«Em dedico al so perquè amb ell puc donar vida a una pel·lícula, puc fer que la gent senti més enllà de la mateixa imatge». Oriol Tarragó (Reus, 1976) busca una amena analogia perquè ho puguem entendre millor: «Agafa una imatge, a qui anomenarem A, i agafa un so o una cançó, a qui anomenarem B. El que fa Tarantino. Ajunta-ho. El resultat no serà la imatge sola ni la cançó sola. Serà una nova emoció. A això em dedico jo: a ajudar el director a crear les emocions que vol expressar. El so és com la fragància d’un suavitzant que et recorda a la teva infància: et fa evocar coses més enllà del que veus».