Almeria, 1960. Blanc i negre. Una gitana dona el pit al carrer al seu nadó despullat mentre crida i aixeca el braç en direcció a qui l’enfoca amb el seu objectiu. «Quan la dona va advertir que em disposava a fotografiar-la va creuar els dits en un gest ritual de maledicció gitana, instantània que vaig captar immediatament, sent l’única foto agressiva del meu historial», confessa Carlos Pérez Siquier. Més lluminós és el rerefons de ‘Petit Hollywood’ (1991), la foto que Cristina García Rodero va fer al decorat creat per a ‘La muerte tenía un precio’ al desert d’Almeria de Tabernas, escenari dels ‘westerns’ dels 60 i 70. «Esperava amb tota la paciència del món que unes gallines s’acostessin a una nena quan, al fons, vaig veure un cavall rebolcar-se a la sorra. Vaig sortir corrents, em vaig oblidar de la nena i de tot i vaig poder fotografiar les dues últimes voltes. El cavall era molt blanc i destacava sobre el capvespre. Havia participat en els tirotejos a la carrera i disfrutava de la seva llibertat», recorda l’autora. Són dos exemples d’aspectes desconeguts que s’amaguen rere cadascuna del centenar d’imatges que componen l’exposició ‘Basat en històries reals’, que fins al 28 de febrer es pot visitar a Foto Colectania.

La selecció «proposa una nova mirada a les instantànies, la dels mateixos fotògrafs, veure què hi ha rere cada imatge, la seva experiència en el moment de fer la foto, recuperar les seves històries i fer-los protagonistes, a ells i els seus relats», explica Irene de Mendoza, comissària de la mostra i directora artística de Foto Colectania, de la col·lecció de més de 3.000 fotos de 80 fotògrafs espanyols i portuguesos des de 1950 fins avui, de què n’ha triat les més representatives. 

Cada foto compta amb un codi QR a través del qual, amb el mòbil, el visitant pot connectar amb més informació de l’autor i les seves obres a la web de Foto Colectania, que des del confinament s’ha remodelat i reforçat amb més continguts i activitats digitals.

Entre la seixantena d’autors de l’exposició, que compta amb la col·laboració de la Fundació Banc Sabadell, a més dels esmentats, figuren Joan Fontcuberta, Chema Madoz, Ramón Masats, Pilar Aymerich, Toni Catany, Cueta, Joan Colom, Alberto García-Alix, Francisco Ontañón... Només hi ha un 14% de dones Però cal tenir en compte que als anys 50 la majoria de fotògrafs eren homes. És com s’ha escrit la història de la fotografia», considera De Mendoza, que opina que avui la balança s’ha equilibrat. 

Astronautes frustrats

Entre elles, Cristina de Middel, amb la sèrie ‘Els afronautes’ (2011), que reconstrueix, amb la seva «càrrega personal» i el fruit de la seva «imaginació», les escenes que podrien haver documentat una «notícia increïble però certa» de 1964, quan l’acabada d’independitzar Zàmbia va llançar el seu primer programa espacial. «El seu objectiu era enviar 12 astronautes i 10 gats a la Lluna, superant així els Estats Units i la Unió Soviètica (...). Només uns quants optimistes van recolzar llavors l’ambiciosa iniciativa d’Edward Makuka, un professor de secundària (...) El finançament mai va arribar. Les Nacions Unides van denegar el seu recolzament i un dels astronautes, una nena de 16 anys, es va quedar embarassada (...) L’heroica iniciativa es va convertir en un exòtic episodi de la història africana, plena de guerres, violència, sequeres i gana», apunta De Middel. 

Leopoldo Pomés i aquella llum 

També figura el desaparegut Leopoldo Pomés, amb ‘Imatge blanca’ (1959), on apareix, d’esquena, la seva dona Karin Leiz, que explica com un matí d’estiu la va cridar «amb veu d’urgència» i li va dir: «Passo a buscar-te en deu minuts i ens en anem a Castelldefels. Avui el sol està tapat pels núvols i el dia té la llum que estic esperant fa temps. ¡Porta el banyador blanc!». «La platja era deserta, verge, gairebé fantasmagòrica –continua ella–. El mar quiet no tenia cap protagonisme, com si la seva única funció fos fer de difús horitzó. Sense gairebé indicacions del Leopoldo jo anava caminant lentament per la sorra cap al mar. L’atmosfera blanquinosa resultava inquietant, com el presagi d’algun fet inesperat. De sobte va ressonar imperiosa la veu del Leopoldo: -¡Inclina el cap! Va capturar l’instant. La foto existia». 

Els peus de Barceló

El visitant es pot fixar en uns peus, tan tacats de blanc com el terra que trepitgen. Pertanyen al pintor Miquel Barceló, que Jean Marie del Moral va retratar el 2013. «Com que els seus estudis són una contínua metamorfosi, cada sessió de fotos amb ell és una incògnita, una sorpresa. Aquell dia gris del març, el blanc predominava al seu estudi de París. Taques blanques a terra com si fos llet corrent. Em vaig fixar en les seves sabates», escriu. Li van recordar el quadro de Van Gogh al París de 1888 ‘Les Souliers’ (‘Un parell de botes’). «Potser és un defecte, però és així, moltes vegades en el moment de disparar, recordo algun quadro». 

Les vides amputades de Gervasio Sánchez

Totalment diferent és ‘Battambang’ (1996), imatge de la sèrie ‘Vides minades’ que Gervasio Sánchez va fer en un centre ortopèdic de Cambodja. «Tots són mutilats per mines antipersones. Tres civils a l’esquerra i dos militars a la dreta. El més curiós és que es tracta d’un membre de l’exèrcit cambodjà i d’un guerriller dels Khmers Rojos, tots dos amb potes de fusta, tots dos enemics fins a unes setmanes abans quan es va firmar un acord de pau, tots dos iguals en el dolor de l’amputació. Les guerres igualen els combatents que són utilitzats com a carn de canó», apunta el fotògraf.

Temps lliure a la perifèria

El mateix any Xavier Ribas feia fotos de la perifèria de Barcelona per a la seva sèrie ‘Diumenges’: «Entre les autopistes i els blocs de vivendes, entre les zones industrials, els centres comercials i els complexos esportius; entre els parcs naturals i els parcs temàtics, en els límits de tota aquesta urbanitat contemporània, trobarem uns espais marginals on la gent recala setmanalment per passar el temps lliure». 

La Barcelona d’ahir 

Però és la Barcelona d’ahir la que abunda en moltes imatges: a través d’algun rostre famós, com el de Carmen Amaya, immortalitzada per Colita a la platja del Somorrostro, el 1963 («Havíem conegut una deessa») o de l’anònima bugada estesa al Carmel el 1976, fixada per Manel Armengol: «L’estampa poètica de la roba al vent que ens parla de la pobresa de la seva gent –sense mostrar-la–, habitants d’un lloc alt i oblidat de la gran urbs».