de novembre, una «crònica dels fets inexplicables personals i mundials que van esdevenir l’any del Senyor del 2020». Uns mesos marcats pel càncer, «aquest moniato al terrat», desdramatitza, i amb l’«attrezzo» del coronavirus: «Tot semblava un guió de ciència-ficció dels dolents. Ni de broma hauríem pensat fa un any estar així». La mort, una amiga «Quan vaig despertar de l’operació, per fugir de la por, la mort era una amiga, gairebé la vaig desitjar per escapar de tot allò, igual que un nen crida la seva mare, cerques algú que et doni la mà i et tregui d’allà –confessa, no obstant, el cocreador de l’’underground’ Makoki–. Com amb la pandèmia, veiem que no podem decidir sobre les nostres vides». «Les pors segueixen allà –admet–. Cada dia és nou. Igual que amb el coronavirus, que intentem recuperar una normalitat que no existeix. No et pots permetre el passat perquè tot és nou. Jo em vaig obligar a recuperar la meva curiositat natural per veure com seran els pròxims anys i la gana per la vida». Ara Gallardo acaba de tornar a casa, a Barcelona, des de les Canàries, on per fi ha pogut escapar-se uns dies per retrobar-se amb la seva filla, que viu allà amb la seva mare i que no veia en persona des de Nadal. «A l’hospital, el primer que vaig fer després de l’operació va ser aixecar-me i veure si havia perdut mobilitat i el més valuós per a mi, la capacitat de dibuixar. I vaig veure que no. El primer que vaig dibuixar va ser María i vaig començar a firmar a metges i infermeres exemplars de ‘María y yo’ que vaig portar de casa», recorda orgullós davant aquesta fita del còmic que va traslladar a una pel·lícula documental. De tornada a casa de seguida va començar a plasmar aquest còmic autobiogràfic que ja havia traçat en la seva ment encara convalescent i al qual el va animar «el filantrop Julián Sanz», que només ha arribat a llegir-lo en PDF abans de morir de càncer, i el projecte del qual d’editar el llibre ha culminat Astiberri. Ha sigut una experiència amb moments «tristos i forats negres però també brillants», destaca Gallardo, de qui La Cúpula reedita ara ‘Los casos de Perro Nick’, la seva acolorida i experimental visió pop del gènere negre. «Descobreixes que la vida és molt senzilla. Els moments d’alegria, quan la meva companya, Karin, venia a l’Hospital de Sant Pau, un lloc increïblement bonic, dissenyat per Lluís Domènech i Montaner..., quan vaig tornar a l’àrea de pediatria, que era buida perquè l’anaven a destinar a la Covid, i vaig veure el mural que vaig dibuixar allà al seu dia..., descobrir els excel·lents serveis i el tracte de la sanitat pública... Reconeixes que el món en què vius està molt bé –explica–. Al despertar, el que més trobava a faltar eren aquells petits moments de felicitat que si no estàs atent et passen per davant sense adonar-te’n. Cal disfrutar-los». Com els ha ocorregut a altres dibuixants que també han reflectit els seus mals físics o mentals en vinyetes, a Gallardo fer aquest còmic el va ajudar a lidiar amb les seves pors i espera que també serveixi a d’altres. «A l’enfrontar-te a una cosa així intentes trobar explicacions a una cosa que no les té. Penses que tu vas fabricar el tumor, que el teu cos el va generar. I et preguntes com i per què... I llavors el teu terapeuta et diu: ‘Pensa que has fet el possible per treure-t’ho de sobre’. Fins fa poc el càncer era sinònim de mort, però la ciència ha avançat molt i molta gent que ha passat pel que jo he passat també ha sortit endavant». I professionalment parlant, durant la pandèmia no ha parat: «Treballar m’ha ajudat a desconnectar», reconeix. Amb ‘Algo extraño me pasó camino de casa’ se suma a la nòmina de dibuixants que han tret punta al confinament, entre els quals Max, David Ramírez, Álvaro Ortiz o Víctor Coyote. Però també ha col·laborat a la revista ‘Lardín’ i la digital ‘The Influyencer’, ha acabat un còmic d’encàrrec per a la Fnac inspirat en relats de Patricia Highsmith i té aparcat un sobre «el meravellós món dels gossos». Com deixa clar al llibre, tal com li va ensenyar el seu pare, la memòria de la guerra civil del qual va rescatar en ‘Un largo silencio’, ell va «‘palante’, sempre ‘palante’».

Miguel Gallardo, del càncer a la pandèmia

L'autor de 'María y yo' explica sense dramatismes en un còmic com li van extirpar un tumor cerebral pocs dies abans de l'estat d'alarma

En 'Algo extraño me pasó camino de casa', el cocreador de Makoki dibuixa una crònica personal en la qual intenta trobar explicacions a aquest «moniato» que va fabricar «al terrat»

El més llegit