La crisi de les sales de cine, en cinc històries de lluita

Les dificultats de les sales de cine per tirar endavant no ve d’ara. Fa temps que la pèrdua d’espectadors, atrets de forma irreversible per altres propostes audiovisuals i altres formes d’oci, havia portat els cines a una greu situació de crisi. I la pandèmia ha acabat de posar-los al caire de l’abisme. Aquest diari ha volgut conèixer els esforços que han hagut d’escometre les sales, que no les multisales, per tirar endavant: un exemple de cine heroic, de resistència, d’una petita localitat catalana; una fabulosa singularitat que combina els ‘blockbusters’ amb el cine clàssic; una sala que s’ha atrevit a obrir a Madrid enmig de la pandèmia; un model d’irrenunciable exhibició de cine independent a Gràcia, i, la dissort, una icona de la cinefília barcelonina que, malgrat anys de lluita contra l’adversitat, ha hagut d’abaixar la persiana. Jordi Bellapart, del Cinema Montgrí de Torroella de Montgrí Hi va haver un temps, un altre temps, en què Torroella de Montgrí (Baix Empordà) tenia tres cines. Dos van acabar tancant: un, a principis dels anys 60; un altre, a finals dels 70. En un emocionant exercici de supervivència, el Cinema Montgrí, inaugurat el 1929, continua obert, projectant pel·lícules de divendres a dilluns. «Hi ha hagut moments molt difícils però sempre hem acabat traient el cap», assegura l’irreductible activista cultural Jordi Bellapart, president i membre fundador del Cine Club Torroellenc, que gestiona la programació de l’històric Montgrí des del 1985. La pandèmia ha fet mal, no ens enganyem. «Des de la reobertura al juny hem tingut uns nivells d’assistència molt baixos. Els joves ja no venen al cine. El nostre públic és d’una edat i, en fi, amb tants rebrots ha agafat por, no s’atreveix a venir. L’assistència és amb prou feines un 30% de la que teníem abans», explica Bellapart. El preciós Montgrí, atapeït de detalls ‘art-déco’ i catalogat en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, és propietat de l’Ajuntament de Torroella, que el va salvar del tancament també el 1985. El cine programa «pel·lícules, diguem-ne, serioses, intel·lectuals, adultes. No ‘blockbusters’, perquè el nostre públic no vindria a veure’ls», riu Bellapart. Aquestes dues últimes setmanes, per exemple, s’han pogut veure a la seva fabulosa pantalla gegant ‘Rifkin’s Festival’, de Woody Allen, i ‘Falling’, de Viggo Mortensen. Cada 15 dies, els divendres, organitzen un cineclub amb pel·lícula en versió original. Cada divendres a la nit projecten cine en VO; els dissabtes i diumenge a la tarda, cine infantil. I els dissabtes, diumenges i dilluns a la nit, cine doblat. «El nostre públic majoritari és d’aquí, de Torroella, però també ve de la Bisbal, de l’Escala i de Verges. I molta gent que té aquí segona residència». Des de fa molts anys, el Cine Club Torroellenc posa a la venda talonaris de 25 o 40 entrades. «Ens ha ajudat a tenir liquiditat i clientela fixa. L’entrada et surt més barata, a 4,80 euros, quan el normal és de 6 euros», diu aquest devot del cine d’autor des que, mentre estudiava Enginyeria a Barcelona a finals dels anys 60, va descobrir el fascinant teixit dels cines d’art i assaig. Avui, la perspectiva és ombrívola. «No només per als cines de poble com el nostre, sinó gairebé més per a les grans multisales, que depenen que s’estrenin ‘blockbusters’. Però continuarem lluitant. Ens ajuda molt tenir el recolzament total de l’ajuntament. És un coixí imprescindible», admet Bellapart. Nacho Cerdà, del Phenomena de Barcelona Fa dies que Nacho Cerdà dorm poc i malament, intenta quadrar els nous horaris del seu cine, el Phenomena, després del decret que impedeix que hi hagi sessions més enllà de les 23.00 hores. «Està sent molt complicat», admet el propietari del fabulós cine del carrer de Sant Antoni Maria Claret, temple de la feligresia del cine