Miqui Otero: «El de classe és dels pocs odis que conservo»

‘Simón’ (Blackie Books) es titula ‘Simón’ pel mateix motiu que ‘David Copperfield’ es titula ‘David Copperfield’: és la història d’un personatge al llarg d’un ampli arc temporal, en concret des del 1992, quan és un nen, fins al 2018. No està sol Simón, és clar que no, i a través d’ell i d’un entorn amb personatges que arriben a fer-li ombra la nova novel·la de Miqui Otero traça també l’evolució de Barcelona. ‘Simón’ es defensa per si sola i no necessita claus de lectura. Però ¿fins quin punt és Rico, cosí germà de Simón, un reflex de Francisco Casavella, el seu cosí, almenys en el tram radiant del personatge? Hi ha una cosa clara per dir que no és en absolut Casavella i és que a Rico hi ha un personatge que li diu que és un artista sense art. Rico és una persona que opina que l’única manera de tenir talent és malgastant-lo. És algú que no respecta el seu propi talent i el que pot fer amb aquest talent. I Casavella, més enllà del seu mite com a personatge, no serà recordat quan morim els que el vam conèixer pel seu carisma; serà recordat per la seva obra. Algú que deixa novel·les de mil pàgines on cada paràgraf és definitiu no és algú que consideri que la millor manera de tenir talent és malgastant-lo, és algú que vol invertir el seu talent en una cosa noble, que és explicar el món d’una manera determinada. Sé que els paral·lelismes de Rico amb Casavella són fàcils de traçar però acaben a tot estirar en una fascinació infantil per una figura absent i que és talentosa en molts sentits. També entren allà moltes altres persones que han sigut essencials en la meva vida i que han desaparegut, de moltes maneres. La primera part de la novel·la és un homenatge a aquestes persones i el desenllaç és una desqualificació. Parlava només del magnètic Rico inicial. No puc dir que no hi hagi alguna cosa d’això. Però Casavella no era només una persona estimada per mi, és la persona que va escriure les millors novel·les a Espanya en els últims 30 anys. No és una novel·la autobiogràfica en absolut. La meva relació amb ell va començar quan jo tenia 18 o 19 anys i volia començar a escriure. Si la fascinació inicial serveix perquè s’entengui el seu encant com a persona, molt bé, però no és fonamental a la novel·la. «La vanitat i l’autocrítica de Barcelona venen de la seva inseguretat i de les coses que vol ocultar» Una opinió: Barcelona és una ciutat molt narcisista i alhora molt autocrítica. ¿Hi està d’acord? És narcisista perquè és insegura, i això porta també a l’autocrítica. És com algú que està assajant contínuament frases davant el mirall. Barcelona d’alguna manera és una segona ciutat a Espanya i això la fa ser insegura. Té atacs de febre i creix massa i és matusser. Això li ha passat en molts moments. Els Jocs Olímpics són el cas més clar. De sobte la ciutat es llança a ser cosmopolita i cau en el provincianisme precisament perquè renuncia a les seves identitats. En tot cas Barcelona és una ciutat literàriament interesantísma. És contradictòria i s’està autoanalitzant en tot moment; i és molt fàcil escriure relats paral·lels perquè el relat oficial amaga moltes coses. Per exemple, és una ciutat pròspera, però mai s’explica d’on surten els diners de Barcelona. Es parla vagament d’una indústria tèxtil molt potent... Però en realitat el privilegi de Barcelona és que va ser un port poderós en un determinat moment i després ser una ciutat consagrada al turisme, del qual procedeix el 15% o el 16% del PIB. Tu pots presumir que et coneguin fora, però és impossible que t’agradis si has arribat a aquest model. Aquesta vanitat i aquesta autocrítica venen de la inseguretat i de les coses que amaga la ciutat, que vol amnesiar. ¿Té vostè odi de classe? És dels pocs odis que conservo, i això que soc una persona poc agressiva. Perdo en qualsevol discussió, perquè per començar em fa mandra discutir. Però si hi ha un odi que entenc és el de classe. És evident. La gent que neix amb molts privilegis hauria de ser el triple de maca en tot moment. Però això és una cadena tròfica: nosaltres