Vi, espies i literatura: els 15 viatges de Graham Greene per Espanya

El món de la literatura ofereix associacions estranyes, i aquesta n’és una: la que van formar el famós novel·lista Graham Greene, un colós de les lletres gran com un molí de vent, amable i alhora amo d’un explosiu mal humor, i un sacerdot gallec anònim, admirador incondicional de l’escriptor britànic, que el 1964 va fer el primer pas cap a la fructífera amistat a l’escriure-li la primera carta d’un profús intercanvi epistolar. Entre el 1976 i el 1989, Leopoldo Durán i Graham Greene viatjarien 15 vegades amb cotxe per Espanya i construirien una relació sòlida i entranyable, forjada entorn de l’art de la conversa, no exempta de desacords, regada amb abundant vi (si era Marqués de Murrieta, millor) i plena de moments memorables. Els va canviar als dos. Però sobretot al capellà. Els racons d’aquesta extraordinària amistat, pastura de la qual van brotar dos fruits literaris –‘Monsenyor Quixot’ de Greene, inspirat en els viatges però també en la personalitat de Durán, i ‘Graham Greene: amigo y hermano’ de Durán, del qual es podria dir el mateix–, són objecte d’una profunda dissecció en el recentment publicat ‘Viajes con mi cura’ (Editorial Comares), de l’escriptor, traductor i professor de la Universitat de la Rioja Carlos Villar Flor. Un volum amb aire de definitiu producte de set anys de recerca, immersió en arxius i entrevistes amb testimonis, que exposa amb solidesa científica els 15 viatges i retrata la singular relació entre el novel·lista i el sacerdot. Villar ha recopilat la informació, l’ha ordenat i ha escrit un llibre no només per a devots de Greene: és una història per a gent amb amor per la humanitat. Els últims sagraments Al principi de tot els va unir la literatura: estudiant de Filosofia i Lletres amb especialitat en anglès, Durán acabava aquell 1964 una tesi que havia titulat provisionalment ‘El problema del pecat en l’obra de Graham Greene’, i li va escriure amb la finalitat del seu estudi a la recerca de consell. Serà «una carta que canviarà la seva vida», escriu Villar al llibre. L’autor segueix la relació entre tots dos des d’aquells començaments dubitatius fins el 1991, any en què va morir Greene, al llit de malalt del qual va acudir Durán per donar-li els últims sagraments. Al començament, l’intercanvi epistolar no va ser més que el d’un autor famós amb un dels centenars o milers d’admiradors que li escrivien amb freqüència. És probable que si li haguessin preguntat llavors per Leopoldo Durán hagués alçat les celles poderoses i hagués preguntat: «¿Leopold what?» I no obstant, el 16 de juliol del 1976, Greene aterrava a Madrid per a un viatge de 13 dies que el portaria, en companyia de Durán i de Miguel Fernández (el primer de quatre conductors que serien designats amb el greeneà apel·latiu de ‘tercer home’), per Salamanca, Lugo, Vitòria, Sant Sebastià, Burgos i Segòvia, entre altres ciutats. Feia anys que s’escrivien, i l’any anterior s’havien conegut a Londres, però darrere de l’interès de l’escriptor per viatjar a Espanya hi havia alguna cosa més que la intriga de conèixer el capellà que l’havia desconcertat durant anys amb correspondència variada (realment variada: li enviava exemplars enquadernats en pell dels treballs que escrivia sobre la seva obra). Greene venia en missió d’espionatge. Col·laborador de l’MI6 És una cosa que Villar no s’atreveix a afirmar categòricament al llibre, perquè no existeixen proves que ho demostrin, però que per telèfon ho conclou així: «Més clar que l’aigua». «El servei secret britànic no ha desclassificat els documents d’aquells anys i pel que sembla mai ho farà, així que mai sabrem els detalls de les tasques d’espionatge de Greene, però n’hi ha molts indicis». Greene havia treballat per a l’MI6 britànic durant la segona guerra mundial, i després d’això havia col·laborat com a informant extern, i Villar creu que en el moment en què va conèixer Durán no havia deixat de fer-ho. «Greene era amic personal de Maurice Oldfield, que llavors era el