Els músics trien els concerts de la seva vida a les sales de Barcelona

Les sales deixen una empremta tant en els músics com en el públic, marcant el ritme urbà, alimentant la memòria sentimental, creant afició i propulsant talents al món. Recorrem sis de les més emblemàtiques de Barcelona de la mà de Guille Milkyway (La Casa Azul), Estopa, David Carabén (Mishima), Núria Graham, Sanjosex, Giulia Valle i Ricky Gil (Brighton 64), que ens parlen de concerts transcendentals en les seves vides, tant si els han viscut a dalt o a baix de l’escenari. RAZZMATAZZ De Sir McCartney al ‘pogo’ de Ramones El mes que ve, el 14 de desembre, farà 20 anys que Razzmatazz es va posar a caminar amb un concert de The Flaming Lips, que seguirien des de llavors els d’artistes com Radiohead, Pulp (una de les cançons dels quals va donar el nom a la sala), Coldplay, The Strokes, Oasis, Franz Ferdinand, Kraftwerk o Kanye West. Abans, quan era Zeleste, va acollir a partir de 1987 B. B. King, Dizzy Gillespie, Keith Richards, PJ Harvey, Björk... i Sir Paul McCartney. Ritual, aquest, iniciàtic per a un Guille Milkyway de 17 anys, a qui li va ocasionar una espècie de xoc emocional. «Em va impactar de tal manera que l’endemà no vaig saber dir a la meva mare quines cançons havia cantat; simplement em va quedar la sensació d’haver viscut una cosa increïble», recorda l’home de La Casa Azul. L’experiència d’aquell inaudit bolo (8 de maig de 1991, el debut de l’ex-‘beatle’ en solitari a Barcelona) va començar dies abans, quan Guille va procedir a fer campana per anar a comprar l’entrada, fent una llarguíssima cua, i va acabar emportant-se a casa un trofeu que encara conserva. «El tros d’una tovallola que McCartney va llançar al públic a l’acabar, esquinçada per les estrebades que hi vam fer entre tots», precisa. L’autor de ‘La revolución sexual’ té molt presents altres concerts en aquesta sala, com el de Pulp a l’era Zeleste (1995), amb Spring com a grup teloner («amb la cantant molt enfadada perquè el públic no callava»), i el de Kitsch (1992). «A aquest vaig anar amb un amic per demostrar-li que no tot el rock català era igual». Tot músic de pop i/o rock barceloní té en el seu historial episodis viscuts a la sala d’Almogàvers, a dalt o a baix de l’escenari. Com David Carabén (Mishima), que tanca els ulls i es veu aplaudint els Pixies o Ramones, quan van gravar allà el disc ‘Loco live’ (1991). «Record Joey Ramone, alt com un pi, recolzant-se al peu de micro i projectant-se cap endavant, on hi havia un ‘pogo’ gegant. Sensació d’assistir a una cosa que, més enllà de l’agressivitat de la música, t’implicava físicament. Mai ho oblidaré». SALAMANDRA La primera cua per veure Estopa Fa gairebé un any, en la presentació de ‘Fuego’ al Palau Sant Jordi, David Muñoz recordava la importància que les sales de totes les mides han tingut en la trajectòria d’Estopa, una d’elles Salamandra, a l’Hospitalet. Allà van oferir els germans el seu primer concert amb banda a Catalunya, després del de Rock Star (Bilbao). Gener del 2000, amb l’àlbum de debut acabat de publicar, i una cua d’admiradors desplegant-se al llarg de l’avinguda del Carrilet. «Al públic tot eren amics, i amics d’amics», rememora David. El boca-orella ja era vertiginós. «Nosaltres, abans del concert, no ens vam quedar al camerino, sinó que vam ser a la sala, amb la gent. I quan va arribar l’hora, ‘¡vinga, som-hi!’». Abans d’això, en la prehistòria d’Estopa, cal esmentar escenaris de menor aforament, començant pel KGB, on van oferir el seu primeríssim recital, com a David y Jose, telonejant el grup pop electrònic Sin Destino. D’allà, al Bar Sense Nom (de Viladecans, esmentat a la lletra de ‘La raja de tu falda’) i al Tijuana (Cornellà), i La Cova del Drac. «Ens va contractar Anna Mas, que després ens va portar a La Boîte. Ella va ser molt important als nostres començaments». I Bikini, local del qual Jose recorda les