també hauríem de ser així amb la gent que les ha passat més putes que nosaltres. No és un a dalt i a baix i ja està, hi ha bastants graus. L’odi de classe ha de ser una cosa retràctil, com el fibló d’un insecte. L’insecte no va per allà picant la penya, però quan és necessari treu el fibló. Doncs el mateix. El tens dins i el treus quan et sents atacat o quan sents que algú està sent especialment injust. En tot el que escric hi és present. «Una cosa fascinant de la burgesia catalana és com amaga els diners» L’ambient literari està sobrat d’alta burgesia catalana. A la novel·la es diu que la gent només es refereix als altres pel nom i el cognom al col·le i en els cercles ‘pijos’. I en el món literari això és així. És com la iaia que em parava al llogarret gallec i em preguntava ‘¿i tu de qui ets?’. Potser ha canviat alguna cosa perquè es publica molt més i per una sèrie d’autors de la segona meitat del segle XX que van modificar alguna dinàmica, però continua sent així. A ‘Simón’ estic tota l’estona parlant o reflexionant sobre d’on surten els diners. És una obsessió personal. Sempre m’agradaria saber com era la nevera de la persona que tinc davant quan era petita. ¿Marques blanques o no? ¿Plena o buida? ¿Què fem amb els hereus de grans fortunes forjades, per exemple, amb l’esclavisme? Primer han d’entendre que hi haurà gent que es dediqui a parlar d’això. Que no es posin nerviosos. Quan hi va haver el debat sobre si es retirava alguna estàtua d’esclavista va aflorar una espècie d’orgull de classe acabalada. Molts saltaven: ‘¡Amb el que vam fer!’ ‘¡Vam fer parcs!’ ‘¡Vam fer jardins!’ I després haurien d’entendre que els atacs a la burgesia no són atacs a cada persona que hi pertany; no és personal. Parlem d’una altra cosa, de com ha funcionat això molt temps. I que s’analitzin d’alguna manera. Que siguin conscients que la seva fortuna amaga crims. No han de demanar perdó però han de ser especialment amables i empàtics que la gent parli d’això. Una cosa fascinant de la burgesia catalana és com amaga els diners. «¿Què és pitjor, un ‘pijo’ que fa ostentació de diners o algú que viu la seva riquesa amb cert complex i té fills d’extrema esquerra?» Això pot ser més irritant que exhibir-lo. És com quan van coincidir en actiu Zaplana i Acebes en el PP: ¿què és pitjor, un cínic o un fanàtic? És un bon dubte per posar-te a escriure. El cínic és més fill de puta perquè és conscient que està mentint, però el fanàtic és irreformable, segurament. ¿Què és pitjor, un ‘pijo’ que fa ostentació de diners i de ser classista i racista o algú que està vivint la seva riquesa amb cert complex i té fills d’extrema esquerra? Aquí hi ha tema. És on comences a escriure. Segons em desperto m’irrita més un o un altre. ‘Simón’ és per damunt de tot la història d’un personatge durant gairebé 30 anys. Una idea moderna no és. No, però és igual. Publicar una novel·la llarga que marca una evolució d’un personatge des que és petit i admetre que el lector es pot avorrir en algun moment em sembla anar a contrapèl. No estic demanant atenció tota l’estona, no faig una cosa fragmentada, no escric una novel·la amb una idea; només intento explicar un món a través d’un personatge. Un món que primer edifico i després desmunto. ¿Vostè era de petit tan repel·lent com Simón? Era bastant empollon i bastant repel·lent. Tenia un historial de premis literaris que no s’ha tornat a repetir. Els Jocs Florals eren meus. M’ho creia molt. Sí, era repel·lent i supersensible a tot el que em passava, com Simón. «El mercat de llibres de Sant Antoni és una democratització absoluta de la cultura que et permet formar-te un criteri molt propi» ¿Què li deu al mercat dominical de llibres de Sant Antoni? Una visió desprejuiciada i omnívora de la literatura. No anaves a buscar un llibre sinó que et trobaves coses. I això és molt important perquè no era anar a una llibreria on està tot ordenat, sinó anar a un puto caos i, per com de suggerent era el títol o la portada, agafar una cosa o una altra. De nen l’única pauta que tenia era la de casa, on s’entenia la cultura com una