'Gambito de dama', analitzada per mestres dels escacs

De la mateixa manera que els metges serien crítics si el doctor House receptés un tractament inversemblant, els aficionats als escacs lamenten les escenes cinematogràfiques, desgraciadament habituals, que inclouen moviments absurds i actituds molt allunyades del que és el joc de les 64 caselles. Ingmar Bergman, per exemple, comet en el seu clàssic ‘El setè segell’ l’error infantil de col·locar al revés el tauler a la partida que disputen la Mort i el cavaller Antonius Block. I tampoc un jugador d’elevat nivell rep un inesperat escac i mat del seu rival en un joc a ritme interromput, com sí que ho fan Jeff Goldblum i el replicant Roy Batty als seus rivals a ‘Independence Day’ i ‘Blade Runner’, entre moltes altres pel·lícules. ‘Gambito de dama’, l’exitosa sèrie de Netflix sobre l’ascens fulgurant fins a la superelit de Beth Harmon, una escaquista criada en un orfenat, introvertida, de formació autodidacta i addicta als tranquil·litzants i l’alcohol, ha posat mitjans i dedicació per evitar aquests errors. El més destacat és que els productors van contractar com a assessors l’excampió mundial Garri Kasparov i el prestigiós entrenador novaiorquès Bruce Pandolfini, el treball del qual amb una jove promesa dels escacs va ser immortalitzat per Ben Kingsley a ‘En busca de Bobby Fischer’. No era una qüestió menor, ja que no es tracta d’una sèrie amb els escacs com a recurs, sinó com a eix. Els personatges són ficticis, però semblen reals. Parlen com a escaquistes. Es mouen com escaquistes. En la sèrie hi continua havent algunes llibertats –més que imprecisions–, però no són substancials. «No és un documental, no són tornejos reals. Crec que no s’ha de ser primmirat en excés i es poden acceptar llicències dramàtiques», sintetitza una de les jugadores més fortes d’Espanya, la mestra internacional femenina Patricia Llaneza. «Vaig començar a veure-la per curiositat i la veritat és que m’ha agradat molt», afegeix. Partides reals, però sense taules Les partides que s’observen a la sèrie són més que creïbles. «Són reals, algunes de clàssiques i famoses i d’altres de no tan conegudes, però es percep un gran treball darrere», sintetitza el mestre internacional Alfonso Jerez. Les bases de dades no deixen lloc a dubtes. La partida del campionat de Kentucky en la qual Beth Harmon derrota el favorit Harry Beltik està copiada d’un duel que van mantenir Nezhmetdinov i Kasparian a Riga el 1955. L’última partida ràpida contra Benny Watts disputada a l’apartament de Nova York va ser abans una victòria de Morphy sobre Harrwitz (París, 1858). I el duel transcendental contra el campió soviètic Visili Borgov és una transcripció d’una espectacular partida real que van disputar Ivantxuk i Wolff (Biel, 1993). Una curiosa anomalia és l’absència de partides que acabin en taules, un resultat més que habitual entre jugadors d’altíssim nivell. En canvi, es cuiden altres detalls fins al punt que es recupera l’anomenat sistema descriptiu (P4R, P4AD) d’anotació de les partides, desterrat fa tres dècades en favor del sistema algebraic (e4, c5). La llàstima és que la traducció al castellà no sigui la més encertada. No es diu «caballo rey a dama tres», sinó simplement «caballo tres dama». Moviments harmoniosos i creïbles Els actors van ser entrenats per memoritzar les llargues sèries de jugades que s’aprecien en la sèrie. «No es limiten a moure les peces sense ordre ni concert, cosa que no és gens fàcil si no ets un jugador experimentat», comenta Jerez. I ho fan amb estil: els moviments de les mans a l’hora de capturar una peça enemiga o prémer el rellotge que controla el temps de joc són excel·lents. És més, els posats de l’actriu protagonista semblen evolucionar a mesura que millora el seu joc. No obstant, és censurable totalment l’acte de tombar el rei, per molt cinematogràfic que resulti, ja que no és ni de bon tros el que és habitual en el món d’escacs. Quan un jugador es troba perdut i vol abandonar, el que fa és allargar la mà al seu rival amb gest de resignació i parar el rellotge. I un altre detall millorable: quan li toca pensar al rival, els actors s’aixequen i deambulen al voltant del tauler, una cosa habitual en el món real, però, ¡horror!, mai comenten amb el contrincant els moviments al mig del joc, com succeeix quan la Beth s’enfronta a Mèxic a un jove prodigi rus, i molt menys l’insulten, com fa el personatge de Beltik a l’enfrontar-se per primera vegada amb la protagonista. És més, parlar està prohibit pel reglament. El temps de joc: massa ràpid El que no resulta gens convincent en la sèrie televisiva és el frenètic ritme a les partides dels tornejos. A aquesta velocitat, els jocs no durarien ni 10 minuts. De fet, en un moment de la sèrie un director d’un torneig li recorda a la Beth que cada jugador disposa de dues hores per efectuar 40 moviments, un ritme bastant habitual en competició. Òbviament els guionistes sabien que els escacs, excepte en els conflictes amb el rellotge, són així, però ho van sacrificar a favor del relat cinematogràfic. L’espectador no escaquista hi surt guanyant i ho perdona. Ambient: de torneig en torneig per arribar a Moscou Un aspecte molt cuidat és la selecció dels escenaris, des del sistema de sorteig manual fins als rellotges amb palanca, avui peces de col·leccionista. «És una perfecta recreació de com eren els tornejos de l’època», afirma Jerez, que destaca el gran contrast –real els anys 60– entre el campionat nacional dels EUA, amb escàs públic, i el torneig internacional