Javier Fesser: «Mai m'he identificat amb el concepte de comèdia espanyola»

Després de fer història amb ‘Campeones’, Javier Fesser torna als seus inicis, al surrealisme, al llenguatge visual heretat del còmic, al gag pur i als personatges entranyables que ens fan gràcia a través de les seves desgràcies. ‘Historias lamentables’, que s’havia d’estrenar en cines, ha sigut adquirida per Amazon Prime Video Espanya i ens torna el geni d’un dels creadors més imaginatius del panorama actual del cine espanyol a través d’una antologia de relats curts que ens parlen de les nostres misèries perquè ens en riguem. ¿Com sorgeix ‘Historias lamentables’? Fent una mudança em vaig trobar amb un guió de l’any 86 que havia escrit amb 22 anys. Ja no el recordava. El vaig tornar a llegir i em va produir una mica d’enrojolament. Però, alhora, em va fer pensar en la innocència i ingenuïtat que tenia quan el vaig fer, d’aquella gràcia que tens quan tot està per aprendre i no tens por de ficar la pota. Volia, llavors, tornar als seus inicis. Sí, perquè en els últims temps havia donat més importància al que estava passant en les pel·lícules i no tant en la manera d’explicar-ho. A mi m’agrada molt utilitzar les eines del llenguatge, disfrutar al màxim amb les seves possibilitats. I en ‘Historias lamentables’ he tingut l’oportunitat de treballar tant el guió, la història i els personatges, com l’aspecte visual i tècnic. Em fa la sensació que és una pel·lícula més entremaliada i fins i tot més incòmoda que les seves anteriors propostes. Crec que continua sent una pel·lícula molt familiar. Però sí que és cert que hem mantingut aquella mirada més gamberra i desinhibida del guió original. Hem escrit noves històries, però sempre mantenint la filosofia d’aquell germen en el qual hi havia molt d’inconsciència i, és clar, de surrealisme. És una pel·lícula que ens enfronta a moltes de les nostres misèries com a societat, que ens revela també la nostra hipocresia. Té una galeria de personatges que arrosseguen molts fracassos, de vegades petits, de vegades més grans. Però és que jo em miro a mi mateix i a la gent que m’envolta, i tots estem plens d’imperfeccions. I és això precisament el que ens fa aprendre, perquè els èxits ensenyen poc. L’aposta de la pel·lícula és que, en lloc de dissimular i tapar totes aquestes misèries, les posem en evidència per treure’ls gravetat. Vivim en una societat que castiga greument l’error i el fracàs, una societat que només entén d’èxits. I tot això em molesta. Jo acumulo cada dia una col·lecció de petits, mitjans i grans errors, però aquests errors tenen més a veure amb el que soc en realitat, que quan les coses em surten bé. Això ho diu un dels directors més taquillers de la història del cine espanyol. Per a mi l’èxit de ‘Campeones’ és que la pel·lícula, més enllà d’emocionar o entretenir, hagi canviat la mirada de certs espectadors cap a un col·lectiu que no es coneixia gaire, que és el de les persones amb discapacitat intel·lectual. Jo a partir d’ara, ja integro de manera natural tot això en la meva vida. En ‘Historias lamentables’ hi ha tres actors de ‘Campeones’ i no hi són per la seva discapacitat, sinó per la seva capacitat. Quan em poso a escriure, en el meu petit món ara habiten persones que abans no tenia en compte. Però, sobre el que comentes, et diré que un mai pot planejar que una pel·lícula li doni tantes satisfaccions, perquè si ho planifiques, no ho aconsegueixes. La comèdia espanyola pateix cert grau d’estancament. Massa ‘remakes’ de pel·lícules foranes. ¿On està l’humor amb pedigrí? El que passa és que mai m’he sentit identificat amb el concepte de comèdia espanyola. En realitat, no m’agraden les etiquetes i no veig les meves pel·lícules en el mateix caseller que d’altres. Per a mi la diferència rau que l’humor no és per a mi un objectiu. No és el fi, és més una conseqüència. ¿Quins temes volia abordar en la pel·lícula? Les històries que s’hi reflecteixen a priori no tenen cap gràcia. Pares que necessiten urgentment admirar el seu fill, fills que necessiten el reconeixement del seu pare, homes que queden marcats pel ‘bullying’ que van patir durant la seva infància, històries de solitud, incomprensió i intolerància i de com una mentida et pot atrapar fins a fer la teva vida impossible. La pel·lícula aprofita aquest paisatge tan lamentable per posar a prova els personatges, per portar-los al límit i veure’ls explotar. Però, com que en el fons els estimo a tots, al final hi ha una mica d’esperança. ¿Com creu que s’han pres els distribuïdors de cine que la pel·lícula s’estreni directament a Amazon Prime Video Espanya? ¿No és una mica punyalada a traïció? Aquesta pregunta crec que tindrà resposta d’aquí a uns mesos, perquè ara la situació és molt incerta per a tothom. Nosaltres en comptes de quedar-nos quiets a veure què passa, hem pres la iniciativa, hem invertit l’ordre de les finestres i hem decidit que la pel·lícula surti a la llum ja, perquè era el seu moment. A més, la plataforma ha posat molt entusiasme, i ens fa il·lusió estrenar a tot el món. Per a nosaltres és una experiència excitant. Llavors, ¿com veu el futur de les sales? Crec que és el moment d’explorar nous camins per després arribar a un espai on tinguem cabuda tots. Estic segur que les dues formes de distribució no només no seran competència, sinó que es poden potenciar l’una a l’altra. Són dues maneres de consumir que no resten, sinó que sumen. I al final, en l’únic que hem de treballar els que fem les pel·lícules és a fer històries que arribin i interessin el públic.

Javier Fesser: «Mai m'he identificat amb el concepte de comèdia espanyola»

El director de 'Campeones' torna als seus inicis amb l'antologia de relats curts 'Historias lamentables', que acaba d'estrenar Prime Video

El més llegit