Londres, any 1888. Entre el 31 d’agost i el 9 de novembre, almenys 11 dones moren brutalment degollades als carrerons del barri de Whitechapel, a l’East End, la meitat oriental i depauperada de la ciutat. Els més reputats investigadors arriben a la conclusió que només en cinc dels casos és possible la certesa que els crims hagin sigut perpetrats pel mateix delinqüent (per això se les coneix com les «cinc víctimes canòniques»). El pànic s’apodera de la capital britànica, llavors el melic del món, i comença a forjar-se la llegenda entorn de l’assassí en sèrie més cèlebre de la història, Jack l’Esbudellador, un malvat evanescent i insondable –mai el van enxampar–, un ésser que adquireix una aura sobrenatural –com Dràcula o Frankenstein, dues criatures de ficció–, el protagonista d’un macabre conte gòtic elevat a la categoria de mite, d’icona pop amb barret de copa i capa. S’han escrit carretades de tractats per mirar d’aclarir-ne el misteri i, no obstant, han hagut de passar 130 anys perquè algú es digni a posar la lupa sobre els cadàvers: la historiadora Hallie Rubenhold (Los Angeles, 1971) ho fa en ‘Las cinco mujeres. Las vidas olvidadas de las víctimas de Jack el Destripador’ (Roca Editorial).