Sobre la figura de l’antiavalots cauen tones de demagògia. Les seves actuacions més complexes succeeixen sota el focus mediàtic –l’estètica dels aldarulls és irresistible per als periodistes gràfics– i poden desencadenar les crisis polítiques més profundes –només a Catalunya han dimitit en els últims anys dos directors generals de la Policia (Rafael Olmos i Manel Prat) i un conseller d’Interior (Felip Puig) per conflictes vinculats a l’ordre públic–. La seva condició de dipositaris de la força legal en una democràcia, l’aspecte fosc que atorguen els equips antitrauma que vesteixen o l’eco que reben els casos de mala praxi en comparació amb la nul·la visibilitat que tenen la majoria de les seves intervencions –les menys polèmiques, que discorren lluny de la violència– els han convertit en policies enigmàtics sobre les quals abunden opinions sovint desinformades i gairebé sempre negatives.