'Fireball': la màgia dels meteorits segons Werner Herzog

Fa 66 milions d’anys, un meteorit de 12 quilòmetres de diàmetre va impactar a la península mexicana del Yucatán. La immensa col·lisió, que va generar una explosió 10.000 vegades superior a tot l’arsenal nuclear que avui hi ha al món, va provocar l’extinció del 75% de la vida, potser la dels dinosaures. Segons un recent estudi de la Universitat de Manchester i de l’Imperial College de Londres, el nostre planeta pateix l’impacte de 17.000 meteorits cada any, cosa que fa pensar que és inevitable que, tard o d’hora, una devastadora bola de foc com la del Yucatán tornarà a caure sobre els nostres caps. El cineasta alemany Werner Herzog n’és conscient, però no sembla tan alarmat pel destí catastròfic que ens espera com fascinat per aquests «visitants de mons foscos» i la immensa empremta, tant geològica com antropològica, que ens han deixat al llarg de la història. Així ens ho explica al documental ‘Fireball: Visitors from darker worlds’, que s’estrena aquest divendres a Apple TV+, una aproximació científica, poètica i espiritual a l’univers dels meteorits (aquells meteoroides que arriben a la superfície d’un planeta al no desintegrar-se per complet en el seu ingrés a l’atmosfera) que l’autor de ‘Cobra verde’ ha codirigit amb el seu nou col·lega d’aventures, el carismàtic vulcanòleg anglès Clive Oppenheimer, a qui ja vam poder veure en ‘Encuentros en el fin del mundo’ (2007) i ‘Dentro del volcán’ (2016). ‘Fireball’ és un documental sobre meteorits, però fonamentalment és una pel·lícula d’algú, com Herzog, enamorat dels meteorits, que veu com a emocionants visites del món exterior i no com a simple runa còsmica. «Al llarg de la història, els meteorits han captivat la imaginació humana. Els de més mida han modificat els paisatges de la Terra, però també han tingut un gran impacte en les seves cultures i religions», relata Herzog, sempre la veu off, en el seu conegut –i estranyament relaxant– anglès amb marcat accent teutó. En aquest sentit, ‘Fireball’ és un viatge emocionant per diferents parts del planeta que, d’una manera o d’una altra, han quedat marcades per la caiguda d’una gran bola de foc en algun moment de la seva història Situacions i testimonis excepcionals En l’al·lucinat diari de rodatge ‘Conquista de lo inútil’ (Blackie Books, 2010), Werner Herzog relata els dos anys de preparació i filmació de ‘Fitzcarraldo’ (1982), aquella història d’un boig visionari entossudit a construir un teatre de l’òpera a la part més profunda de la selva amazònica peruana. El rodatge, és sabut, va ser una experiència en els límits del seny, que va culminar amb el trasllat d’un barco de vapor de 320 tones fins al cim d’un turó per fer-lo descendir fins a les aigües d’un riu. Una trasbalsada peripècia en què Herzog portava a l’extrem el seu interès pel descomunal, tret també aplicat a molts dels seus documentals científics: les erupcions volcàniques, els gels àrtics, les coves prehistòriques i ara els meteorits caiguts de l’espai. El director alemany, no obstant, mai no ha semblat atret tant per l’exòtic o l’aventurer com per buscar l’extraordinari en l’ordinari. Per això els seus viatges pel món són viatges a través d’entorns, situacions i testimonis tan excepcionals, quan no extravagants, que podria pensar-se que són una invenció, una mentida. Però, no. En aquesta ocasió, Herzog, a través d’Oppenheimer, ens porta al desert australià per visitar l’imponent cràter de Wolf Creek, un impacte d’un quilòmetre de diàmetre que no es va descobrir fins al 1947, quan es va poder distingir des de l’aire; a Ensisheim, a Alsàcia, on va caure una bola de 127 quilos el 1492, el mateix dia en què l’emperador Maximilià I d’Habsburg visitava la ciutat, fet que el rei va interpretar com un senyal per envair-la; a Chicxulub, al Yucatán, epicentre de l’impacte d’aquella bola mortal caiguda fa 66 milions d’anys per a desgràcia dels dinosaures, i fins i tot a la Meca, on els pelegrins, com a part del ritual de circumval·lació de la Kaaba, intenten besar la relíquia de la Pedra Negra, considerada per la tradició, i per Herzog, per descomptat, com un objecte caigut del cel. Estranys personatges Més enllà dels al·lucinants llocs, algun dels millors moments del film es deuen, com de costum en el cine documental de Herzog, als estranys personatges que relaten els seus vincles amb els meteorits. Per exemple, el músic de jazz noruec Jon Larsen, que, instal·lat al terrat d’un estadi cobert d’Oslo, recull, amb un aparell magnètic inventat per ell mateix, fragments microscòpics de vidres de meteorits. O l’astrònom jesuïta Guy Consolmagno, encarregat de l’observatori del Vaticà a Castel Gandolfo, la residència d’estiu del Papa, que, a la pregunta d’Openheimer sobre què faria l’Església si la NASA anunciés que un objecte estel·lar està a punt d’impactar sobre la Terra, respon entre inquietants rialles: «Resar. ¿Quina altra cosa es podria fer?». O els científics sud-coreans que ploren d’emoció al trobar una enorme pedra extraterrestre al gel antàrtic. El film, recorregut de principi a final per una evocadora i paisatgística banda sonora del violoncel·lista i compositor holandès Ernst Reijseger, vincula els meteorits a la inexorable mort futura, però també a la vida i el seu origen. En una remota illa d’Oceania, un líder espiritual reconstrueix un vell ritu lligat al pas de les estrelles fugaces al cel i al trànsit dels humans des d’aquest món cap a un altre desconegut. La doctora Meenakshi Whadwa, de l’Arizona State University, sosté la vella tesi de Carl Sagan segons la qual som «pols d’estrelles». Herzog interromp de cop l’experta en la seva primera i única aparició davant la càmera. «Jo no estic fet de pols d’estrelles, soc bavarès», afirma el director alemany, tan carismàtic, o més, que el formidable malvat que va interpretar en la primera temporada de ‘The mandalorian’.

'Fireball': la màgia dels meteorits segons Werner Herzog

El director alemany i el vulcanòleg Clive Oppenheimer s'aproximen de manera científica, poètica i espiritual a l'univers de les boles de foc caigudes del cel

El més llegit