cosa gairebé aspiracional, o sigui, Círculo de Lectores. Sant Antoni és una democratització absoluta de la cultura que et permet formar-te un criteri molt propi. Durant els tres primers anys d’universitat pencava de discjòquei en el New York del carrer d’Escudellers i sortia cap dos quarts de set rotllo Bárcenas amb un sobre amb molta pasta per a aquella època. Anava a esmorzar, arribava el primer a Sant Antoni i arrasava amb el sobre. I això no s’ha parat. ¿Què és el gran món al qual llança Simón? A les novel·les franceses d’espadatxins, el que va al París dels llums des de províncies, l’anomena el gran món. És el lloc on es juga fort i et poses a prova. Un lloc associat a la glòria però que et fa trair-te. En el cas de Simón la traïció està simbolitzada per l’obsessió amb la cistella de confits de la Primera Comunió que hi ha a casa i que la seva família mengi amb un braç a la falda. Li fa ràbia i tarda molt a descobrir que menjaven així perquè menjaven en una taula petita i perquè menjaven junts. «L’alta cuina és una bona representació del gran món: allà s’especula i s’infla el preu de les coses i allà van el privilegiats per diferenciar-se dels que no hi poden anar» ¿Per què el fa cuiner perquè es posi a prova? En els anys en què transcorre la novel·la l’estrella del rock era el cuiner. ¿Com pots escalar ara molt ràpidament? ¿Potser les cuines siguin dreceres? El destí va voler que un conegut hagués estudiat cuina i passat com a becari per restaurants d’estrella Michelin. I en una festa major em va començar a explicar històries. Ho vaig veure clar: ganivets en comptes d’espases. I d’aquí va venir el bar de la família. És on va començar la novel·la en realitat, tot ve d’aquella nit amb una orquestra tocant. L’alta cuina em va semblar una bona representació del gran món: un lloc on s’especula, on s’infla el preu de les coses, al qual els privilegiats en realitat van per diferenciar-se dels que no hi poden anar, no per un gust especial. Sembla vostè una garsa de brillants històries alienes. A Anglaterra vaig comprar una llibreta de notes a la portada de la qual posava ‘ves amb compte o acabaràs a la meva novel·la’. I és una mica així. Mentalment sempre estic gravant. D’una banda, és egoista però, d’una altra, també deixa constància d’històries que de cap altra manera no quedaria explicada i que per a mi és una manera d’explicar la ciutat. Tot el que surt del billar a ‘Simón’ és una d’aquestes històries. Però sempre aviso els interessats, ¿eh? Viure a través de llibres i discos és una idea romàntica a la qual vostè dona un repàs. Me la carrego. La ignorància preserva, pots ser més feliç, però si tens aquestes lectures i aquestes escoltes, quan les coses es torcen també tens un refugi. La vida és molt tossuda i segur que et donarà quatre hòsties; en aquell moment haver llegit i escoltat tot això amb gran intensitat t’ajudarà d’alguna manera. Sense tanta merda al cap Simón seria una persona més plana, igual no hauria pujat o hauria pujat d’una altra manera, igual no s’hauria donat una patacada. Però el que és segur és que no hauria sabut afrontar els seus fracassos. «Jo el que vull és ser emotiu tota l’estona. És el que busco. Emoció i certa gràcia explicant històries» ¿Què és per a vostè ser cursi? És el piano que sona en una pel·lícula quan està plorant una persona, ser intencionadament emocional no perquè et surti sinó perquè ho remarques. El cursi és l’emoció oportunista, intencionada i perquè sí. Jo intento no ser cursi, evidentment, però a d’altres els toca decidir-ho. Jo el que vull és ser emotiu tota l’estona. És el que busco. Emoció i certa gràcia explicant històries. No hi ha referències a la música pop a ‘Simón’ però és una novel·la superpop: aborda les emocions sense por i amb sinceritat. I també influeix el pop a intentar que sigui àgil, que hi hagi idees que sonin tota l’estona, a intentar atrapar el lector amb l’emoció. Tot això ve del pop, segur.

Miqui Otero: «El de classe és dels pocs odis que conservo»

L'escriptor barceloní publica 'Simón', una gran novel·la en tots els sentits

El més llegit