Springsteen èpic: el disc 'Letter to you', cançó a cançó

Bruce Springsteen, com feia temps que no l’escoltàvem, tancant files amb la banda de la seva vida i cremant roda amb vista al crepuscle dels dies. ‘Letter to you’ és un àlbum fogós, de sonoritat rock clàssica, intens i èpic. Amb guitarres massisses, commovedors passatges de piano amb reminiscències dels anys 70 (d’allà procedeixen tres de les 12 cançons, títols inèdits als quals va arribar la seva hora) i versos escrits «amb tinta i sang», com advertia el ‘single’ d’avançament, traient forces dels vells llaços emocionals i de l’instint de supervivència. ‘Letter to you’ és un reconeixement del seu vincle secular amb l’E Street Band, que opera aquí celebrant la vida en mode ‘turbo’ i lluint les seves credencials de la vella escola: disc gravat en només cinc dies, en directe a l’estudi, el novembre del 2019. Una obra pensada llavors per sacsejar els estadis; objectiu que haurà d’esperar. El dia 23 surt a la venda. El recorrem cançó a cançó. ‘One minute you’re here’ La proa de l’àlbum pot confondre: Bruce confessional, acompanyat per la guitarra acústica sobre una llunyana capa de teclat. ¿Som davant un nou ‘Devils & dust’? En absolut, tot i que convidi a pensar-ho aquest pòrtic suau amb al·lusions a la fugacitat de la vida: «Un minut ets aquí, / al següent minut ja no hi ets». Com posant-nos en situació. ‘Letter to you’ El Boss ens envia una carta. Ara, en temps de ‘mails’ i ‘whatsapps’. L’epístola va dirigida a algú amb qui l’uneixen vincles antics i a qui pot parlar-li amb el cor a la mà dels seus dubtes i les seves pors. S’obre pas un rock compacte, foguejat, en el qual Bruce alça la veu sobre capes de guitarres altives. ‘Burnin train’ La fogonada de l’òrgan de Charlie Giordano, la bateria de Max Weinberg que es desboca i la cançó surt disparada a raig, amb un Bruce a contrarellotge («el temps és el meu caçador») a cavall d’una dinàmica trepidant, digna de les seves collites dels últims anys 70, amb un aspre solo de guitarra a mig trajecte. Seguim muntanya amunt. ‘Janey needs a shooter’ Aquest mig temps amb perfils melancòlics i toc d’harmònica té història, ja que es remunta a 1971. Springsteen la va retocar en els següents anys, la va arribar a assajar amb l’E Street Band en les sessions de ‘The river’ i la va acabar cedint a Warren Zevon que, amb nous canvis, la va incloure en el seu àlbum ‘Bad luck streak dancing school’ (1980). ‘Last man standing’ La guitarra acústica de Nils Lofgren empunya un rock de la supervivència que brolla d’una percepció poc simpàtica: després de la mort, el 2018, de George Theiss, Bruce s’adona que ell és l’únic membre viu del seu grup de joventut The Castiles. Mira de compensar el neguit un animós solo de Jake Clemons que el seu oncle Clarence observaria complagut. ‘The power of prayer’ Arribem a una de les cotes més altes a través de la introducció de piano de Roy Bittan, l’esvelt conducte cap a una poderosa dinàmica melòdica amb fons espiritual, en la qual Bruce conjura les maldats de «taula buida en un barco de bojos» brandint la fe i l’esperança. Pura literatura ‘springsteeniana’ amb empenta entusiasta, toc de saxo i picades d’ullet a l’herència sentimental: a la llunyania, Ben E. King entona ‘This magic moment’. ‘House of thousand guitars’ El llistó segueix alt en aquesta puixant roda harmònica servida pel piano amb safata daurada. Ell s’encoratja i es delecta clamant per les «ànimes bones d’aquí i allà», guanyant poder afectiu amb aquestes veus de Patti Scialfa amb sabor de llar. Algú no serà benvingut a la ‘casa de les mil guitarres’: «el pallasso criminal ha robat el tron», diu, mirant a la Casa Blanca. ‘Rainmaker’ Cançó aspra per vestir versos destemprats, demanant desesperadament que les males terres puguin acollir una mica de pluja. És la més crua, amb una tornada que és pura roca, en la qual Springsteen es remunta metafòricament als primers colons, necessitats d’«una mica de fe de lloguer». Guitarres caient a plom. ‘If I was the priest’ El tema més llarg (gairebé set minuts), entorn d’una serpentejant lletania amb perfils ‘dylanians’. Va ser un dels que Bruce va tocar a John Hammond al seu despatx, el 1972, amb vista al seu fitxatge per CBS, i dos anys després la va gravar Allan Clarke (The Hollies). Guanya punts en aquesta versió a tota banda, amb furiós solo de Little Steven. ‘Ghost’ Artefacte de guitarres en alt on el Boss ens parla de formar part d’un grup i del que ocorre quan algú se’n va. Però la mort d’un col·lega pot transformar-se en una sensació d’urgència vital, ens ve a dir quan, després d’al·ludir als «fantasmes» que «es mouen en la nit», celebra que és viu i que sent «la tremolor de la sang als ossos». ‘Song for orphans’ L’altra relíquia de l’audició amb Hammond, que va arribar a sonar molt excepcionalment a la gira ‘Devils & dust’; (2005), ara esperonada pel tractament elèctric. El ‘dylanismo’ acústic de la maqueta de 1971 condueix ara a una cançó torrencial, de tractament corpulent i amb el toc folk d’aquesta harmònica que l’obre i tanca. ‘I’ll see you in my dreams’ Bruce s’acomiada sospirant per retrobar-se amb els amics perduts al camí, cantant en solitud i secundat després per la banda en suau complicitat. La figura de la dalla ronda de nou, exorcitzada per l’al·lusió als somnis, allà on és possible citar-se amb Danny Federici, Clarence Clemons o el que fos assistent personal Terry Magovern. Alça la veu citant Dylan: «la mort no és el final».

Springsteen èpic: el disc 'Letter to you', cançó a cançó

El Boss es rearma en un àlbum amb aromes clàssiques que fon poder rocker i melancolia pels amics perduts, cuinat amb una devastadora E Street Band

El més llegit