Des que a ‘Ossos’ (1997) va començar a treballar amb les comunitats marginals del barri de Fontainhas, a Lisboa, Pedro Costa s’ha confirmat com un dels més singulars retratistes dels desposseïts. El seu cine, en tot cas, no s’ajusta exactament als paràmetres del realisme social; les seves pel·lícules són col·leccions de quadres meditatius d’una bellesa sovint fabulosa, basats en un tractament intrèpid de la llum –o la falta d’ella– i la composició. La més recent, ‘Vitalina Varela’, contempla una dona de Cabo Verde que arriba a Portugal per reunir-se amb el seu marit, que va emigrar dècades enrere, sol per descobrir que l’home acaba de morir.