Els Amics de les Arts: «De vegades ens preguntem: '¿Què hi faria Abba aquí?'»

Hi ha grups als quals la pandèmia els ha afectat bastant, o molt o moltíssim, i després hi ha Els Amics de les Arts, la campanya d’‘El senyal que esperaves’, disc i gira, va saltar pels aires el mes de març. Publicat l’àlbum, es disposen a presentar-lo, per fi, aquest divendres a Barcelona, dins d’un festival Guitar BCN que ha reprès el pols aquesta setmana amb el ‘sold out’ d’Andrés Suárez. Concert amb dues sessions (18.30 i 21.30 hores) a l’Auditori del Fòrum, al 50% de capacitat. I aquest dissabte i diumenge, dos més a l’Auditori de Girona. Aquest estiu els vam poder veure en una versió recollida i narrativa, i ara presenten un disc que és el més vigoritzant i ballable de la seva trajectòria. ¿Hi ha dues ànimes a Els Amics de les Arts, la cantautora i la pop? Joan Enric Barceló. Doncs segurament, però és bonic poder ser reconeixibles en diferents registres. El fet d’agafar els temes més tranquils i de fons d’armari ens va salvar l’estiu, després de no haver pogut publicar el disc al març. Segon disc seguit amb el productor Tony Doogan. Fa l’efecte que ha sigut un revulsiu per al grup. Dani Alegret. Amb ‘Un estrany poder’ vam fer un gir sonor important, i ara ell ens ha exigit deu vegades més. I nosaltres a ell. Creiem que aquest disc va un pas més enllà. J. E. B. La nostra tasca ha sigut protegir l’emoció primera de la cançó. Crear un búnquer al voltant, i aconseguir que es conservi a la barreja final. Doogan, ¿es dedica a vestir les seves idees o també a retocar melodies i estructures? D. A. Les dues coses. Et fa preguntes: «¿Per què no té introducció aquesta cançó?». I de vegades no tens la resposta. «¿T’agrada aquesta melodia?». I et deixa una estona pensant, i després, de sobte, es respon a si mateix: «¡A mi m’encanta!». J. E. B. Et posa en crisi: «¿Segur que això et sembla bé?». Ferran Piqué: «A aquesta tornada li falta alguna cosa, ¡busqueu-la!». ¿Quins discos produïts per Doogan els agraden? D. A. Tot l’univers de textures de Mogwai. No té res a veure amb el que fem nosaltres, però moltes de les guitarres del Ferran em fan pensar en coses seves. I moltes bandes sonores. Tot el que ha fet amb les orquestres. F. P. A mi m’agrada saber coses del seu treball amb Belle & Sebastian. Quan es permetia passar un any gravant un disc. J. I. B. El disc vermell de Belle & Sebastian, ‘If you’re feeling sinister’ (1996), és un dels que més he escoltat en tota la meva vida. Allà em vaig fixar en ell. Un disc aparentment tan petit i tan senzill, però amb aquella veritat. També els àlbums que va fer amb The Delgados i amb Super Furry Animals. Aquest és el seu àlbum més extravertit. F. P. Ara que la gent no pot ballar. Potser no ha sigut bona idea. J. E. B. Tony ens repetia: «No caigueu en la vostra mitjana edat». Deia que la gent ja coneixia els nostres mitjos temps i les nostres cançons acústiques i agradables, i que no ens havíem d’apoltronar. D. A. Però l’arquitectura de les cançons és molt Amics. ‘Juliol 1994’, per exemple, amb aquesta construcció harmònica elaborada. Tenim ‘Et vaig dir’, amb aquest cor marcial. J. E. B. Aquí ens vam imposar al seu criteri. Ens deia: «¡No canteu com homes russos!». D. A. Li vam demanar que confiés en nosaltres. I el senzill ‘El meu cos’: descarada ‘disco music’. J. E. B. Aquesta va arribar a estar fora de l’àlbum, però li vam canviar el nom, vam convertir la coda en la tornada posant-la al principi i allà la cosa va canviar. Ens agrada: és ballable, divertida, té aquest rapejat... ¿Stock, Aitken & Waterman? J. E. B. I Lionel Richie: ¡’All night long’!. I ‘Voulez-vous’, d’Abba. J. E. B. Aquest és un dels grups que sempre hem observat. Més d’una vegada ens hem preguntat: «¿Què hi farien Abba aquí?». Ara, d’un disc com ‘Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure’ (2014) sembla que faci vint anys en lloc de sis. J. E. B. Aquí apostem per la sobrietat, per la idea de cantautor. Vist ara, sona prim, però és que llavors no teníem les eines que tenim ara. I veníem d’‘Espècies per catalogar’, que era molt grandiloqüent. ¿Es van passar d’ampul·losos en aquest disc? D. A. Segurament ens vam passar en algun punt. Ara, aquests mateixos arranjaments de corda serien els que faríem més concrets. Alguna cosa devem haver après. J. I. B. Però si preguntes als seguidors més militants, és un dels discos que més esmenten. Inclou una de les seves cançons més difoses, ‘Louisiana o els camps de cotó’. Una peça llarga i literària, sense una tornada per corejar. J. E. B. És bonic veure que, més enllà de les tocades de les ràdios, que el ‘hit’ entra per insistència, hi ha un altre tipus de cançó que va més enllà i que perdura. Volem jugar a les dues lligues, la de les cançons que sonen per la ràdio i la de les cançons de llarg recorregut. ¿Com serà el directe? D. A. Aquesta vegada, la màxima és que sigui rítmic i dinàmic, i que en cap moment decaigui. J. I. B. Moltes vegades hem pecat de confiar a estar inspirat al parlar entre cançó i cançó, i això no és només qüestió teva, sinó també del públic i del lloc. Aquesta vegada volem deixar-ho tot més acotat. Tot i que ja sabem que llavors la gent ens dirà «doncs heu estat molt insulsos», etcètera, però no pots acontentar tothom, ¡no som la Coca-Cola!

Els Amics de les Arts: «De vegades ens preguntem: '¿Què hi faria Abba aquí?'»

El grup barceloní estrena el seu nou disc, 'El senyal que esperaves', publicat després de set mesos d'espera, en una doble sessió a l'Auditori del Fòrum, dins del reprès festival Guitar BCN

El més llegit