de Moscou, amb multituds amuntegades a la porta seguint els moviments dels seus ídols i buscant autògrafs. Els ordinadors han acabat amb les partides ajornades en els tornejos, però a ‘Gambito de dama’ queden molt ben reflectits els equips que preparaven la continuació de les partides en els grans duels. «M’ha agradat com plasmen la varietat de tipus d’escaquista –prossegueix Llaneza–: el buscavides que es passa les hores jugant ràpides, els aficionats que no perden la il·lusió malgrat les derrotes, el jugador que busca un treball més estable però sempre té el cuc, el nen prodigi...». «Surten alguns personatges extravagants –prossegueix Jerez–, però al món dels escacs aquests personatges existeixen i a ningú que jugui pot sorprendre’l veure’ls». Per cert, és relativament comú que els bons jugadors puguin seguir partides sense mirar un tauler, com demostren la Beth i el seu amic Benny Watts en una conversa mentre van amb cotxe. L’ombra de Fischer és allargada Els protagonistes apel·len a alguns dels grans escaquistes de la història, com Capablanca i Alekhine (o Aliojin), i també a possibles rivals dels anys 60, com Botvinnik i Spassky. «Corres el risc d’acabar com Paul Morphy», li etziba Beltik a la Beth quan la protagonista s’emborratxa o s’atipa de tranquil·litzants. El nord-americà Morphy, possiblement l’escaquista més brillant del segle XIX, es va retirar prematurament als 22 anys a causa del seu temperament inestable. No obstant, no és precisament Morphy qui va inspirar l’escriptor Walter Tevis, l’autor de la novel·la en què es basa la sèrie. Tampoc és la georgiana Nona Gaprindaixvili, dominadora dels escacs femenins als anys 60, ni l’hongaresa Judit Polgár, l’única jugadora que s’ha fet amb l’elit masculina en tota la història (el 1996 es va situar en el vuitè lloc de la classificació internacional). El personatge de Beth Harmon és sense discussió un transsumpte de Bobby Fischer, el genial, heterodox i excèntric jugador nord-americà que va ser campió del món entre el 1972 i el 1975. És curiós, certament, perquè Fischer era un gran misogin, que opinava que les dones no arribarien enlloc en el joc de les 64 caselles. La campiona fictícia i el que va ser campió real són gairebé coetanis i comparteixen algunes característiques de la seva biografia, com l’absència d’un pare protector, una adolescència solitària i un comportament antisocial. Tots dos van aprendre a parlar rus, la llengua dominant entre l’elit escaquista d’aquella època, i van passar unes vicissituds similars per costejar-se la participació en un torneig essencial a Moscou. Però el detall més esclaridor és que tots dos tenen predilecció per la variant Sozin, un dels camins més aguts per fer front a la defensa siciliana. Alguns petits errors de traducció Un detall menor, però desagradable per als aficionats, és que la versió espanyola de la sèrie i els subtítols en la versió original estan esquitxats d’algunes males traduccions, que s’haurien evitat fàcilment recorrent a qualsevol jugador. Es parla, per exemple, de les «variaciones» d’una defensa, quan es tracta de «variantes», o del «lado de dama», pel més habitual «flanco de dama». I en lloc de «calzoncillo» o «gafas», que és un atac d’un peó sobre dues peces majors, es fa servir «horquilla» (de l’anglès, ‘fork’). Afortunadament, «dama» és en el 99% de les ocasions l’opció escollida davant «reina». El personatge progressa massa ràpid Els escacs, com succeeix amb la música, creen infinitat de nens prodigi, practicants que sense haver complert els deu anys sobresurten pel seu virtuosisme. No obstant, la progressió de la Beth és poc creïble, almenys en els temps actuals, sense tenir més mestre que un voluntariós i encantador conserge que tot just començar ja és derrotat. «Una de les coses que més grinyola és que ella es presenta en el seu primer torneig i el guanya: normalment en el teu primer torneig perds totes o gairebé totes les partides, per molt talent que tinguis o molt bo que acabis sent», diu Jerez. «Probablement la carrera de la Beth va massa ràpida i una vegada comença a destacar es troba massa pocs obstacles per ser veritat (i, com ha comentat Judit Polgár, els seus rivals la tracten massa bé per al que podia esperar una dona en aquell moment), però no s’ha d’oblidar que és una ficció amb temps limitat i que explora molts temes a més dels escacs de competició: el seu propi desenvolupament personal, la lluita contra els seus dimonis i les seves relacions amb altres personatges», relata Llaneza. «Segurament Beth Harmon no és un gran model pels seus traumes i addiccions –conclou la jugadora espanyola–, però és molt positiu tenir com a referent i protagonista una noia jove, elegant i independent, que trenca els estereotips sobre paios empollons, insegurs i desequilibrats als quals ens tenen acostumats la tele i el cine». ¿Què és un gambit de dama? La sèrie ‘Gambito de dama’ o ‘The queen’s gambit’, basada en la novel·la del mateix nom de Walter Tevis, publicada originàriament el 1983, pren el seu nom d’una de les més famoses obertures o primers moviments en una partida d’escacs. Un gambit és per regla general el sacrifici o regal de material, habitualment un peó, a canvi d’obtenir una posició favorable.

'Gambito de dama', analitzada per mestres dels escacs

L'exitosa sèrie de Netflix recrea amb gran encert i alguna llicència justificable les competicions i la vida dels jugadors

Els responsables van contractar Kasparov com a assessor i van entrenar els actors perquè resultessin versemblants

El més llegit