Ángel Sala: «Vivim en un món una mica 'The walking dead'»

Aquests dies s’han complert nou anys de l’estrena de ‘Contagi’, de Steven Soderbergh, a l’Auditori del Festival de Sitges. Van ser projeccions carregades de paranoia, amb pànic de tos i esternuts, ja que aquells dies del 2011 es parlava de rebrots de grip aviària en diferents zones d’Àsia. Avui, aquestes pors de què sempre s’ha nodrit el festival trenquen la quarta paret i prenen entitat física en la forma de la Covid-19. «‘Contagi’ va ser una pel·lícula realment premonitòria, no només en el terreny sanitari, sinó també en les repercussions econòmiques, el caos social i les ‘fake news», recorda Ángel Sala el mateix dia que comença a caminar la 53a edició d’un festival de Sitges marcat, com tot en aquest món, per les limitacions que imposa la pandèmia. La ciència-ficció, el cine de gènere, és de naturalesa premonitòria. Absolutament. Té una capacitat tremenda d’avançar el futur. No ens aniria malament llegir més novel·les o veure més pel·lícules de ciència-ficció. Als que ens agraden aquest tipus de coses, no parem de sentir notícies de planetes o satèl·lits on hi pot haver vida. I de tot això se n’ha parlat, amb molt rigor, en la ciència-ficció. No sé si recorda que, després dels atacs de l’11-S, el Govern dels EUA va citar els grans directors de cine de ciència-ficció i catàstrofes per advertir sobre possibles escenaris d’atemptats. I pel·lícules com ‘Hijos de los hombres’, d’Alfonso Cuarón, estrenada també a Sitges, s’han complert en un 70%: el brexit, la immigració... Sorprenent. La veritat és que vivim en un món una mica ‘The walking dead’. El coronavirus ho condiciona tot. ¿Té la impressió que és l’edició del festival més complicada de la seva història? Ha sigut complicat, és cert, perquè ha calgut treballar amb molts escenaris possibles. Però l’equip del festival és magnífic i ha respost de meravella a tots els reptes. En qualsevol cas, no li menteixo si li dic que hi ha hagut anys en què he passat molt més estrès que aquest. Potser el fet que no hi hagi amb prou feines convidats ha ajudat a fer-ho tot una mica més suportable. El tema dels convidats sempre t’omple de preocupacions: com ve, què demana, totes aquestes coses. De tota manera, el fet que vostè i jo estiguem parlant amb mascareta ara mateix demostra que la situació és rara. ¿Quines mesures ha pres el festival per reduir el risc de contagi? Principalment, l’ús obligatori de la mascareta en tot moment i en tot lloc. O que hi hagi més temps entre sessió i sessió per facilitar la necessària desinfecció de la sala. Hi ha també una nova gestió de les cues, d’entrades i sortides de les sales. I hem establert les entrades numerades. Ha calgut també renunciar a certes coses: hi ha menys pel·lícules en el conjunt de la programació i hem suspès els grans esdeveniments com la Zombie Walk o la tradicional festa d’inauguració... Renúncies obligatòries, no quedava cap més opció. Però l’important, el realment important, és que hi hagués cine presencial. I això ho hem aconseguit. Podien haver omplert les sales fins un 80%, però han preferit que l’aforament no superi en cap cas el 70%. Exacte. Hem preferit assumir un percentatge gestionable, operatiu. No es tractava de ser massa ambiciós en un any com aquest, sinó assenyats. L’altre dia deia vostè en la roda de premsa de presentació del festival que Sitges 2020 seria diferent, però continuaria sent Sitges. ¿A què es referia? A l’ ADN del festival. A això que només es viu i se sent aquí. Estic convençut que, malgrat tot el que està passant, hi haurà sessions, com les de ‘Peninsula’, ‘30 monedas’ o ‘No matarás’, que desprendran la mateixa intensitat, o més, que de costum. La gent continuarà ovacionant la imatge del goril·la cada vegada que surti abans de cada projecció. O potser amb més força. No en tinc cap dubte. Això és una cosa connatural al festival. Sitges tindrà aquest any una part ‘online’. ¿Decisió conjuntural o creu que l’‘online’ ha arribat als festivals per quedar-s’hi? És un tema que sempre ha estat a sobre de la taula. Crec que, d’alguna manera, s’hi quedarà. És un bon complement. Sitges no és un festival per fer ‘online’, però era necessari tenir una xarxa de seguretat per si la cosa es posava realment complicada. En tot cas, insisteixo, Sitges és cine, i és cine presencial: un punt de trobada, una comunitat de gent que se saluda, que veu pel·lícules, que les comenta. Un lloc on la indústria fa negocis. Però moltes coses canviaran, no en tinc cap dubte. Caldrà veure quin mapa queda després de la pandèmia, que en realitat ho està accelerant tot. Fa molt temps que el cine, l’audiovisual, està en mutació. «Si volem salvar el cine a les sales, cal obrir una taula de diàleg entre tots» ¿A què es refereix? Cal canviar molts xips. I el cine en sales de cine ha de posar-se les piles. Si volem salvar el cine a les sales, cal obrir una taula de diàleg entre tots i no dividir tant entre el cine de sales i el cine de plataformes. Els dos mons han de conviure. Quant als festivals de cine... Continuaran sent el que són: esdeveniments, més o menys grans, en què es donin a conèixer les noves tendències del cine o de l’audiovisual en general. En tot cas, cal recompondre el mapa, perquè correm el perill d’anar una mica a cegues, una cosa que ja passava abans de la Covid, però que ara s’ha agreujat, s’ha accelerat. Hi ha una cosa que ni la Covid ha sigut capaç de canviar: ¡la secció a concurs de Sitges continua sent inabastable! (Riu) És que aquest any la gent, si venia a Sitges, volia estar a la secció oficial, no en paral·lels. No hi ha hagut gairebé festivals de gènere al món i tenim aquí ni més ni menys que 20 ‘premières’ mundials. No els pots dir que aniran a projeccions de matinada o a seccions paral·leles.

Ángel Sala: «Vivim en un món una mica 'The walking dead'»

El director del Festival de Sitges conversa amb EL PERIÓDICO sobre la 53a edició del certamen cinematogràfic, marcada per les restriccions que imposa la pandèmia

El més llegit