director del servei secret, i al qual li agradava contractar els serveis de persones alienes a l’MI6 per contrastar la seva informació, que li subministraven els seus propis agents. És evident que Greene era un d’ells». No sembla casualitat que Greene aterrés per primera vegada a Espanya just després de la mort de Franco. «Les motivacions de Greene en el seu primer viatge per Espanya no semblen turístiques o agradables, i podrien haver obeït al seu desig de conèixer l’evolució política del país des de dins i d’informar el servei d’intel·ligència», escriu Villar. Si en l’origen dels seus viatges hi havia el propòsit d’utilitzar el capellà per a les seves finalitats d’espionatge (Oldfield tenia especial estima pels religiosos com a fonts d’informació), el cert és que «Greene i Durán van acabar connectant molt bé, i aquell any 76 és quan es pot considerar que comença l’amistat». Hi ha un senyal inequívoc: comencen a tractar-se pels noms de pila. Una habitació infernal La relació no només flueix, sinó que adquireix literalment caires de novel·la, ja que en la següent visita, l’any 77, segons diu Villar, «Greene comprèn el potencial que té Durán com a personatge literari». És el germen de ‘Monsenyor Quixot’, la novel·la que publicarà el 1982. De les diverses anècdotes que van convèncer l’escriptor d’estar davant un personatge inspirador, Villar destaca l’ocorreguda la nit del 22 de juliol al monestir dels Paúles, a Badajoz, quan Durán va acompanyar Greene fins a la seva habitació i va temptejar en la foscor a la recerca de l’interruptor de la llum. «Li vaig dir bona nit i me’n vaig anar a xerrar a l’habitació d’un amic», escriuria Durán a ‘Amigo y hermano’. Resulta que, en la recerca, Durán havia activat la calefacció, i unes hores després, de matinada, Greene va aparèixer cobert de suor i dient: “La meva habitació és un autèntic infern. Mai havia sentit a la meva vida una calor així». Aquest episodi i d’altres (una nit, al final d’una jornada esgotadora, Durán va anar a raspallar-se les dents amb Greene per poder continuar parlant) «van fer que Greene es preguntés si no havia d’escriure una novel·la hispànica amb un capellà semblant al seu amic de protagonista». La resposta va ser que sí, que ho havia de fer. Tot i que al principi no s’ho va prendre gaire seriosament, els seus viatges posteriors van estar marcats per la necessitat d’obtenir material per al seu nou projecte, la qual cosa passava per endinsar-se en el coneixement d’Espanya i del seu amic. ‘Monsenyor Quixot’ no només està inspirada en la personalitat del capellà Durán, sinó que està dedicada a ell. ‘My whisky priest’ «L’amistat entre ells va ser molt més important per a Durán que per a Greene», diu Villar. «Greene tenia molts amics i una vida social intensa, però Durán no tenia aquesta vida social, ni amics d’aquesta talla. Va ser com si li hagués tocat la grossa de la loteria». Per tant, Durán va fer més esforços per acoblar-se a Greene que aquest al capellà, cosa que va ser especialment notòria en el tema de l’alcohol. «Greene era un gran bevedor i Durán, no, però per no contrariar-lo intenta adaptar-se al seu ritme». ‘My whisky priest’, el bateja Greene. En el primer viatge, el seient del copilot l’ocupen dues caixes de vi ribeiro i albariño, i en moltes fotos d’aquest viatge i d’altres, Greene apareix amb una copa a la mà. El Marqués de Murrieta, que prova a Salamanca durant el primer viatge, es converteix en el seu vi negre favorit, i li agrada tant que l’esmenta dues vegades a la seva novel·la, cosa que deriva en una invitació dels cellers, per donar-li les gràcies per la publicitat gratuïta que els havia fet l’escriptor i desitjosos de recompensar-lo amb més vi. Vi, espies, literatura, 15 viatges amb cotxe i una amistat sincera. Amb menys s’han escrit grans llibres.

Vi, espies i literatura: els 15 viatges de Graham Greene per Espanya

'Viajes con mi cura', de Carlos Villar Flor, fa una exhaustiva dissecció de les aventures de l'escriptor britànic per Espanya entre el 1976 i el 1989

El més llegit