Dalí disfrutant mentre juga a espadatxins i al futbol amb el petit Joan Figueras. Gala banyant el nano, traient-li els polls, jugant a cartes o agafant-lo de la mà. Els tres creuant-se mirades de carinyo i prenent el sol a les cales del cap de Creus, menjant a la terrassa de Portlligat, però també en actes públics, o baixant a Barcelona, on s’allotjaven al Ritz. El pintor portant-lo per primera vegada al cine, a veure el ‘western’ ‘Veracruz’: «Quan la taquillera el va avisar que el nen no podia entrar perquè era una pel·lícula per als grans, el pintor li va contestar que era de Cadaqués i allà la tramuntana no els deixava créixer». Ho explica el periodista José Ángel Montañés, que ha anat reunint des del 2015 aquestes estampes com a «peces d’un puzle» fins a completar ‘El niño secreto de los Dalí’ (Roca Editorial), una història inèdita que ha passat desapercebuda durant dècades: la d’una menut «divertit, llest com la gana, simpàtic, entremaliat i guapo que tothom al Cadaqués dels anys 50 i 60 coneixia com el ‘nen’ de can Dalí». 

Aquell nen, Joan Figueras, que la parella presentava sense problemes com el seu «fillol» o «el fill d’un pescador», tot i que el seu pare fos en realitat Jaume Figueras, pintor de parets amic de joventut de Dalí, va entrar amb cinc anys, el 1948, a la casa de Portlligat de l’artista i la seva dona i musa per fer de model per a la ‘Madona de Portlligat’, on seria el nen Jesús a la falda de la Verge Gala. «Va captivar tant la parella que va entrar a formar part de la seva vida quotidiana, del seu cercle íntim i familiar. El van vestir, el van educar i li van ensenyar francès, a utilitzar bé els coberts... Era el ‘seu’ nen –assenyala Montañés–. La seva història trenca la imatge que va quedar d’ells que odiaven els nens i mostra la seva pàtina d’humanitat i sociabilitat lluny del personatge que el mateix pintor va crear: ‘Ara faré de Dalí’, deia». 

Els regals de Walt Disney

Mai li van amagar a ningú la seva relació amb aquell xaval que tenia entrada franca a l’estudi de l’artista i utilitzava els pinzells emulant un director d’orquestra guanyant-se el somriure de Dalí, que aparcava les teles per sortir a jugar amb ell. «Quan anava gent a visitar-los, el Joan sempre era amb ells», afirma Montañés, explicant com, entre d’altres, el va fotografiar Francesc Català-Roca camí de Portlligat amb el seu trípode a l’espatlla o com Walt Disney va arribar a la casa i li va regalar una indumentària de beisbol i un llibre de Peter Pan firmat. 

Des de 1948, el Joan va conviure amb els Dalí de l’abril o el maig a l’octubre o el novembre, quan deixaven Cadaqués per passar l’hivern a Nova York. En la seva investigació, Montañés ha recopilat testimonis imprescindibles com el de la viuda del Joan, Mercè Cabanes, i ha buscat en arxius, en especial el Centre d’Estudis Dalinians de la Fundació Gala-Dalí, trobant cartes i postals inèdites que la parella creuava amb el Joan quan estaven als Estats Units, Roma o París. «En una, Gala li deia que tenia una foto seva al seu tocador de Nova York, que ella i Dalí pensaven i parlaven diàriament d’ell i que els escrigués més», assenyala. 

Les fotos

També ha bussejat a la col·lecció de 13.500 fotos de Gala, localitzant el Joan en 116, algunes de les quals testimonis imperdibles de la naturalitat de la relació, reprodueix el llibre. Onze les va triar Gala per al collage amb què va decorar les portes del seu vestidor, «on sorprèn no veure’n cap de Cécile, la filla que va tenir amb el seu primer marit, Paul Éluard, o dels seus nets. Crec que el Joan va despertar un sentiment maternal en Gala que no va tenir cap a la seva filla biològica». 

«Una cosina del Joan em va explicar que els Dalí volien adoptar-lo i portar-lo a viure i estudiar els Estats Units amb ells. Però el pare va ser molt egoista i no va voler. Volia que continués el negoci de pintor de parets, i així va ser quan va fer 16 anys. Tot i que, segons la cuinera Paquita Buesa, va ser la mare qui no el va deixar anar perquè era molt pietosa i no es fiava de Gala». El jove es va casar i va ser pare però la relació es va mantenir fins a després de la mort de Gala el 1982 i quan Dalí es va retirar al castell de Púbol, on va morir el 1989. 

El pintor li va proposar fins i tot unes quantes vegades dirigir el Teatre-Museu de Figueres però el Joan no va acceptar. «No era gens ambiciós, tenia els peus a terra i li anava bé amb l’empresa de pintura i la seva dona i fills. Potser no va voler deixar aquesta zona de confort o va pensar que no tenia la formació que necessitaria. Era discret i mai va explicar res de la seva vida amb ells». 

Més afecte que el seu pare

Quan va morir el pintor, un periodista francès li va oferir al Joan molts diners per explicar la seva història, però no va voler. Segons la seva viuda, «deia que els devia molt els Dalí, que havia rebut molt d’ells i li havien donat més afecte i carinyo que el seu pare». El Joan va morir el 1999, amb 57 anys. Passat tant temps, segons la seva dona, ja és moment de revelar la seva història. 

Per a Montañés era important el rigor periodístic del llibre. Set editorials van rebutjar publicar-lo perquè preferien que el convertís en una novel·la. «És veritat que té tot el caire d’una història novel·lesca, però això hauria significat perdre credibilitat». Per a l’autor, el Joan és important perquè «omple de contingut els anys 50 i 60 de Dalí, una primera etapa encara molt desconeguda».