Crítica de 'Hey clockface', d'Elvis Costello: el seu disc més imprevisible

Elvis Costello va fer veure que deixava de gravar discos, assenyalant amb el dit la gratuïtat de la música, però aquí el tenim, altre cop capturat per la taula de mescles, i dos anys després de ‘Look now’ es despenja amb una obra que fa aixecar les celles. Potser per ell, la gràcia de continuar produint àlbums, tot i que li donin menys dividends, rau a poder fer el que li dona la gana, i d’aquest lloable impuls surt ‘Hey clockface’ amb el seu cançoner bipolar, basculant entre el tacte sedós i el gir abrupte. L’autor d’‘Alison’ va començar a gravar el disc al febrer a Hèlsinki, tocant tots els instruments. Va operar després a París amb Le Quintette Saint Germain, elenc integrat per músics francesos de filiació jazzística i el familiar teclista Steve Nieve, ex The Attractions. I quan va arribar la pandèmia, sense donar-se per vençut, va convocar tres músics d’altura (els guitarristes Nels Cline, de Wilco, i Bill Frisell, i el trompetista Michael Lionhart, vinculat a artistes com Steely Dan) per gravar els dos últims temes a Nova York, als quals ell va aportar la veu des de la seva casa de Vancouver. Sense religió ni filosofia S’ha de puntualitzar aquest itinerari perquè cada ciutat i cada sessió transmeten una tonalitat determinada a l’àlbum i fan de l’audició una experiència imprevisible. La cançó llançada com a primer senzill el juny passat, ‘No flag’, mostra consignes que parlen del caràcter desimbolt de l’obra («no tinc religió / no tinc filosofia»), si bé la dinàmica atropellada i sorollosa del tema, escarmentada new wave passada per un túrmix avariat, és només representativa d’un dels seus vèrtexs. ‘Hetty O’Hara confidential’, també gravada a la capital finlandesa, redobla l’aposta com a artefacte abonyegat i ranc, amb un Costello que escup les paraules amb maneres pròximes al rap. Aquí, en un extrem més urbà i aventurat, fent d’aparatosa frontissa, surt un cim del disc, ‘Newspaper pane’, que estira del fil rítmic hip-hop (en diàleg amb el disc amb The Roots de fa set anys) invocant un cine negre cubista i agafant volada amb l’entrada triomfal de la trompeta. Peça aquesta gravada a Nova York, de trets avantguardistes, com el ‘soundscape’ narratiu, molt Hal Willner, de la somiadora ‘Radio everything’. Però el bloc més voluminós és el parisenc, decantat cap a un Costello ‘crooner’ de mitjanit, que gemega en braços del contrabaixista a l’àlgida ‘I do (Zula’s song)’ i es delecta entre els passatges càlids, amb gust de jazz d’un altre temps, de ‘The last confession of Vivian Whip’ i ‘I can’t say her name’. Contrapunts de distància curta en un àlbum que barreja llenguatges i atmosferes, que no deixa que t’acomodis escoltant-lo i que transmet, més enllà del gènere musical, una ànsia vital i una afecció a la música com a font infinita de gratificacions. - Jordi Bianciotto ALTRES DISCOS DE LA SETMANA Antiga bateria de la banda punk Ratón Pérez, la colombiana Gabriela Jimeno s’estrena de llarg com Ela Minus amb un disc de resistència. D’una banda, resistència al software: ha produït aquesta meravella techno i pop únicament i exclusivament amb màquines analògiques, cosa que resulta en un so tan irreal com carnal. D’altra banda, resistència al capitalisme i les forces que el sustenten: això és una crida a l’amor, la llibertat i el despertar. Probablement el debut de l’any. - Juan Manuel Freire Només dues de les deu peces d’aquest disc són clàssics de l’era del swing. Però hi ha unes quantes composicions originals que, d’entrada, bé ho podrien ser. El primer disc del saxofonista suec Frederik Carlquist amb el vibrafonista Jorge Rossy no és un exercici de mimetisme ni de nostàlgia, tot i que sobre tot el disc planeja l’esperit del cool jazz de mitjans de segle passat. Música melòdica, espaiosa i relaxada, d’aparença senzilla i construcció sofisticada i tocada sense estridències. O sigui, música realment «cool». - Roger Roca El sevillà Pedro LaDroga no coneix límits i aquest treball ho demostra a la perfecció. Al seu cap mana la fantasia, la imaginació, i ho porta a terme després d’explorar, mesclar, per anar un pas per davant. Hi juga i ho fa realitat de manera tan convincent com fresca i, de vegades, divertida. ‘Fantasya’ és un món on perdre’s amb diferents ambients i en què incorpora col·laboracions diferencials com la de C. Tangana o la cançó amb Esteban i Manuel, entre d’altres. -Ignasi Fortuny La formació de San Francisco porta al seu llenguatge angulós el repertori del venerable Pete Seeger amb l’ajuda de veus convidades. No falten els clàssics (‘If I had a hammer’, ‘We shall overcome’), així com incursions en el cançoner hindú i zulú, i un parell de peces de la guerra civil espanyola, ‘El valle del Jarama’ i ‘El quinto regimiento’ (‘Anda jaleo’), totes dues amb la veu de Maria Arnal, capturades en el concert d’obertura del Grec 2019. Homenatge revitalitzador a l’home del banjo. - J. B.

Crítica de 'Hey clockface', d'Elvis Costello: el seu disc més imprevisible

El britànic publica aquest àlbum, combinat de jazz 'retro' intimista, guitarres rockeres i contrapunts avantguardistes en què intervenen músics com Bill Frisell, Nels Cline o Steve Nieve

Els nous àlbums d'Ela Minus, Frederik Carlquist i Jorge Rossy, Pedro LaDroga i Kronos Quartet també ressenyats

Hey clockface ★★★★

El més llegit