de gènere, amb les seves cortines vermelles, la marquesina il·luminada, el vestíbul ‘à l’ancienne’. Un cine únic en el seu exitós model híbrid, capaç de combinar els rutilants ‘blockbusters’ d’estrena i les pel·lícules de repertori, tot això sempre degustat en condicions visuals i sonores del nivell del Club del Gurmet. «Tants mesos d’aturada ens ha afectat a tots els nivells», diu Cerdà. «En l’àmbit econòmic, òbviament, però també en l’hàbit d’anar al cine. Nosaltres tenim gent que ve cada setmana o cada dia, i aquest hàbit s’ha tallat. I després costa recuperar-lo». El director lamenta que s’hagi llançat el missatge que anar al cine no és segur «quan és al contrari. Potser és per haver vist durant la meva vida tanta pel·lícula de ciència-ficció, però la por és un factor determinant. La imaginació, la por i la paranoia no tenen límit». Durant aquests últims mesos, el Phenomena només ha projectat dues pel·lícules d’estrena, ‘Tenet’ i ‘El juicio de los 7 de Chicago’, amb bona afluència de públic. La resta ha sigut repertori. «Hem notat una presència major de públic jove en pel·lícules clàssiques tipus ‘El bo, el lleig i el dolent’ o ‘Río Grande’. És un canvi d’hàbit interessant», apunta Cerdà, preocupat, en canvi, per l’alarmant absència de ‘blockbusters’ al calendari d’estrenes dels pròxims mesos a causa de la pandèmia. «Al tenir una programació mixta, no ens afecta de la mateixa manera que a uns multisala tipus Cinesa, però tot i així vivim i ens recolzem en els ‘blockbusters’ per finançar la nostra programació alternativa. Ara mateix estem en una situació d’austeritat que no sabem quant durarà. Necessitem estrenes tipus ‘Wonder Woman 1984’ o ‘Dune’, estrenes molt Phenomena. El mercat asiàtic està funcionant molt bé, però necessitem que es normalitzi al més aviat possible el mercat dels EUA», remata Cerdà, abans de tornar a deixar-se els ulls en les complexes i asfixiants quadrícules dels nous horaris. Fernando Lobo, del cine Embajadores de Madrid Han sorgit en el context de la ‘nova normalitat’, així que no poden comparar amb com eren abans les coses. El cine Embajadores va obrir les seves portes el juny passat i mai ha tingut plenes les 200 butaques que formen les seves tres sales, per descomptat, a causa de la reducció en els aforaments. No obstant, tot i que es consideren principiants en el negoci de l’exhibició, no es pot dir que els vagin malament les coses. La seva idea va ser des del principi recuperar el concepte de cine de barri, tornar al veïnat d’Arganzuela la possibilitat de tenir a mà un espai on disfrutar de cine de qualitat, estrenes i cicles alternatius. I, de moment, l’aposta funciona, potser perquè s’ho han pres com si es tractés d’un negoci familiar, portat amb cura i molt treball. «Som com una espècie de bombolla, perquè hem obert un cine que és molt fàcil omplir, n’hi ha prou amb 60 persones en una sessió, i de dijous a diumenge, es completa l’aforament», explica Fernando Lobo, responsable de comunicació dels cines i mà dreta del seu director, Miguel Ángel Pérez. La notícia que uns cines obririen a Madrid enmig de la pandèmia els va oferir una publicitat que mai haurien imaginat. «Li va donar un halo de romanticisme a l’assumpte». A ells el bloqueig de ‘blockbusters’ no els importa massa, ja que funcionen amb estrenes de distribuïdores independents i cine d’autor que inclouen un gran ventall, sempre en versió original subtitulada. A la seva cartellera aquesta setmana trobem des d’‘El juicio de los 7 de Chicago’ fins a ‘Dehesa: en busca del lince ibérico’, passant per ‘Falling’ o ‘Corpus Christi’. Per dinamitzar la programació, a més de les estrenes també estan proposant cicles propis, com el que ha preparat el periodista Juan Sardá sobre política i que comptarà amb convidats per als col·loquis posteriors com Rita Maestre o Joaquín Almunia. Un exemple de resistència enmig de