Michigan: soul, rock kamikaze, techno i... ¿eleccions per a Biden?

A Detroit viatja Ferdinand Bardamu, el protagonista de ‘Viaje al fin de la noche’ (1932), de Louis-Ferdinand Céline; a Detroit va a parar a la família d’origen grec amb una història a través de diverses generacions que explica ‘Middlesex’ (2002), de Jeffrey Eugenides, i a Detroit té lloc ‘Los reyes del jaco’ (1974), de Vern E. Smith. Les tres novel·les reflecteixen tres episodis crucials de la ciutat més poblada de Michigan (que no la seva capital; aquesta és Lansing), estat clau que ha donat els seus delegats a Joe Biden i ha reforçat així les possibilitats del demòcrata d’arribar a la presidència dels Estats Units. L’‘alter ego’ de Céline se submergeix amb un fàstic no exempt de sorpresa en el món de la hipermecanitzada indústria automobilística, no debades a Detroit Henry Ford va posar en marxa el muntatge en cadena per a la producció del Ford T (1908-1927), inspirat pels assajos del pioner Ransom Eli Olds, fundador de la companyia rival Oldsmobile. A ‘Middlesex’ són molt presents els disturbis racials de 1967, uns dels més violents de la història dels Estats Units, un país gairebé tan pròdig en disturbis com en llet i mel. Bàsicament: Detroit va ser una meca de la primera i la segona gran migració negra del sud al nord, però fins i tot en aquells temps encara bastant pròspers per a la ciutat la discriminació dels afroamericans era flagrant. I va passar el que va passar: 43 morts (33 negres i 10 blancs). Finalment, els traficants d’heroïna als que fa referència el títol ‘Los reyes del jaco’ són per descomptat negres. El 1974 Detroit, com tantes altres urbs nord-americanes, ja havia experimentat una fugida de les classes mitjanes del ‘down town’ cap als suburbis residencials, de manera que al centre de la ciutat començava a quedar només qui no podia tocar el dos. Les dues crisis del petroli de la dècada de 1970 rematarien el que havien iniciat aquesta migració de proximitat i la competència de la indústria automobilística japonesa. Detroit, l’antany gran Detroit, es va convertir en una ciutat-cadàver com no n’hi ha cap altra al món. La discogràfica Motown, tant pel que estava passant com per apropar-se a la indústria del cine, es va traslladar a l’assolellada Los Angeles el 1972. Traïció Això va ser un cop baix per part de Berry Gordy, per no dir una traïció. Motown (de ‘Motor Town’, com es coneix Detroit), el seu segell, era l’orgull de la ciutat. No era per menys: una escuderia invencible (The Miracles, The Temptations, The Supremes, Marvin Gaye, Martha & the Vandellas, The Four Tops, Stevie Wonder... ) va inundar els Estats Units (el món, de fet) de fabulosos èxits de soul durant els 60. D’acord, el sistema de treball s’assemblava al d’una cadena de muntatge automobilística i Gordy era contrari a la llibertat creativa i molt de la verge del puny, però el resultat era un ‘hit’ infecciós rere l’altre. El ‘so de l’Amèrica jove’ es va batejar aquest cabal imparable de cançons lluents. Per bé o per mal, un talent tan difícil com el d’Aretha Franklin, oriünda de Memphis però forjada com a cantant en el cor de l’església baptista del seu pare a Detroit, no va caure en mans de Gordy. La dècada de 1970 va néixer a Detroit (bé, a la pròxima població d’Ann Arbor) abans que acabés la de 1960. The Stooges, amb Iggy Pop al capdavant, van rematar el somni ‘hippy’ amb dosis massives de mal rotllo, agressivitat i nihilisme. Juntament amb MC5, Alice Cooper i The Amboy Dukes (amb Ted Nugent, republicà a ultrança) van formar un esquadró suïcida del rock and roll. El que no s’havia sentit ni vist mai fins aleshores. Un so i una postura davant el món molt adequats per a una ciutat que se n’anava en orris. The Gories i The White Stripes van impedir des de mitjans dels 80 fins a ben entrats els 2000 que s’oblidés el que havia sigut Detroit per al rock. Techno i ‘Bad Boys’ Molt poques ciutats poden presumir d’haver creat dos episodis capitals de la història de la música popular moderna. Però és que als dos anteriors Detroit en va afegir un tercer, amb què situa en una lliga estratosfèrica: el techno de Detroit va suposar als 80 una revolució en tota regla de la música de ball, amb Juan Atkins, Kevin Saunderson i Derrick May al capdavant. I per si tot això fos poc, hi ha els Detroit Pistons, campions de l’NBA el 1989, el 1990 i el 2004. Els ‘Bad Boys’ que van guanyar els dos primers títols podrien donar-li a Donald Trump lliçons de ser macarra i canalla, però també anaven sobrats de talent i disciplina i actitud. Quin equip. Només li faltava Hristo Stóitxkov.

Michigan: soul, rock kamikaze, techno i... ¿eleccions per a Biden?

Un dels estats que poden donar les eleccions al candidat demòcrata té una tradició musical invencible

El més llegit