parets de maó del camerino. «Amb pintades dels grups que han actuat allà. També hi som nosaltres». Les sales, apunta Jose, «són espais bàsics i van molt bé per al cap, per distreure’s i desfogar-se, que no només de treballar viu l’home». Salamandra, inaugurada el 1996, és plaça forta de l’escena autòctona i va desenvolupar durant un temps certa identificació amb el mestissatge arran del vincle amb Manu Chao, que va oferir allà sonats concerts, de vegades poc o gens publicitats. Ha acollit estrenes, prestrenes i assajos de portes obertes de molts artistes, com Ojos de Brujo, Manel o Fermin Muguruza, i bolos de grups internacionals: de The Darkness o The Psychedelic Furs a nombrosa tropa metalera, com Soulfly, Cradle of Filth, Anathema, Lordi o U.D.O. APOLO El ‘mitificat’ regne dels subgreus Encara és fresca l’estrena de l’últim disc de Núria Graham, ‘Marjorie’, a la sala 1 de Apolo. Va ser el 27 de febrer i ho recorda sense embuts com el concert «més brutal» de la seva trajectòria. Més que una presentació, per a ella va ser el tancament d’un cicle. «Tocant per fi totes les noves cançons davant els meus amics, fent una mica de neteja espiritual», reflexiona l’artista de Vic. Però el seu vincle amb el complex de Nou de la Rambla ve de més enrere, perquè amb 18 anys (fa sis) va telonejar allà St. Vincent («era la meva ídola màxima»), bolo repetit a Joy Eslava (Madrid). «És una sala que em porta moltes emocions, perquè també he anat allà sovint de festa, al club», explica. «I al final, soc qui soc també gràcies a la gent que he conegut de nit en sales com Apolo. Si no, seria una persona completament diferent». Apolo s’ha fet fort en les últimes dècades com a plaça del pop i rock de tall alternatiu, i per allà han passat atraccions com Rufus Wainwright, The Fall, Interpol, Coldplay, Iron & Wine, The Killers o Smashing Pumpkins, així com icones del calibre de Paul Weller, Steve Winwood o Buddy Guy. Confessa David Carabén (Mishima) que té la sala «mitificada com a espectador» després d’haver vist allà per primera vegada Tindersticks, a la gira ‘Curtains’ (1997), o a The Divine Comedy (1998). Sense passar per alt les seves nits al capdavant de Mishima, des de la presentació d’‘Ordre i aventura’ (2010) fins als concerts nadalencs dels últims anys. Sala de ball inaugurada el 1943, l’Apolo presenta característiques sòniques singulars, apunta Guille Milkyway. «El terra vibra amb els subgreus, i tot es mou, i una cosa que en un local més gran podria ser molesta, allà no ho és perquè li dona una presència física única que juga a favor», observa el músic. «No és estrany que Apolo sigui tan important en matèria de música electrònica i de club. El seu so és eixordador». La Casa Azul ha tret partit d’aquestes textures invasives, ja que ha presentat en aquest escenari fins a quatre discos. LUZ DE GAS Del directe de Sanjosex a la festa de Chic Luz de Gas va obrir les portes, el 26 de setembre de 1995, amb una actuació de Luz Casal, avís que la seva missió discotequera anava a ser compatible amb el cultiu quotidià de la música en directe. Així ha sigut des d’aleshores, i només la Covid-19 ha pogut, per ara, amb aquest local hereu del Belle Époque, en el qual Carles Sanjosé, Sanjosex, va gravar el 2012 el seu disc en directe ‘La viu-viu’. Sala «bonica i que sona bé», destaca el músic empordanès, que recorda aquell episodi (tres nits emmarcades en l’obertura del 17è festival Barnasants) com «un bon testimoni del bon moment del grup, el millor de Sanjosex en repercussió popular». Només un episodi li va ocasionar cert encreuament de cables: aquells dies va córrer per les xarxes una entrevista d’aquest diari en la que defensava que els músics «no han de tocar de memòria», la qual cosa va provocar «un merder», recorda. «Professors de música criticant-me, però jo només volia dir que no s’ha de tocar d’una manera automàtica. Allò em va afectar i encara