Margaret Atwood des de casa seva, al Canadà. Un mocador vermell lligat al coll, una butaca on allotja la seva preclara humanitat. Una habitació plena de llibres i quadros. El context és la Biennal de Pensament. «La Biennal de Pensament et convida a debatre i a pensar, a parlar de democràcia, de tecnologia i de ciutat», diu el lema de la cita que aspira a reeditar l’èxit sorprenent obtingut fa dos anys. En la jornada inaugural, aquest dimarts, el públic no amuntegat a la plaça de Joan Coromines, i també l’audiència virtual, esperen que l’escriptora canadenca parli, com una pitonissa del nostre temps, com l’autora de la distòpica ‘El conte de la serventa’, del que ens ofereix l’avenir incert. Volem claus. Volem saviesa. Al cap i a la fi, el bloc en què intervé té el suggestiu títol de ‘Mirar el futur’.

Vet aquí unes frases d’això, del futur. «Cal evitar la destrucció de la biosfera. Si no, seria la destrucció de l’espècie». «En tres setmanes sembla que sabrem si tindrem Trump per més temps». «Sembla immortal, però esperem que algun dia es mori (referint-se a Trump)». «Tinc esperança...» «Tinc esperança que no hi hagi errors de recompte en les eleccions americanes». «Tinc esperança en els més joves». «Han trobat noves maneres d’organitzar-se, de treballar junts». «Els oceans produeixen el 80% de l’oxigen que respirem». «Si moren els oceans, si deixen de produir oxigen, tindrem problemes per respirar».

Senda biogràfica

Atwood responia a preguntes de la periodista Anna Guitart, que a partir de cert punt va prendre el camí de l’interrogatori biogràfic. No semblava el que s’esperava d’una biennal del pensament. Atwood va parlar de la seva infància, dels seus anys d’escola, de la seva afició pel còmic, dels seus començaments com a escriptora. Però, ¿i el pensament? Se suposa que això és l’escenari per a l’intercanvi d’idees, no per a l’intercanvi d’anècdotes, que va ser el terreny cap al que va anar derivant l’entrevista. Però Atwood és Atwood, i sempre és edificant escoltar-la.

Una mica de postveritat («Quan ens enfrontem a un fet hem de preguntar-nos: ¿és veritat? I després: ¿és just? Si no és just no pot ser veritat»), una mica de feminisme («en la meva època, una dona podia dedicar-se a ser professora, infermera, hostessa, secretària o dedicar-se a l’economia de la llar»), més feminisme («estem en una situació que podem plantejar-nos valorar si el got està mig ple o mig buit») i una mica d’escriptura: «Quan et dicten el que has d’escriure, vius en una dictadura». Atwood, malgrat tot.

Idiotes

En la primera sessió de la tarda, ‘Les veus del planeta’, la filòsofa belga Vinciane Despret i la zoòloga i filòsofa nord-americana Donna Haraway van reflexionar sobre el confinament. Per descomptat, no sobre les seves grotesques arestes polítiques, o sobre el desafiament sanitari, perquè això queda per als mitjans: es va parlar de silenci. I es van pronunciar frases així: «¿Qui té prou silenci en aquesta era de la pandèmia per absorbir el so de les aus?» Dit per Haraway. El confinament ens va assenyalar un camí, van venir a dir. Tot això ens està assenyalant un camí. Però seguim l’altre, perquè som idiotes.