l’hecatombe. Toni Espinosa, dels Cinemes Girona de Barcelona Acceptant que la situació «és complexa, com una equació amb moltes variants», Toni Espinosa, responsable dels cines Girona de Barcelona, intenta veure el panorama amb cert optimisme malgrat tot. Arran del tancament de les sales dictat per la Generalitat el mes de juliol i la reobertura a les tres setmanes, els Girona van preferir no tornar a posar-se en marxa fins al 28 d’agost. Ara està mig equip amb un erto, les tres sales tanquen els dilluns i dimarts i «tenim més o menys la meitat de públic en relació amb l’any passat per aquestes dates», comenta Espinosa, però la seva aposta per la diversitat –són els cines en els quals es projecten festivals de prestigi com l’Americana i òperes filmades en directe o diferit– els ha permès seguir a la superfície. «Sempre hem apostat pel talent local i la diversitat. Ara hi ha espai i oferta per a molt cine espanyol. Aquesta diversitat ens està salvant, tot i que sense els ajuts institucionals que hem rebut seria molt complicat», afegeix. La programació dels cines Girona es basa en l’exhibició d’un cine més independent, d’autor, allunyat del que promouen les ‘majors’, i en activitats concretes. En els últims dies no han parat amb projeccions per a tots aquells que van contribuir al Verkami del film ‘La mort de Guillem’, de Carlos Marqués-Marcet. Segons Espinosa, «a nosaltres no ens afecta directament el tema de les ‘majors’, perquè les seves condicions ens trencarien la dinàmica i els percentatges que demanen són de més del 50%. Tampoc és un model de cine que a nosaltres ens funcioni: quan hem posat algun ‘Spiderman’ o títols semblants, no hem tingut bons resultats». I afegeix ràpidament: «Però com a sector, aquest tema concret clar que ens afecta. Que hi hagi competència fa que t’espavilis. Com més oferta, molt millor». Carles Balagué, dels (desapareguts) Méliès de Barcelona Una dels cines que van tancar al cap de poc temps d’acabar el confinament va ser el Méliès, pioner en aquest país en repertori de cine clàssic i cine d’autor europeu, en còpies noves i restaurades comprades pel seu propietari, Carles Balagué, que ha sigut també crític, director, productor i distribuïdor. La crisi provocada per la Covid-19 va ser només el detonant, ja que «feia dos o tres anys que estàvem en una situació econòmica molt difícil», explica Balagué. A la precarietat de públic es van sumar «problemes derivats d’inundacions a l’immoble, reparacions a la cabina i conflictes a la finca». Per Balagué resultava impossible fer front a les noves despeses derivades dels protocols i mesures de seguretat i neteja de les sales, així com les restriccions inicials d’aforament. La meditada decisió de tancar es va accelerar a causa de la pandèmia, però es va forjar davant l’escassa resposta d’un públic que anys abans havia omplert les dues sales per veure clàssics nord-americans de Billy Wilder o Alfred Hitchcock i els contes morals d’Eric Rohmer. En els últims temps, Balagué havia programat cicles de Tarantino, Jarmusch o Von Trier, però la resposta continuava sent mínima. Va ser un cop dur per a l’exhibició barcelonina, ja que els Méliès havien resistit contra vent i marea altres incidents, com l’incendi d’estiu del 2011, que va obligar a tancar el cine durant sis mesos. El 14 de juliol van desmuntar l’interior i van posar en venda els projectors. Això també s’havia convertit en un problema, ja que després d’una costosa inversió en projectors nous, «amb prou feines hi ha còpies en 35 mm i és impossible afrontar la compra del cine clàssic», la gran aposta de Balagué des que va inaugurar els Méliès el 20 de desembre del 1996 amb ‘El gran carnaval’, de Wilder.

La crisi de les sales de cine, en cinc històries de lluita

Parlem amb els responsables de quatre cines que resisteixen i d'un cinquè que va haver d'abaixar la persiana

El més llegit