associo aquests concerts amb la polèmica». Veí de la Bisbal, Sanjosé sap el que és fer alguns quilòmetres per assistir a un concert, i entre els seus favorits esmenta el de John Cale a La Mirona (Salt, 2006) i el de Joan As Police Woman a Mephisto (2008). Una especialitat de Luz de Gas és celebrar el seu aniversari amb actuacions d’artistes llampants, i allà hi ha hagut de Rosario a Solomon Burke, passant per Ana Belén i Víctor Manuel, Chic o Paul Carrack. Fins que la Covid-19 s’hi va interposar, ja anava pels 12.500 concerts. JAMBOREE Cava de jazz amb 60 anys de servei Jamboree llueix un full de serveis de nobles ressonàncies jazzístiques des de la seva inauguració el 1960: Tete Montoliu, Stéphane Grappelli, Lou Bennett, Ornette Coleman, Chet Baker, Elvin Jones, Larry Coryell... Concerts que van crear afició i el fil històric dels quals arriba fins a les portes de la Covid-19. Desconsol entre els qui porten anys freqüentant-lo, ja sigui en qualitat d’espectadors com de músics, com Giulia Valle, que és les dues coses, i que assegura haver actuat allà centenars de vegades. «Jo he crescut al Jamboree», sintetitza. «Ha sigut casa meva i és un lloc que estimo ferventment». Els records se li acumulen quan se li pregunta per les seves nits memorables a la cava de jazz de la plaça Reial. «No n’hi ha cap que no ho sigui per a mi», assegura, i li passen pel cap imatges «aclaparadores» de la seva primera vegada, farà més de 20 anys, amb Aldo Caviglia, José Reinoso i Matthew Simon, i de la seva cita amb Jason Lindner, i de l’estrena del quintet, amb Guillermo Klein. «I del trio, i de l’‘ensemble’, i de les residències d’un bolo al mes fent el que volgués. I del bolo amb Carles Benavent i Roger Blàvia. Tinc tants records...», confessa. «I girar-me a mirar al públic i veure que són allà Dave Douglas o The Bad Plus». Giula, originària de San Remo, se sent afortunada per haver crescut a Barcelona, ciutat que durant un temps va establir un fèrtil diàleg musical amb Nova York. Però són temps tèrbols, i no només per la Covid, diu. «Això ja se n’estava anant en orris abans». SIDECAR Sala estreta, sostre baix i molts nervis Hi ha sales que veuen com el seu destí s’associa a determinats artistes reincidents, i tractant-se de Sidecar, un dels més distintius és Brighton 64. Si bé, en la seva primera vida, als 80, els germans Gil i companyia hi repostaven per practicar l’esport de la barra fixa, en la seva edat adulta s’han fet assidus del seu comprimit escenari. «Tocar allà és com tocar a casa», resumeix Ricky Gil, que situa en una vintena llarga les seves actuacions al local de la plaça Reial, incloent les de les seves altres dues bandes, Matamala i Top-Models. Actuar en un gran festival pot impressionar, però també transmet pressió sentir com les mirades se’t claven a curta distància. «L’ambient a Sidecar, sala estreta i de sostre baix, és intens, i ja abans de sortir sents la bullícia de fons. Tot i que ja hagis passat per això moltes vegades, pots arribar a posar-te molt nerviós», explica el cantant. El veïnat del camerino, sortint de l’escenari girant a l’esquerra, facilita una connivència extrema amb l’audiència. «És tocar l’última nota i veure com s’omple de col·legues, familiars...» Ricky Gil declara el seu amor per aquests escenaris pròxims, com el de l’antic Zeleste, el d’Argenteria, del que destaca no tant la seva etapa laietana com l’última, en els 80, quan acollia els grups de la ‘movida’ o els ‘bluesmans’ Buddy Guy i Junior Wells. Per Sidecar han passat figures com Alex Chilton, Lydia Lunch, Paul Collins, The Wedding Present, New York Dolls... I Nick Lowe, que el 2016 va oferir un memorable concert número 5.000.

Els músics trien els concerts de la seva vida a les sales de Barcelona

Destacats artistes ens expliquen quins concerts realitzats en sales, ja siguin seus o aliens, els han deixat més empremta en les seves vides

El més llegit