Pupas de viejo. Retrete sin fondo. Tiro en la nuka. Chute de esperma. Niputokaso. Kondeno mi nazión de origen. Bragas sucias. Cerebros exprimidos. Káncer Deskroto. Pota Potaje. Olor a Sobako. Els noms que componen la història del punk espanyol denoten una obsessió compartida pel sòrdid, l’escatològic i la lletra K, però això no és l’únic que els uneix. «Amb prou feines sabien tocar, però no els importava perquè entenien la seva música com un crit de ràbia o un vòmit sobre el sistema; i aquesta actitud sempre és necessària», opina Kikol Grau, documentalista marginal i personificació de la màxima «fes-ho tu mateix». La seva nova pel·lícula, pel metratge de la qual surten totes les bandes abans esmentat i moltíssimes més –exactament 166–, s’acaba d’estrenar al Festival de Sevilla.