El director murcià competeix al Festival de Sevilla amb el magnífic documental ‘El año del descubrimiento’, en què desmitifica un temps en què aquest país es va creure avançat
El 1992, a Espanya es van celebrar els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla i la inauguració de l’AVE. Poca gent recorda que el mateix any, a Cartagena, les protestes per les conseqüències de la reconversió industrial van culminar amb la crema del Parlament autonòmic murcià. A ‘El año del descubrimiento’, Luis López Carrasco compon un mosaic de testimonis en primer pla per analitzar tant el germen de la revolta com el motiu pel qual, gairebé tres dècades després, aquest país continua sense aixecar cap. Després de ser premiada en certàmens cinematogràfics de tot el món, la pel·lícula –èpica, aclaparadora, prodigiosa– s’ha presentat avui a concurs al Festival de Sevilla.
¿És conscient que, sense saber-ho, va filmar una pel·lícula sobre la pandèmia? Al cap i a la fi, s’hi explica per què Espanya ho passarà tan malament en aquesta pròxima crisi econòmica.
És cert. El 1992 es va institucionalitzar un model econòmic basat en el turisme. La reconversió industrial en realitat va ser un desmantellament, que es va justificar a base de llocs comuns: que si les empreses eren obsoletes, que si eren franquistes, que si no es podien modernitzar... Sigui com sigui, va servir per implantar molts dels mals que avui continuen sent un llast, com l’especulació immobiliària, la precarietat creixent del món laboral i la pèrdua de poder dels sindicats.
De fet, la pel·lícula juga a confondre l’espectador sobre la data a què pertanyen els testimonis dels seus protagonistes...
Sí, vaig filmar amb el format adequat per generar aquesta ambigüitat anacrònica, i els vaig demanar que portessin roba que pogués ser tant dels anys 90 com de l’època actual. La idea és establir un diàleg entre els que van viure les revoltes a la Cartagena de 1992 i alguns dels que encarnen la generació perduda amb la recessió del 2008, i mostrar així que les crisis sempre les pateixen els mateixos.
«L’any dels Jocs Olímpics i l’Expo es va oficialitzar un model econòmic basat en el turisme»
La crema del Parlament autonòmic murcià és un episodi gairebé desconegut de la nostra història. ¿Com s’ho explica?
Perquè en el 92 la gent estava obsessionada que els Jocs Olímpics i l’Expo sortissin bé. Teníem aquesta mentalitat de país subdesenvolupat obsessionat per demostrar als altres que en realitat és ric i modern. I tot el que diferís d’aquest relat comprat per la majoria de la població i els mitjans de comunicació no hi cabia; va ser una tasca d’oblit gairebé deliberada. A la societat espanyola li van fer creure que era classe mitjana, i quan sentia les notícies sobre obrers no en feia cas.
El 92 és també quan Cartagena va deixar de ser socialista. Ara, allà es vota VOX.
Hi ha llocs del Camp de Cartagena amb habitants que fa dècades que viuen en l’abandonament, i la ràbia i impotència que això genera són l’abonament perfecte perquè el discurs de la ultradreta cali. En tot cas, és un fenomen global: el capitalisme neoliberal ha comprès que la democràcia no és tan útil per als seus objectius com l’autoritarisme.
¿Per què va decidir que la pel·lícula transcorregués en la seva pràctica totalitat a l’interior d’un bar?
Perquè els bars de barri són llocs on s’ajunten classes socials diferents, minories diverses i diferents generacions i interactuen; són espais que són privats però també públics, i on es genera una estranya intimitat: allà les persones expliquen coses i expressen emocions que de vegades no s’atreveixen a exterioritzar ni a casa seva.
«El capitalisme neoliberal ha entès que la democràcia no li és tan útil com l’autoritarisme»
‘El año del descubrimiento’ parla de coses terribles, però no transmet pessimisme.
El pessimisme em sembla molt conservador, i em fan enfadar les pel·lícules en què els desfavorits són retratats com gent permanentment deprimida. La vida diària dels barris està travessada per moltíssim patiment però també per alegria, enteresa i esperança. M’agrada pensar que hi ha aliances possibles entre grups socials, que es pot tornar a encendre la guspira del compromís i la consciència de comunitat.
L’element vertebrador de la seva obra –que inclou el llargmetratge ‘El futuro’ (2013) i el curt ‘Aliens’ (2017)– és la reflexió sobre el passat recent d’Espanya. ¿D’on prové aquesta inquietud?
De la crisi econòmica del 2008. La crisi ens va trencar. Va trencar els nostres projectes, i va trencar el nostre relat col·lectiu. Jo m’havia format i havia començat a treballar, i de sobte res d’això servia. Em vaig trobar desorientat i desassistit, i fer cine és la meva manera d’intentar sortir d’aquesta confusió.